Canseu.

El meu adoctrinament independentista me'l va impartir un professor d'EGB, de qui no diré el nom. Aquest home tenia la gràcia de riure's dels nens pels seus "defectes". En aquest apartat hi tenia en compte coses com l'aspecte físic, donar mostres de poc enteniment, tenir molta vergonya, o els orígens. I és en aquest apartat quan entrem en matèria d'adoctrinament independentista doncs aprofitava la seva autoritat per transmetre sentiment patri espanyol -també, merda de futbol, madridista- que, casualitat, era a la força anticatalà.

Així vaig aprendre, per exemple, cóm era possible que una persona rebutgés una altra pel fet de tenir un gra al nas o un idioma matern diferent al seu (era mestre, però no reconeixia el català com idioma). 

Aquell mestre era capaç menystenir tot allò que a casa fèiem amb naturalitat, parlar català. Una actitud hostil que jo no comprenia i que va fer-me sentir diferent. Ell va fer de mi un independentista convençut. Ell que, segurament, hagués anat a la mani amb els nazis del 12-O.

Amb el temps he après que quan s'enfronta un nacionalista amb un altre nacionalista, per allò de veure qui la té més grossa, les possibilitats de perdre en la rifa les tenim els de sempre. I mentre l'un aixeca una bandera per fer emprenyar l'altre, que corre a agafar la seva, algú riu de gust.

Perquè, se'ns dubte, en cas de batalla sols nosaltres, homes i dones sense importància per qui ens envia a lluitar, aniríem tots de cap al front. "Va ser una carnisseria", dirien, "Eren uns herois". I que ens bombin.

L'oferta.

Es va mullar la cara però no és va pentinar el cabell (no li cal). Va mirar amb una barreja d'incomprensió les arrugues que anaven sorgint del seu rostre i va pensar que continuava, malgrat tot, sent aquell jove inconscient de sempre.

Va posar-se la camisa -l'única del seu armari- que feia servir per anar a les entrevistes de feina. Va escollir els pantalons més nous. Es va mirar les sabates velles i brutes. Era l'hora.

En arribar a l'empresa on havia d'entrevistar-se per la feina de MANIPULADOR, va preguntar pel senyor X. El va rebre, sense presentar-se,  el senyor J. Tampoc va voler aclarir que ell no era X sinó J. Per què?

Asseguts davant l'un del altre, únicament separats per una taula, l'entrevistat va notar com havia estat primerament valorat. També va notar que unes sabates brutes havien estat el centre d'atenció per un bon instant.

Després de les típiques preguntes (com és diu, on ha treballat, què hi feia, té estudis...), quan el demandant va pensar que li farien una prova per comprovar les seves capacitats manuals, va veure amb disgust que el feien aixecar i que ja el trucarien. Per què?

Doncs perquè allò era un lloc de feina per MANIPULADOR, i ell tenia tot el perfil de ser un simple MANIPULAT.

I això no és una feina. Moltíssima gent ho treballem dia a dia de gratis.

Ell no ho faria.

Tinc aquest solar tant abandonat que recorda a un anunci d'un gos. Una carretera, unes línies discontinues i un gos gros de mirada trista.

Admeto que la culpa la tenen, a parts iguals, jo i la meva mandra. Més el Facebook, més la mandra, el Twitter i la mandra. Segur que tot passarà i tornarà a reactivar-se aquest espai de lletres mal posades, però encara té que ploure una mica.

Això va més o menys així: tinc una feliç idea. Penso com escriure-la. Entro al Twitter i penso en com la puc resumir en 140 caràcters. No me'n surto. M'avorreixo. Llegeixo tuïts boníssims. Surto del Twitter i...a un altre cosa.

Una cosa semblant està passant en el món dels escacs. Pel que sembla, s'està perdent el contacte humà doncs qui juga ho fa per Internet i no de forma presencial. Però Internet és tant potent, que les pàgines d'escacs estan buides d'escaquistes, embarcats com deuen estar en consultar noticies i xarxes socials.

La meva infància recorda tardes de dissabtes al club d'escacs Prat, en mig de centenars de jugadors silenciosos, i una atmosfera semblant a la boira, però provocada pel fum del tabac. Tot això s'ha perdut.

Els avenços d'aquest món ens donen informació. Tanta, que ens embafen. Ens liquiden a base de massa informació, autèntiques allaus de noticies que no sabem digerir.

Com vaig dir en un tuït: "això va massa ràpid". De tant ràpid que no entenc rés.

Gestos i judicis.

Tinc sota el cuir cabellut -vaja, allà on tindria que tenir-hi cabell- un aparell que, entre altres complicadíssimes funcions, té la virtut d'observar el mon que l'envolta i el jutja allà mateix. 

Exemple 1.

Veig que dues nenes van a escola juntes. L'una és grassoneta i li passa un pam d'alçada a l'altre, més petita i fineta. Quan jo las he vist, la gran tenia arraconada contra la pared a la petita, cridant-li amb la seva cara a menys de 10 cm. Per la cara de la petita, aquesta esperava l'arribada d'un imminent mastegot.

No sé quina era la causa, però evidentment el meu subconscient s'ha posat en favor de la arraconada que, almenys, no tenia una conducta agressiva. Per tant, si algun altre dia les veig, em posaré a la defensiva i, si cal, li cridaré l'atenció a la gran.

Podrà ser que la menuda fos una mica toca nassos i l'altre, un gran tros de pa amb la paciència rebentada. Però la visió dels fets "in situ" i el judici ràpid, ja em tenen en una posició presa.

Exemple 2.

Una mare jove -no més de 30 anys- passeja amb sa mare pel carrer Frederic Soler del Prat de Llobregat mastegant un xiclet blanquinós. Camina rítmicament, bambolejant el cos d'esquerra a dreta, equilibrant així la pesada càrrega que duu a les mans.

En una mà hi porta el cotxet d'un nen -amb aquest en el paper de passatger privilegiat- i en l'altre una bicicleta infantil. Fins aquí, correcte. 

Però -si però- en un moment donat, la jove obre la boca amb desgana i deixa caure el xiclet al terra. Sense escopir-lo. Amb un gest no violent. Obre la boca el just mínim per deixar anar el xiclet amb la força de la gravetat. 

Un gets simple que dona moltes pistes a la part d'impartir justícia del meu cervell. Així, aquest automàticament jutja que l'actitud d'aquesta noia vers la vida és com un "deixar passar i deixar caure" (el nen tard o d'hora aprendrà la tècnica del xiclet doncs és evident que observarà i imitarà el que facin a casa). A més, determino que l'importa molt poc el xiclet i encara menys qui el pugui trepitjar. Lleig. 

Al pati de l'escola: "- La meva mare deixa anar els xiclet de la boca així - dirà orgullós el marrec als companys de la seva classe davant l'admiració general".

Exemple 3.

10 minuts per les 9 del matí. Un nen d'uns 9 anys enfila direcció l'escola. Amb la mateixa naturalitat que camina, deixar anar una sonora escopinada. Imagino que, anant a peu entre altres congèneres, li va venir un seguit de mocs producte de varies coses: alguna física, i d'altres, d'imitació.

Tanco el ulls i els apreto. Visualitzo un pis -o casa- net a ulls dels mascles de la família i amb dos dits de pols segons la part femenina. Un lloc on els habitants d'aquell sostre gaudeixen de la llibertat de deixar anar saliva a tot arreu. Taqueta aquí i l'altre allà. Ximpum.

Jutjo el nen i la família en un tres i no rés. I gratis.
Doncs aquest nen escup sorollosament. I encara sort que sols es això. Pitjor seria que visqués en una casa on es parlés malament dels altres, argumentant "raons" de nacionalitat, raça, color, sexe, procedència, ideologia...

Però potser tot és més fàcil -aquesta mania meva de regirar i complicar les coses- i el noi sols fa que imitar alguna de les estrelles de futbol; esport on sembla que aquest llenguatge gestual està molt estès. (Amb una escopinada els futbolistes solucionen tots aquest significats: vaig a tirar una falta; l'encerto; la he fallat; he fet una bona cursa; l'he cagat; tu què en penses; tiro jo el penal; arbitre cabró; i més...)

Una història real.

Aquestes històries reals m'agraden moltíssim perquè, entre nosaltres, sense feina ni perspectives de tenir-ne, el meu cervell està tant afectat que li és impossible d'inventar-se-les. 

Bé, anem-hi:

Resulta que tinc un amic que té un conegut que s'assembla molt a una famosa actriu de cinema. D'acord fins aquí? Aquest, coneix a una peixatera del mercat central que, per part de la sogra de sa mare, és família d'un oncle d'un tipus estrany que té, entre d'altres, un fill. Correcte?

Finals de juliol. Pare i fill surten al carrer per donar un tomb. En aquestes, el nen diu trobar-se malament, s'inclina endavant i vomita tot el contingut que feia uns pocs minuts hi havia dins d'un plat a taula. La vorera queda tacada per un vòmit al mig, lleugerament desplaçat a l'esquerra i de dimensions més que acceptables.

El pare, un animalot estrany, atén al seu fill i, mirant la taca del terra, pren consciència que no podrà recollir el que l'estomac del nen no ha pogut digerir. 

Finals d'agost. No ha plogut. Cada cop que el pare passa per aquella part de la vorera, observa amb sentiment de culpa la taca del vòmit. S'aprecien també trossets de menjar ressecats. Pel que sembla, els serveis de neteja han fet unes merescudes vacances d'estiu i no els han contractat suplents.

Finals de setembre. No ha plogut. Les potents màquines netejadores no poden treure la taca, encara visible. Però -sempre n'ha d'haver un- quin coi d'àcid tenim dintre el cos?

11 d'octubre. La taca encara hi és. O sols la veu el pare?

Número

Atrafegat com anava, aquell home era incapaç de atendre tots els seus compromisos. Sense fer-ho expressament -en aquell temps encara no era mala persona-, era capaç de dominar amb facilitat un complicat mecanisme que podria anomenar-se "Oblidar i recordar massa tard".

Dins el seu cervell tot era susceptible de ser oblidat, en especial, qualsevol de les coses importants -dintre del barem de la relativitat que tenen totes aquestes coses- que ocupaven i animaven els minuts, potser hores, de la seva vida.

Els dies s'esmunyien tant ràpidament que sovint l'envaïa la sensació que el temps era un ésser real a qui li agradava anar pel seu propi compte.

L'home es preguntava per a què coi tenia que anar tant de pressa. No es podien fer les coses amb serenor? L'esperaven en algun lloc que era apunt de fer-se fonedís? Anava per la vida a tota pastilla de forma que, quan acabés el que estava fent, ja podia  plegar i morir?

Va ser en una breu aturada obligatòria -no ho vulgueu saber- quan se'n va adonar: li faltava un número (un bull també). Com en un joc, va començar a repassar la llista numèrica mentalment. 1, 2, 3...Ep! Li faltava un!

Va, torna-hi, 1, 2, 3...Buf!

Neguitós per tal tonteria, va començar a dir-los en veu alta. Resultat: continuava faltant un número. No tenia cap dubte que se'ls sabia però, en arribar a un punt, silenci. Un espai buit enlloc d'un número!

Per la nit, abans d'anar a dormir, va prendre dos gots d'aigua ben plens, doncs va escoltar per la ràdio que allò feia funcionar el cervell. Esperançat, es va adormir.

En despertar, primer va tenir que atendre les necessitats fisiològiques del seu cos i fer un llarg pipi. 

Desprès, com si d'una aparició es tractés, va recordar el 21: l'hora que havia quedat per anar a sopar...

Quin xasco. Sort que no hi tenia masses ganes d'anar-hi.

Quin riure de pensar que potser el van esperar massa.

Bé home, bé.

Avui he vist de lluny una paradeta davant del SOC -un lloc que puc definir com entranyable- i m'he quedat amb les ganes de saber que era. Però, això si, hi tenien posada una gran senyera, cosa totalment impensable en el "nostre" Prat de Llobregat i més davant de la gran casa del aturat (perquè cada cop som més).  

Per ser el lloc que era, dubto que fos una campanya independentista. En tot cas, demanar firmes. Bé, sort que no hi he passat, perquè cada dia hi veig menys i em costa molt posar la meva signatura en un requadret d'un gran full A4.

Doncs hi tinc una mena d'angunia amb la utilització dels símbols -qui ho diria-, siguin de l'orientació que siguin. Es fàcil saber perquè: són una eina per fer de la nostra vida una distracció i, per tant, facilitar la seva gran tasca de viure com uns reis gracies a nosaltres.

Aquí no es salva ningú. Com pot ser que agressions feixistes no es condemnin? Com es possible que algú es guanyi la vida dient que els de la Via son un animals de gla? Que qualifiquin d'intolerable un informatius per adolescents quan ells s'afarten de dir i pregonar el contrari? O que facin córrer que l'exercit està al aguait? Que tirin merda directament a la cara i la justícia no faci res?

Com pot ser que siguin tant dolents i nosaltres tant ingenus? Fins i tot, referències a bombardejos!

No crec amb allò dels bons i els dolents. Massa soroll. Massa evident. Masses insults sense resposta ni una espurna de perdó. No em crec aquesta posada en escena. 

Ens foten pel costat de les emocions i, mentre tant, continuo sense feina.

Quina poca feina...NO, QUINA POCA VERGONYA.

Clar.

Perdoneu, però ho he de dir.

Ell títol és una de les meves comèdies habituals perquè, en realitat, cada cop ho tinc més fosc. Sento com una amargor que em puja per la faringe; una bola ardent que no sembla voler sortir, doncs la seva tasca principal és estar allà, donant pel sac. 

Amb 51 anys (i una calba que avança amb força i em recorda la fatídica desforestació del Amazones) cada cop tinc més clar que no treballaré més en ma vida. No soc optimista i no ho porto bé. Em fa ràbia pensar que no puc treballar, tot i sentir-me jove.

Que podria i no podré. Que faig tard i el temps passa igual que aquell convidat desconegut a qui ningú ha convidat. Quin mal he fet per sentir-me jubilat a la força i sense jubilació?

Soc injust amb la molta gent bona que he conegut -això no va per vosaltres- però em penedeixo d'haver estudiat infermeria. Vaig escollir aquesta professió pensant en la seva basant més humana, implicada i altruista. Passerell! M'he trobat amb competència (de la dolenta, de la que pica directe a l'espinada), incomprensió, nul·la o poca vocació, egoisme, enveges... Les mateixes coses que governen tots els llocs; amb apunt important, als nostres pacients els interessa la nostra part humana i professional. 

En aquest coi de món, guanyar calers és important, però penso que ho és més sentir-se viu i voler canviar aquesta dinàmica materialista que ens converteix en consumidors sense sentit.

Què puc pensar d'empresaris aprenents de filosof i de gent més preocupada pels números que per les persones que cuida o treballen per ell? Si això hi sumo el meu ridícul "si molesto m'aparto", ja he begut oli.

Conclusió: Entre el pati, els polítics i jo, ja puc oblidar-me de treballar aquí, a Bèlgica o a Normandia. No tinc feina ni d'idiota. Com per pensar en Vies estic!

I si busco un poble abandonat i m'abandono allà?

El substitut

Aquell home d'edat mitjana -segons com es mirin els anys i la possibilitat de viure'n més- guardava dintre del seu cap, enmig d'un bon grapat de tonteries, una bona col·lecció d'anècdotes. No eren ni millor ni pitjors. Ni mentides ni veritats. Eren anècdotes de la seva vida, classificades, guardades, recordades i algunes ben oblidades. Però formaven part de la seva existència.

Tenia records de quan va començar a treballar, als 18 anys, dins la cuina d'un luxós restaurant. Allà, sense contracte, treballava l'estiu de 7 del matí a 12 de la nit. Ho va passar molt bé. Substituïa un pinxe que, tot i tenir contracte per tot l'any, no anava a treballar l'estiu.

Anys més tard, va començar a treballar de forma indefinida -allò deia el contracte- en una empresa tèxtil. Quan ell va entrar, l'empresa tenia més de 600 treballadors directes i un miler d'indirectes (o més). Amb el progrés i el pas del temps, aquest numero fins arribar als 220 treballadors directes. Sortia la mateixa feina -millor- però amb 380 persones menys. Com?

Substituint i eliminant feines i persones per avançades màquines. Així per exemple, en renovar la maquinària d'una secció que s'encarregava de empaquetar fibra en forma de rectangles de 300 quilos, és va anar passant de necessitar un equip humà d'una seixantena de persones, a un equip d'unes vint. El que feien tres operaris els anys 80, ho feia un l'any 1999.

L'home de mitjana edat va demostrar ser tant inepte com operari que va passar a oficines. La seva tasca principal era recollir informació i escriure-la en unes grans carpetes. Eren els anys 80 i això costava tot un dia de treball. L'any 2000, allò mateix ho podia fer en dos hores. A més, ell ja no era un administratiu, ell ja era un tècnic administratiu de qualitat (entre nosaltres, al carrer un mindundi més).

L'home de la mitjana edat, quan arriba a casa, té un déjà-vu. Així, un estri rodó i prou silenciós, rodola pel terra netejant. El menjar no cal fer-lo, doncs comprar-lo fet és més fàcil, còmode i sa? No cal anar al mercat a comprar queviures ni cap cosa que s'hi assembli, doncs per Internet ho pots demanar i t'ho porten a casa en poc temps. Més....? Ja fa temps que el diari no el compra i el llegeix per una pantalla; la TV funciona les 24 hores; ja no cal fer servir els bolígrafs, i una llarga llista d'avenços.

No sé, però l'empresa fa temps que va tancar.

Un cantant d'èxit.

Casualitats de la vida. Aquell cantant de prestigi internacional i famós per les seves cançons de melodies enganxoses i lletres incomprensibles, és amic meu. 

Ja fa uns mesos que no publica cap cançó nova i, casualment, ara l'he tornat a trobar pel carrer com si, coincidint amb la seva poca activitat creativa, pogués ara activar la seva vida social.

- Òndia! d'on surts tu ara?

- Tu ya sabes...

Lluny quedaven els hits i els discos de platí. Què se'n havia fet d'ell ara? Estava a punt de descobrir-ho, doncs m'havia convidat a casa seva.

En la soledat de la seva luxosa residència hi havia un gran silenci. No em va oferir una beguda calenta perquè no sabia fer anar la cafetera i la casa discogràfica li havia retirat el servei. Així que, cervesa en mà, vaig esperar l'oportunitat per esbrinar l'entrellat.

Quatre cerveses després vaig tenir en compte una gàbia buida en un racó del saló. 

- I aquella gàbia? -Em va saber greu preguntar, doncs la seva cara es va deformar immediatament.

- Del meu estimat lloro. Més maco! Es passava tot el dia cantant i xiuxiuejant! S'inventava cançons! Jo sols tenia que escriure la lletra!

L'ocell que li "componia" les melodies era ara un ocell lliure. Havia fugit per una finestra massa oberta. Per aquella mateixa finestra també havia fugit la inspiració i la bona estrella del meu amic cantant.

Doncs rés noi, benvingut a casa. Es una gran sort per a tots que hagis tornat i deixat aquella "música".

Els avis.

La meva avia paterna -tot un caràcter- utilitzava sovint una anècdota per fer patir el marit que, coses de les famílies, era el meu avi patern. L'avia, quan tenia prou auditori, semblava gaudir amb la narració d'una anècdota protagonitzada pel seu estimat company (perquè estimar-se, s'estimàven). Una història que, sincerament, signaria jo mateix, dons desgrana un tipus d'humor amb el que m'hi identifico plenament (cert que a cops arriba a ser tant fi que no es compren o molesta; però tranquils, no me'n adono).

Resulta que un bon dia el meu avi, ferroviari de professió, va decidir ser un emprenedor i va obrir al magatzem de casa seva un petit negoci. La idea era bona, dons la població era bàsicament pagesa. Era un espai -que modern queda, eh?- on s'hi venia tant abonament per les plantes com alfals pels animals. Com és lògic pensar, d'entre tant de menjar natural, un bon dia es va deixar veure una serp que, pel que explicava una venjativa -quina explicació sinó!- avia, devia tenir unes mides que estaven fora de qualsevol cinta mètrica existent. Davant de la cridòria general i les corredisses, el meu avi -que a mida que l'avia avançava en el relat  l'allunyava més- va exclamar:

- Si hagés aquí un home, la mataria!

Nitu, entre tu i jo, això és boníssim! Què de la broma que ets! T'estimo.

Els avis materns eren pagesos. El meu avi devia haver treballat molt el camp perquè sempre deia que calia vendre's la terra. Tota. Per a ell, no tenia valor. Així que va poder, es va vendre tots els camps per quatre duros. Si sabés els calers que han guanyat qui va comprar i especular amb aquella terra del dimoni...

Un dels molts records que tinc de la casa familiar dels meus avis materns, era la figura d'un nen Jesús semblant a un sant Pancràs, que tenien en un lloc preeminent del rebost. Allò devia ser molt antic i li tenia respecte (penseu que jo devia tenir menys de 10 anys).
També recordo animals amb pell i sense cap sobre els fogons de la cuina, dons els avis sempre havien fet matança i, el dinar, era ben fresc. Jo recordo conills i gallines sobre els fogons; però hi va haver un temps on fien la matança del porc, amb els pertinents pernils i embotits casolans.

El Prat igualet que ara.

El misteri del carrer maleït.

Crec que puc assegurar que he voltat per tots els carrers i racons del meu poble. No es tracta d'una habilitat especial, mes aviat que fa un munt d'anys que hi visc. També, perquè recordo les meves tardes d'adolescent passejant amb els amics sense rumb -ni un duro a la butxaca- per tot arreu.

Però és ben curiosa la meva relació amb una part del carrer Jaume Casanovas, un cop passat l'ambulatori, i quasi arribant al Onze de Setembre. Allà, sempre que hi he passat he notat una sensació estranya. Com si alguna energia negativa sortís dels portals d'aquells pisos que estan enfront de les Cases de la Seda. Com si en aquell lloc hi hagués una concentració de malifetes.  

Una trola? Casualitats? El cas és que ja rebutjo de passar-hi. M'explico:

Sempre que he caminat per aquell indret he tingut les experiències normals d'altres indrets, però concentrades. Allà m'han llençat un cigar encès des d'un bar i, lluny de demanar disculpes o fer-se l'orni, semblava que ho feien expresament. Un altre cop, des de la terrassa d'un altre bar, els clients cercaven gresca amb la gent que hi passava pel davant, tot dient bajanades.
En aquest mateix indret, un gos bordant i amb les meves cames com el seu destí, va sortir com un llamp sense que l'amo -per dir-li alguna cosa- de posat típic de "no fa res, es molt bo" li cridés l'atenció. 

Allà, un Sant Joan, em van tirar un petard des de un pis que, en esclatar, va donar tota l'aparença d'anar dirigit. També he trobat les típiques bicicletes que ocupen tota la vorera i esperen, amb aquella mirada tant absurda que posen quan tenen la bici entre les cames, que t'apartis.

Crec que n'hi ha més, però ja no les recordo. Es cert que això pot passar a qualsevol lloc del Prat, però allà, en aquells escassos 100 metres de vorera, m'han passat tots.
Només em falta treballar-hi i que m'acomiadin amb un "vostè no encaixa amb la filosofia del carrer i els seus fidels habitants".

Tinc raons per pensar que és un carrer maleït?

Dubtes existencials.

Qui té el valor de llegir regularment aquest blog sabrà que algunes vegades he volgut canviar el nom de "quinapocafeina" per un altre. Ara és un moment d'aquells però la motivació no és la mateixa.

No he pogut escriure aquest dos mesos per diferent raons. Una d'elles, que estava treballant. L'altra, perquè l'ordinador habitual va morir en acte de servei (es va apagar en les meves mans. Va fer un soroll llarg i ronc, i va morir).

Avui estic escrivint perquè ja no tinc feina. M'han fet fora. I això em fa pensar, cosa perillosa en un ésser humà com jo en particular, i en l'ésser humà en general.

Fent un repàs dels cops que m'han fet fora sense acabar el contracte, he arribat a la conclusió que han estat quatre. Tinc mala memòria però d'això me'n recordo.

La primera vegada que em van acomiadar d'una feina va ser dur - hi portava quasi 20 anys treballant- però com que els propietaris ens van fotre fora a TOTS, van vendre maquinaria i terrenys, i ens van pagar indemnització, dons au!

La segona vegada vaig marxar jo, tot xulo, creient fer un bon negoci, deixant una feina estable per anar a treballar temporalment a l'empresa pública. Què us puc dir...retallades?

La tercera, no fa gaire, amb una estranya -al meu entendre- explicació fruit de barrejar una molt bona predisposició i voluntat, amb una evident falta d'experiència. Em queda el consol de que vaig poder fer una breu però aclaridora exposició de la intima relació entre aquestos conceptes.

Ara, la nova empresa acomiadadora, ha fet servir com motiu que "no encaixo amb la filosofia de l'empresa". Riuria però em faria gràcia si en tingués. 

Això pot ser molt bo, segons com es miri. O cap explicació si ho mirem d'un altre manera. O molt dolent si ho volem veure d'un altre.

quinapocafeina? No. Soc capaç, als meus 51 anys, de trobar feina; però incapaç de mantenir-la. 

quincarallotesticfet? quinaenfarasara? quincoidemon? quinuntdefem?

Un que espera.

"Vostè no es mogui d'aqui que ara venim a buscar-lo", li van dir al pobre home en el moment de deixar-lo assegut en un banc de la Diagonal de Barcelona.

Hores després, l'home va començar a impacientar-se i preguntar-se si allò no havia estat una enganyifa. Tenia gana, sed, imaginava poder aixecar-se i anar a pixar...però no ho podia fer, estava esperant.

Hores abans, li havien presentat un pla de futur dur però meravellós. Un somni. Començar de nou, amb totes  les forces i l'experiència per continuar i créixer. Seguir viu. Lluitar. Obrir la ment.

Els bancs de la Diagonal de Barcelona son perillosos. Si t'aixeques sense pensar ni mirar, es probable que una bicicleta et faci una carícia. Així que l'home va prometre's no aixecar-se ni fer un gest impropi fins que el trànsit de dues rodes amb tracció animal baixes d'intensitat (més per causa de la tracció que de les dues rodes).

Allà s'està encara. Esperant. Mireu, ara badalla. No us sembla ara que se li està posant una cara rara?

Ep! Qui ha dit idiota?

Gràcies.

Qui escriu en aquest blog habitualment m'ha encarregat que els digui que, per causes alienes a la seva voluntat, ara mateix està el pobret que no pot escriure una linea.

Això si, com que està molt ben educat, em diu que els digui que agraeix que continuïn entrant en el "quinapocafeina" encara que ell no sigui capaç d'escriure ni mot ni sèrie d'ells. El molt gandul de merd...

Tant aviat com tingui un moment de claror dintre del seu cervell -serà difícil, ho puc assegurar- ja farà la seva aparició triomfal per Internet; i esperem que sàpiga donar prous raons -si n'hi han- raonables per justificar aquest silenci (tant beneficiós, tot s'ha de dir).

Però -sempre n'ha d'haver un- encara ja va sent hora que ens unim uns quants i fem fora d'aquest blog el calb aquest. Amb una calba tant rodona com aquesta O. Ara entenc la gorra de la fotografia.

Això, fora! Que fins i tot marxi d'aquest país.   

Ara que hi penso...això dels nacionalismes està molt bé per omplir les butxaques d'alguns. Ens fan il·lusionar amb símbols i banderes quan en realitat, ells s'il·lusionen retallant tots els nostres drets (que tanta gent va patir per aconseguir per NOSALTRES).

Quan obrirem els ulls?

Viure per criticar.

La sala estava tan plena de "vida intel·lectual", que ens va ser impossible accedir a la sessió per la qual teníem les entrades. No estava clar si la taquilla n'havia venut de més o si algun despistat havia deixat la porta oberta (sigui per amistat o per transacció econòmica). Com agradosa solució, ens van oferir el hall del cinema com improvisada sala d'espera.

Després de més de dues hores -la cinta era i, estranyament, continua sent llarga- allà recollits, varem poder ocupar les nostres respectives localitats sense numerar i deixar-nos envoltar per la màgia del setè art.

Tota aquella expectació era per veure l'última creació del famós director de cinema "Noseki Nimimporta", i l'havien començat a cuinar una bona colla de crítics de cinema que, dies abans de l'estrena, no paraven de donar flors al director i la seva obra. Era tal el bombardeig que feia cosa no anar a veure-la. Desconec el perquè d'aquestes maneres de fer, però senyors crítics, aquell visionat va esdevenir un dels meus pitjors records dintre d'una sala fosca amb ferum i soroll de crispetes. I molts intel·lectuals.

Tampoc té importància saber el nom de la pel·lícula en qüestió (no sigui que aquesta mateixa pel·lícula sigui considerada per tu, amable i solitari/a lector/a d'aquestes humils bajanades, com el millor film de mafiosos de tota la historia mundial).

Perquè recordo això ara? Què vull explicar? Doncs que totes aquelles bones critiques dels crítics que en saben, a una pel·lícula que no passa - ni passarà- el meu control de qualitat, van servir només per a que recordés per sempre més el seu títol i oblides el nom del director. Quan les coses són artificials em passa això: que no m'ho empasso. I en política també.

Ens passem mitja vida deixant verds els altres sense, en molts casos, tenir la certesa dels arguments (també passa al contrari, que això sembla una selva). La famosa practica de "Tira merda que alguna cosa queda enganxada", molt practicada socialment i basada en sobresortir dels altres enfonsant-los (tu no puges, són ells que baixen...).

Com puc pujar de valor sense esforçar-me? Com deixo aquells com uns inútils? Just, els critico cruelment. En definitiva, els tiro merda. (Tema apart aquells els que es fan el simpàtic, entre rialles i signes de confiança, i claven unes punxes com el sabre d'un Mameluc).

No parlaré de la classe política que ens "representa". Encara que he de reconèixer que alguns d'ells -en general de dretes, centre, esquerres i extrems- fan mèrits per sortir en lletres d'or en qualsevol tractat sobre l'ús de les paraules com eina. 

Una eina molts cops meravellosa. Altres, utilitzada de forma indigna per formar borreguets -aquest seriem nosaltres-, inventar arguments vergonyosos, calumnies, critiques sorgides de la xerrameca i, qui sap, idees robades del pensament d'aquella veïna o veí que tothom té, i que dona mostres de no tocar-hi gaire.

 A vegades les diuen tan grosses que és impossible que no sàpiguen que menteixen.

Oferta.

Tinc per costum fer un repàs diari de les ofertes que surten publicades en les webs especialitzades de recerca de treball. Avui una cosa m'ha sobtat. Bé, tres paraules posades una darrera l'altre, formant una frase senzilla però cridanera. Instintivament he sentit la necessitat fet doble clic en ella.

L'oferta: una empresa de Barcelona, sense límit d'edat, sou fixe, altes comissions, horari flexible, garatge en el mateix edifici. Òndia, vale! M'apunto. Adjunto curriculum; no adjunto carta de presentació -cal?- i enviar. El no ja el tinc, oi?

Ja han passat cinc dies des que em vaig apuntar a l'oferta de feina de "Fill de puta" en una empresa de Barcelona. No les tenia gaire clares, dons hi havia molts inscrits i jo no aportava experiència. Comprensible, oi?

Era molt possible que no em cridessin per fer cap entrevista -no per rés en especial-  però no era qüestió de ser negatiu i calia esperar que l'empresa valorés la meva candidatura.

I em van trucar! "Hola, truco del departament de Recursos Humans de l'empresa XXXXX, tenim el seu CV i estem molt interessats en vostè. Realment, el seu CV dona el perfil perfectament".

Quina il·lusió, semblava un nen molt content. Per fi tenia una entrevista i donava el perfil. De fill de puta, si, però donava el perfil que buscaven! Fill de puta però no inútil.

El dia indicat i l'hora indicada. Allà puntual, com sempre, amb els meus pantalons de fer entrevistes (els més nous) i la samarreta que sempre porto per aquestes actuacions. Però -sempre n'ha d'haver un- em vaig trobar en una gran sala d'espera on jo era l'únic que anava en texans. Tot eren homes i tothom portava corbata i roba planxada. La majoria tenia la cara molt seriosa, amenaçant.

Vaig tranquil·litzar-me imaginant que no havien anat de cos des de feia molts dies i que allò no anava per mi. Ni per ningú. No havien cagat i prou. Però -ep, dos!- qui em va fer l'entrevista tenia el mateix posat que ells. Quin mal de ventre!

- Siéntese- va dir indican dues cadires (estrany, jo sols tinc un cul).

Després d'una breu xerrada, el meu interlocutor va marcar en el meu expedient un gran NO encerclant-lo amb tinta de bolígraf vaires voltes. M'havia rebutjat.
Vaig respirar tranquil. Podia continuar de bona persona.
Ha ha ha ha !!

Lleig.

Quan vaig entrar per la porta de les Urgències d'aquell gran hospital ja tenia la impressió que alguna cosa anava a passar. 

Què per què? Ja! Doncs perquè el meu braç dret havia quedat dret, en posició de 45 graus -per entendre'ns, com si anés a fer una botifarra- amb els dits de la mà ajupits i junts tot formant un de puny menys el dit del mig que estava ben alt, dret, com dient aquí estic jo.

A mida que el zelador m'anava endinsant pels passadissos de les urgències, en cadira de rodes, anava deixant entre els pacients un rastre d'admiració o de ganes de riure dintre de les circumstàncies d'estar allà aparcats. Paciència.

Després d'unes paraules d'ànim, el zelador em va deixar en un apartat -box en diuen- on vaig esperar la visita del metge. Però va ser una infermera qui em va fer la primera visita. Aquesta va riure molt, massa potser, i sense demanar-me permís va anar a buscar ajuda. 

Va anar pel metge? Nooo, va anar per un sindicalista!

Aquest, molt seriós, després d'una llarga observació del meu braç, va decidir que allò ho aprofitarien  com imatge per les protestes contra les retallades. 

Així que vaig aparèixer en tots els informatius lluint el meu dit, orgullós, net -un auxiliar l'havia netejat- rodejat de personal sanitari amb grans pancartes i molts somriures sota el titular: "Els pacients de les urgències és sumen a les protestes".

Tot havia començat pel mati quan, després de sortir d'una entrevista de treball, estava tant decebut i empipat que em va sortir el dit de la mà amb tota la seva força. Tanta que em vaig fer mal. No podia moure ni braç ni dit, quedant en aquella posició a la vista de tothom. Veïns inclosos.

No n'hi havia per menys. Allò més que una entrevista per oferir-me treball havia estat com un intent de vendre'm un aparthotel. Dons un cop em van explicar la feina, vaig haver de fer mil filigranes lèxiques per rebutjar-la sense ofendre (quina merda de feina és treballar enredant als altres?).

Bé. El dia no havia estat a debades. Tenia, almenys, la recompensa de saber que el meu gest havia servit per protestar contra unes retallades que, a més d'enfonsar el que queda del sistema, m'han deixat sense professió.

Punks.

Dels finals dels 70 recordo la sensació que, a la colla d'amics, ens va causar el punk. Teníem -encara en temin- el cap ple de pardals i allò era l'hòstia. Música a tot drap, lletres provocadores -algunes no les enteníem; però eren plenes d'insults!- estètica agressiva...tot el que podia semblar una bufetada a l'autoritat en qualsevol de les seves manifestacions.

Filosòficament parlant, el missatge no el compreníem gaire. Si que teníem la sensació de viure en un món injust i d'un futur imprevisible i negre. Sentíem molt parlar de la destrucció com la solució. Destruir el sistema per fer-ne un de nou, més humà i més just. Clar que, com sempre, hi havia que pensava que es tractava de destruir per destruir. De caps buits sempre ni ha hagut i ni haurà.

L'actual situació de crisi m'ha fet pensar en aquella època punk. No es veuen sortides. El jovent no té perspectives de futur. Ho té magre per treballar en una societat on el treball sembla imprescindible per viure-hi. No poden independitzar-se i créixer com persones adultes, tal com els han estat ensenyant des de petits. 

Els adults, veiem com la mentida on estem vivint és desfà com fum. L'estat del benestar és una pressa de pèl al servei del benestar d'uns pocs. Existeix una casta de vividors que viu gràcies al desastre de la resta. 

De què parlen alguns polítics per tal de mantenir-se en el càrrec? Dons de lo lletjos que son els altres. I quan més grossa la diuen, més contents estan de tirar merda capa un altre costat. Són responsables de la pèrdua de valors, del enfrontament, de la manipulació del pensament d'una majoria per benefici "seu?".

Vaja que, qualsevol dia, un d'aquestos -en general de dretes, dretes- acceptarà per fi l'eutanàsia però sols com trista solució per baixar la taxa d'atur. I algú el votarà hi tot.

Dons que la meva conclusió es que alguns dels "nostres" polítics actuen com punks radicals, dons fan servir la provocació constant, la destrucció, l'insult i el tirar endavant sense mirar quin mal fas ni importar-te el futur de ningú. Uns punks xungos que, segurament, escoltarien els Exploited. Grup a qui els Dead Kennedys van dedicar la cançó titulada “Nazi Punks Fuck Off”.

El 23 d'abril

Els 23 d'abril de tots el anys, apareixen venedors de roses per tot arreu. Alguns, sospito, no havien vist una rosa en sa vida fins el dia d'avui. Però cal dir que estan ben ensenyats: una senyereta embolicada al tall amb una mica de traça -es dir, sense punxar-se- i, apa, agafa cantonada per vendre'n.

Els 23 d'abril també em ve al cap -de tant gros i vuit que el tinc, ressona- que hi va haver un temps on jo llegia sovint pel plaer de llegir i, a més, també escrivia. He de confessar que això d'escriure ho solia fer al lavabo; el mateix lloc on gravava les cançons que composava amb la guitara (com gent de món que sou, sabreu que els lavabos són la part de la casa amb la millor sonoritat).

Jo era d'aquells nanos que llegien tot el que trobaven. A més ho tenia fàcil, dons la mare estava enganxada a la secta del circulo de compradors de llibres (dubto que siguin gaire lectors). I si la lectura que començava no era del meu gust, la deixava sense llegir i prou.

Allò va fer que a casa tingués fàcil accés a llegir coses que a l'escola no era obligatori llegir. L'únic problema estava en la meva mare, dons si creia que la meva lectura no era prou apte per la meva edat, em fotia un discurs moral i m'amagava el llibre. 

Però vaig poder descobrir, potser amb uns 12 anys, meravelles d'autors que difícilment en els meus estudis m'haguessin obligat a llegir (la prova està en que no recordo amb enyorança cap autor de la meva etapa estudiantil. Bé, algun si, però no cal).

Dels "meus" destacaré Emile Zola. Potser dels autors que més em van impactar, perquè va ser una sorpresa la forma de descriure les situacions. O el meravellós Hamlet de Shakespeare. També gaudia llegint les columnes d'en Monzó i la  Isabel Clara Simó a la desapareguda revista Canigó.

Per altra part, faré una confessió: no he llegit "El Quijote". Vaig fer un treball al BUP i tot allò que ens feien fer amb els llibres, però no vaig ser capaç MAI de passar de unes quantes pàgines. Allò no era, ni és, divertit. Ni amè. Ni rés que m'agradés.

Ja adolescent, amb Eugene Ionesco vaig descobrir el diàleg intel·ligent, a cops sense voler, ràpid. Combatiu. Una meravella que va influir en els meus escrits. Com quan vaig escoltar per primer cop Deep Purple. Allò era la música que més m'arribava. Allò, allò. Txan Txan Txan!

Amb tot jo anava fent, escrivint amb molt mala lletra o, en polit, amb una Olivetti 32. Volia escriure per divertir i explicar coses. Però, es clar, si encara tenia el cervell en procés de formació, poques coses podia dir de forma natural.

Ara també em passa, dons el procés de formació encara continua. Estic aprenent a tenir la ment oberta a nous reptes. A deixar-me de "borriqueres" i saber mirar més enllà. Tinc reaccions tipus Tardà de "fins aquí puc arribar" aixoplugades en la recerca de l'equitat, la justícia i el bé comú.

No hi ha una veritat suprema. Tot es pot dialogar amb respecte. Sempre que no em vulguis imposar, podem parlar-ne. De tu a tu.

Camí de la platja.

Ara que el meu nom torna a ser una ratlla més d'entre el gran llistat de 6 milions d'aturats (un llistat de lliure creixement, obert a tothom) he reprès el costum d'anar alegrement fins a la platja del Prat. Ara camino una estona, ara en corro una altra; ara esbufego, ara torno a caminar una mica més. I així fins que trepitjo la sorra de la platja, que pertany a la família de les sorres que s'enganxen i són portades a les cases dintre de, per exemple, unes sabatilles de fer esport.

Pot semblar una bajanada, però noto els beneficis d'aquesta activitat quan camino més dret (amb el pas del dia m'oblido de fer-ho). Què millor, en els temps que corren, que aixecar el cap.

Una de les bondats del camí de la platja del Prat és que no té desnivells. Es pràcticament pla, d'agrair per als que en això de fer esport no ens hi va la vida (de moment) i ens conformem amb poc. Aquest meravellós camí de terra aplanada té una curiositat que es fa notar entre els 1400 metres i els 1600 metres: Un terrible guirigall d'ocells que xisclen. Es tracta d'una gravació del atac d'una o més aus rapinyaires a un grup d'ocells que, pels crits que fan, semblen realment esverats.

La por. Aquells sorolls estridents fan que els ocells tinguin por i marxin per les seves pròpies ales dels voltants de l'aeroport.
Rés de nou. Una opció que també ens és aplicada a nosaltres en forma de noticies que fan por, indicadores de que ningú dels que ostenten el poder sembla saber on és, on som i cap a on anem. I el pitjor, ni els importa.

Amb l'exercici que faig, entre esbufeg i esbufeg, s'obren els pulmons i l'aire entra dins el meu cos. Això, segurament, fa que hi hagi també més oxigen dins el meu cervell cosa que, potser, fa que aquest funcioni anòmalament i comenci a fer-se -per lliure- preguntes tipus: Com i on van fer la gravació? Realment passava alguna cosa terrorífica en aquell moment? No és una forma cruel d'obtenir una gravació per fer fora els ocells del camp d'aviació? Què deuen pensar els ocells en sentir tot aquell cridori de congèneres seus atacats, caçats, cruspits, per una bestiola depredadora afamada? Imagino una família d'ocells tapant les orelles als seus petits...

Però, potser, l'exercici també fa que la meva circulació sanguínia s'acceleri, amb el corresponent augment d'irrigació de sang dins el meu cervell. Tot un xoc de trens. I aquí, ja potser començo a desvariar: No es aquesta una manera de fer, amb el pobres ocells, que recorda molt al nazisme?

Borratxos tots.

Les 9:10 del matí.  Una cafeteria qualsevol, propera a un col·legi qualsevol, on mares i pares prenen un talladet després de deixar els nens als mestres "per a que els eduquin". De sobte entra un garrulo que amb veu ronca diu:

 - Quieto todo el mundo. Aqui solo se bebe Soberano. Y a por todas!

Els cambrers, eficientment, deixen de fer cafès i compleixen l'ordre del "amic" i, vinga, tothom a beure alcohol.

- Otra ronda!
El soroll del local va en augment, comença a sortir gent a fumar -alguns que ho havien deixat i tornen-. hi ha qui s'oblida d'anar a comprar i fer el dinar...

Dons diuen que, per decisió judicial, si en una classe d'una escola catalana, un nen és posa ferm i diu que vol la classe en castellà -no sé fins quin punt un nen pot voler lliurement segons quines coses- tota la classe ha de canviar al "castellano, lo normal". 

Ho han pensat bé? Jo crec que és una situació inconcebible que, en cas d'actuar de precedent, pot canviar totes les maneres d'entendre el bé comú. Allò típic de, per exemple, saber qui ha de cedir el pas en una cruïlla: un autobús urbà ple de gent o un cotxe particular?
No han escoltat mai que, quan una persona va a contracorrent, es més probable que estigui ella equivocada que tots els altres?

En quina mena de lloc vivim, si es potencien situacions com aquesta on, sembla ser, es defensa la teoria de que una sola persona pot modificar la forma de fer de tothom. Això no s'aguanta enlloc a no ser que...

A no ser que ja els vagi bé als de sempre. Desconfiat de mena com soc, totes aquestes reunions secretes a la "capital" a parlar amb "murs", son una mica rares. Si a més ajuntem una decisió judicial més discutible que el penal assenyalat per en Guruceta al Camp Nou (uns metres fora l'àrea) en un Barça-Madrid, tot fa tuf de cortines de fum.

Ara ens enreden per aquí, ara per allà. I les retallades, l'atur, els desnonaments, la demanda de més austeritat i altres coses varies, queden eclipsades dels diaris, TV, ràdios...des de que va començar el tema de l'estat propi que no sento parlar de crisi.

Això si, estimats cules, "forofos" o amb seny: aquest any la gran fumarada per les espanyes serà la "dècima". Ho sento. Però tot sembla indicar que està fet. "Dame la dècima para mi Madrid, que yo ya cumpliré; por estas!".

Per cert: Gran Tardà. Amb un to semblant a un "home, ja era hora" deixa anar alegrement: "Pues hablaré en catalán!". Collonut.

Pi Pi Pi

Allò de la modernitat era increïble: cada cop que anava a pixar, la llum del bany s'encenia sola. Aixi, al poc temps que ell pixava, un so "Pi Pi Pi" indicava subtilment que la llum s'anava a apagar. 

Estalvi en deien. Una colla de científics havien comprovat que apagar la llum als 15 segons exactes després que una persona de mitjana edat comencés a orinar, suposava un estalvi en el rebut de la llum del 25%. A més, després d'aquells segons, la possibilitat que la pixada anés al terra era molt reduïda, dons la persona que la feia anar ja tenia ben clar cap a on apuntava.

Però l'emprenyador del cas era que aquella llum només s'apagava amb ell. Retorçat de mena com era, ho va sospitar des del primer moment. 

- A que aquest collons de Pi Pi només n'emprenya a mi! - va pensar una primera vegada. Tenia  que comprovar-ho. Així que, cada vegada que un company entrava al wc, ell el seguia amb la mirada. Evidentment tothom sospitava una altra cosa, però ell no estava per tonteries.

Un mes de vigilància després les estadístiques no fallaven: la llum s'apagava als 15 segons exactes sols amb ell. Pels altres sonava el Pi Pi però la llum no s'apagava. COMPROVAT: Aquell so i aquella llum del dimoni només anaven per ell!!!

Ho va explicar a la feina i el van dur amablement al psiquiatre. Baixa indefinida. Tranquil, no tinguis presa en tornar.

El que no havia pogut veure en les seves vigilàncies era que els seus companys, quan entraven al WC i sonava el Pi Pi, allargaven la mà cap on la fotocèl·lula de presència tenia el radi d'acció. Un moviment que ell no feia, sempre amb les mans posades en un altre lloc.

Gent que què?

Buscant feina per Internet m'he topat amb una web que, després d'estar-me més del temps que indiquen posant les meves aburrides dades, tenen un apartat que diu "Gent important que coneixes. Posa aquí el nom de la gent important que coneixes". 

La idea, imagino que amb bona intenció, és que els doni noms i direccions de les persones importants que poden donar-me una feina. Amb l'afegit vergonyós que els deuen enviar un missatge, a nom meu, estil:  "Hola, senyora/senyor important que conec. Soc jo, em recordes? Soc molt pilota i faré el que vulguis. Un altre "palmero" com jo, que em coneixes de petit, no en tindràs. Contractam. Signat, una persona d'existència poc important i agenollada als seus peus."

Com diuen en Faemino y Cansado "vamo a vé si no entendemo, vamo a vé si no aclaramo". Gent important que conec? Tinc molt clar quina és la gent important en la meva vida i puc assegurar que no tenen res a veure amb la meva vida laboral. Tenen a veure en la seva educació, en la convivència, el suportar diàriament la meva forma de ser. La llista continuaria -perquè no la faré ni vull pensar-la- amb més família, amics...

Gent important que conec? Conec molta gent interessant i bona, disposada a ajudar i sense cap protagonisme. I que son importants en la vida de molts altres. Per a mi seran bons companys, enrotllats, de confiança, dignes d'una enveja sana; bona gent.

 

Però imagino que el terme "importants" de la web fa referència a una importància material. Amics de la xarxa, la importància es porta al cor, no a la cartera o unida a un càrrec. La gent que porta corbata i es pensa que té més drets que d'altres "me la bufan". I si en tenen més, que prenguin dues tasses.

Brots

Amb una tranquil·litat que arribava a parsimònia, el senyor president del Congrés es va aclarir la gola. Amb mà tremolosa va acaronar-se la corbata i va arribar al nus tot comprovant si no estava desfet. Va fer un primer intent de posar fi al silenci quan va alçar la mirada cap un punt indeterminat del seu davant, però no va arrancar. Instants després, amb la veu que va ser capaç de pronunciar, va dir-ho ben clar:

"Estamos saliendo de la crisis. Los famosos brotes verdes por fin florecen. Prueba de ello es que don José Marcé, ciudadano español de 50 años, esta trabajando desde el pasado 18 de febrero. No tiene tiempo por fin ni de escribir en su blog".

Grans aplaudiments de bogeria en una part del hemicicle. Crits d'alegria i suport. Potser algun "que se joda".

"Estamos convencidos que estamos saliendo de la crisis. Ahora ya puedo decir que es oficial".

Em vaig quedar de pedra. D'una pedra tant dura que no ho podia creure. Com podien fer-me servir així? I tot per un mes de contracte...

Anava a agafar una crisi d'ansietat però, intel·ligentment, vaig valorar que no era una bona opció. Vaig decidir per quedar-me simplement astorat. Sense expressió.

Urgentment vaig ser convocat a una roda de premsa. Tothom tenia el deure de saber de la meva felicitat, del meu treball profitós i dels meus plans futurs. 

Nerviosament, davant d'un fotimer de càmeres i micròfons, vaig encertar a posar-me a lloc les ulleres i amb un fil de veu tremolosa vaig dir: 

"Es un insult a la seva intel·ligència que els enredin amb la meva persona; si bé entenc que a algun de vostès ja els deu anar prou bé. No comprenc aquest rebombori, dons sols tinc contracte per un mes. Si això ja és sortir de la crisi...si que estan/estem fotuts. 

Per això, jo els dic solemnement que quan acabi el meu contracte, no penso demanar feina ni treballar mai més; convertint-me així en el model de ciutadà exemplar i contemplatiu que demanen els "nostres" estimats governants des del seu món irreal. 

Però, sempre n'ha d'haver un, facin fotos perquè aquesta cara de pa estarà en totes les manifestacions contra el que vostès representen".

Acollonit.

Busco i busco per tota la casa i no en trobo. Cóm pot ser que no m'hagin posat ni un trist micròfon? Bé, de moment em conformaré amb les espies del meu carrer. Unes aficionades que actuen com bones professionals: no es deixen veure i saben tot el que creuen que no tenen perquè saber. 

Però el meu acolloniment és estrany. Per un costat em costa creure que no ens tinguin a tots vigilats i "calats". Per un altre, deixo anar la meva indignació (si bé no sé ja de què ens sorprenem). 

Resulta que, com a la majoria dels que vivim i aspirem a treballar en aquesta terra, he de demostrar tenir un mínim de nivell de coneixements de català per tenir alguna possibilitat de treballar. En el seu moment, tot i no tenir feina ni ganes d'estudiar, vaig fer un esforç considerable en un home de la meva edat -si visquéssim en un segle anterior al XVII segurament ja seria mort-  i vaig ser capaç d'obtenir el nivell C. Clar que jugava amb l'avantatja d'haver nascut en una família catalanoparlant. 

I arriba un dia que aconsegueixo treballar temporalment en un centre public. Tot està meravellosament en català. Però -el famós però- entro a l'ascensor i una veu em parla: "cerrando puertas"; "subiendo"; "primer piso"; "bajando"; "planta baja". El castellà s'utilitza per tot arreu!

Miro i remiro el cartell que hi ha enganxat al vidre del elevador. Escrit en català i en castellà, recomana que l'usuari que en faci un bon ús. Signat, la Generalitat de Catalunya. Caram. L'ascensor i la seva veu no necessiten ni el C ni un trist A1.

Jo, catalanoparlant "tipus C"; del Barça des de petit, que utilitzo sempre que puc el català perquè és la "meva" llengua habitual i perquè m'agrada fer-ho, no deixo de pensar per a què nassos volen el meu C.

Els uns ens volen fer creure que som atacats. Els altres que ataquem. Uns i altres ens aixequen la camisa. Han muntat tot aquest sidral per mantenir-se en el càrrec? Per perpetuar-se en el paper protagonista de la història, deixant-nos als demès la part obedient i trista? Com quan estudiàvem les èpoques dels esclaus romans i pensàvem "pobres, quina vida més injusta". Com passarem nosaltres a la historia?

"Bajando". NO, FLIPANDO.

Herois.

En Pippu era una mitja merda de gos que a més de lleig, arrugat i panxut, no aixecava ni dos pams de terra. Una bestiola que feia honor a la paraula Gos -amb majúscules- referida a "ésser amb inclinació a l'inactivitat".

En Pippu tenia un "amo" que treia a passejar tres cops al dia. Ell ho aprofitava per pixar i cagar sense fre ni cura; a més, podia anar on volgués perquè "l'amo" era tan manso que anava per on el gos volia. Ara a l'esquerra, ara la dreta, ara tira enrere...jau!

Aquell dia en Pippu estava especialment fins els collons de gos del seu amo. Aquest tenia fred i no se li havia ocorregut un altre pensada que posar-li un jersei a ratlles ajustat. Allà, en mig de la vorera disfressat com un Wally, en Pippu va maleir "l'amo" i la vida de gos que portava. Revenja!

Va fer anar cap un costat a l'altre al "manso humà"; va aixecar la pota i va pixar un altre cop les sabates del home sense que aquest se'n adonés! 

Però en tenia una de millor: en Pippu va decidir que ja era hora que "l'amo" sortís d'aventures aixi que, gos i amo, units per una corda de cuir, van anar allunyant-se de la seva residència habitual.

- Pippu, on vas? -va preguntar l'amo al cul del gos- Estem marxant molt lluny avui, eh?

Van passar Barcelona, van travessar Montgat, Mataró...França...

El veí del replà va flipar quan va veure a les planes d'aventures d'un diari local la historia d'un català amb el seu gos que estaven creuant el món. Una llàgrima li va sortir dels ulls. "Són uns herois" va dir.

Dret adquirits.

Què pensem del veí que s'adorm en totes les reunions de l'escala, estant-se sense dir ni piu i no oferint mai la seva opinió? Què pensem d'aquell que sols acudeix a les mateixes per queixar-se a tot cridar, amb insults i desqualificacions, implicant els altres en la solució dels seus problemes personals? Ens podem imaginar treballant al servei d'algú que se'n riu dels nostres i de  nosaltres?

Quan veig l'ús que fan dels seus escons al Parlament o Congreso alguns senyors i senyores Diputats, polítics professionals, no sé què pensar. Dona la sensació que estan allà perquè hi han anat, reaccionant solament quan els indiquen que han de fer-ho. No tenen opinió pròpia. Voten els que els diuen o manen. Marxen del seu escó quan parla l'adversari "dels seus" interessos, ignorant així qualsevol opinió "contraria" al seu bé comú. O queden allà, ben sentadets, per tal d'insultar qui parla.

Per arribar allà, al seu escó, imagino que han de fer un llarg camí. Sigui quin sigui, és trist que la finalitat d'aquest viatge sigui anar a obeir dictats, anar a passar l'estona tot esperant l'hora del dinar, insultat a qui vol dir diferent del que el teu partit et mana. 

Polític figurant: No et fa vergonya guanyar-te així la vida? Amb aquesta manera de no fer potser viuràs un present sucós i la teva família viurà bé. Però per les properes generacions teves i meves, els deixes un futur ben negre. Imagino que penses "ja s'ho faran quan els toqui".

Mare meva, estar allà per poder decidir i no fer rés! Quina vergonya!

La peça.

En rebre el paquet, vaig anar per feina. Feia masses dies que l'esperava i aquesta tardança m'havia provocat una estranya sensació de tenir molta presa. Vaig provar primer d'aixecar amb les ungles algun petit costat que debilités la poderosa defensa que l'embolcallava -composada per una marró i gruixuda capa de cinta adhesiva- fins que una estona després, unes tisores van posar fi a la meva intenció tribal. Un cop oberta la caixa, vaig treure'n tot el contingut i, apa, a muntar l'aparell desitjat.

Tot el contingut? No. Una petita peça es va estar al fons de la caixa fins que vaig decidir desmuntar-la pel seu reciclat. Va caure a terra fent un soroll sec. Pesava. Era compacta. En mirar-la atentament em vaig adonar que estava molt ben feta, amb unes connexions als extrems indicadores d'una utilitat conjunta amb algun altre estri. Molt bonica, però sense utilitat. Estava inclosa al preu, segur, però no feia falta. La seva presència no estava reflectida en les instruccions, ni en cap dibuix explicatiu, ni la vaig trobar a faltar durant el muntatge de les altres peces.

2.- Per fer aquell aparell havien passat moltes coses. Des de la persona o persones que la van idear, fins la gent que va decidir fabricar-la, fins qui va crear la màquina que el va empaquetar. Amb més afegits, com les il·lusions, nervis, odis, enveges, pilotejos, ascensos, acomiadaments, ignoràncies, etc...amb que l'havien creat, fet i posat a disposició del usuari formant part del contingut d'una caixa.

Vaig dur caixa doblegada i peça als contenidors de reciclatge. Dos dies després, el camió de recollida va buidar el contenidor de color que la guardava. Per una d'aquelles casualitats, l'aparell va caure al terra en mig d'un bassal d'aigües brutes. Allà, ben embolicat en el seu plàstic protector.

Ara, comença pel 2 un altre cop (ep. si vols, es clar).

 

Quan acabis, una reflexió: Realment vaig veure una peça com la descrita al costat d'un contenidor. Amb una aparença esplèndida, però tirada i sense saber-ne l'ús. Qui l'havia llençat tampoc hi estava entès, dons estava precintada d'origen.

La meva malaltissa imaginació va fer de la peça un ciutadà i de la caixa una representació de la societat. 

Creació, creixement, formació, deformació, manipulació, incomprensió, victimisme, conformisme. ..fins que, caigui o no de la caixa, acabi llençat, fet servir.

Carnestoltes Espiritual.

Això del Carnestoltes està molt bé. És com esquiar: t'agrada o no. L'Esquí és una activitat esportiva amb uns quants "però" per dir. Per exemple, seria força d'agrair que es fongués com la neu la manerota de ser dels quatre carallots de sempre que volen convèncer als demés usuaris de les pistes que, aquestes i altres muntanyes properes, són una simple extensió del jardí de casa seva. I per cert, per ells ets una grandiosa molèstia en forma humana al bell mig de la pista. Aparta.

Tema a part, durant la Rua es fan visibles dos bàndols. L'un va disfressat ballant els ritmes del moment i l'altre s'ho mira. Potser amb sorpresa, alegria, angunia o "es que no fan res per la tele". 

I com cada any tenim qui va disfressat i no voldria. També qui s'ho mira amb cames tremoloses pensant "L'any que ve, jo! L'any que ve jo penso anar de...". De Romà. Aniràs de Romà.

Al marge de l'encert o no en l'elecció de la disfressa, anar pel carrer convertit en una caricatura sorgida del teu enginy -o d'un prestatge de la tenda dels xinos- està molt bé. Es una forma de participar en la vida social. De sortir al carrer i riure. Com si, per un moment, tots estiguéssim al mateix barco. Però és ben estranya aquesta fal·lera per disfressar-se de forma física només aquest dia de l'any. Potser és l'indicador del Carnestoltes Espiritual que ens acompanya durant tota la vida.

M'explico: Podem justificar-nos amb qualsevol motiu; ja sigui la feina que ens angoixa; les aparences necessàries davant el veïnat; el dissimular una educació mai rebuda; el ser un cregut, o ves a saber perquè. El cas és que surt de dintre nostre un "animal" disfressat. A ulls dels altres podem semblar d'una manera, però la disfressa invisible sap actuar en la intimitat i...Qui som ara? Ah?

D'aquesta manera m'imagino com algú, diguem que ben normal i bona persona, és transforma pel contacte pell-disfressa no visible, en una mena de fill de sa mare; gràcies a aquella fina capa transparent que cobreix el seu cos tot donant espurnetes del seu mal filat.

Dia de mercat (2)

Amb el cistell buit, vaig anar dirigint-me a la sortida del mercat. No entenia perquè no m'havien volgut vendre menjar. Potser tenia cara de babau; potser semblava massa afamat. Era per alguna cosa que pensaven que de ben segur diria? Eren tant llestos que sabien el que jo no sabia de mi? Una doble personalitat? O pitjor, triple? Una vena sàdica? Allò de "ui, aquest ens mata d'una volada d'olla"?

Vaig intentar no culpabilitzar-me visualitzant l'interior del congelador, cercant alguna cosa amagada que menjar.

Sentia els passos del meu caminar travessant un llarg passadís de parades de fruita, peix i carn. Les unes amb la persiana abaixada i cartells de lloguer o venda; altres mig buides, amb el depenent o dependenta amb cara de fàstic més que d'avorriment. Altres, plenes de gent amb aquell posat d'espera resignada, atenent per força a les paraules pronunciades des del taulell per algú que sap que pot explicar la seva vida sense que el personal pugi fugir. Com el sermó d'un mossèn.

- Psst! Eh, caballero!  -cridava algú des de una parada que deia "De todo a partir de dos euros" - aqui puede comprar, aunque no tenga experiencia ni la edad.

-Ah. Y ¿que venden?

- Comida buena. Barata y de calidad. Para toda la vida. Entra, entra!

Em vaig acostar. Em van ensenyar el genere. A primer cop d'ull semblava prou bé tot. Vaig comprar verduretes, lluç i pomes. Content, me'n vaig anar cap a casa a cuinar.

Però, aquelles verduretes no van durar mig dia a la nevera. Es van podrir sols entrar en contacte amb l'aire de la cuina. No van estar fresques més de 2 hores. No van ser per tota la vida. I el peix...tenia nova vida!

No calia experiència ni ser jove per adonar-se'n que m'havien aixecat la camisa un altre cop.

NOTA EXPLICATIVA: el mercat representa el poble. Cada parada, qualsevol de les empreses on vaig a demanar feina. El "todo a 2 euros" seria una ETT.

Discapacitat

A part d'anar als llocs a "tirar" el meu currículum, també faig ullades a portals de feina d'Internet.

No vull semblar irrespectuós, però he estat temptat més d'un cop d'enviar el meu currículum a una oferta de treball adreçada a persones amb una discapacitat del 33% o superior.

Per què? Perquè habitualment descobreixo aquesta "novetat" imprescindible al final de tot, quan ja he llegit l'oferta i he decidit presentar candidatura. I també perquè considero que la meva situació segons com es miri, s'apropa molt a una discapacitat.

Per què? Perquè tinc l'edat que tinc, que com he dit fins cansar i cansar-me, físicament seran uns anys i mentalment uns altres. A més, perquè em demanen experiència com infermer que, si no tinc treball d'això, no puc ampliar ni de conya.

Això de l'experiència es molt "guay". Més que res s'obliden dels més de 25 anys treballats en diferents camps. Bé, la crisi té això. Sort que no és una cosa personal.

Nota: Ara estic treballant. No té relació amb la meva professió i no sé què pot durar. En dos mesos he fet quatre entrevistes de feina. En dues m'he l'han donada. En cap d'elles les coses eren el que tenien que ser.

Treballo, però Je sais que je dois étudier.

Un altre cop al atur.
Com a treballador -sàpiguen estimats empresaris que això també és una persona- no em donen cap oportunitat real. En canvi, a ells, els he d'acceptar com son.
Com deia un gran actor de nom Fernando: "A la mierda!"

Somni al cinema.

Aquella pel·lícula era d'aquelles que feien honor al genere. Llargs silencis, plànols massa foscos, propers o allunyats. Escenes violentes i converses sense sentit. Un protagonista envellit “xulo piscines” i una actriu principal convertida en la seva comparsa. Una historia llarga, grisa, simple, pobre, que no donava per a un metratge tant inflat en el temps. Com aquells grups de música que creuen que les cançons han de durar més de 4 minuts i vinga repetir notes, vinga repetir "chorus"... Coi, si la cançó és bona i agrada, es pot escoltar un altre cop! No cal allargar-la!

Aquella mania de convertir els soldats (en actiu o retirats) en herois que tot ho arreglen amb poca diplomàcia - per no dir humanitat- salvant a qui espera que el salvin. Buf.

L'únic que feia remoure del seient al nostre espectador era el soroll de les crispetes mastegades que, producte del estupor que havia transmès per la sala aquella trista historia que s'arrossegava per la pantalla gran, s'amplificava. El nostre home va estar apunt de posar-se en la pell del actor i anar a interactuar amb l'origen del só estrident d'animal rosegador; a donar unes quantes recomanacions dietètiques. Però, per sort, es va relaxar i entre les persecucions, explosions i trets, es va quedar dolçament adormit.

Va somiar. No va anar gaire lluny. Dins el seu somni estava dins un cinema. Feien una pel·lícula d'uns germans anomenats Marx. Reia. Diàlegs plens de gràcia. La estrenaven aquell dia i havien millorat moltes coses. Aixi, per exemple, el germà mut per fi parlava i deixava anar aquella ridícula bocina. El germà "pillo" es feia polític honrat i en Groucho, era en Groucho. Les escenes de cantants "emergents" s'havien eliminat. Les coses s'arreglaven parlant, amb gràcia, amb ganes de bon enteniment, sense baralles. Sense herois.

Al sortir, la seva cara de felicitat va amoïnar al acomodador que va classificar-lo en aquell moment d'ésser simple.

Dia de mercat.

Quan vaig entrar al mercat, cistellet en mà, tenia la previsió de no oblidar-me de rés. La meva pretensió era fer un lluç al forn amb verduretes. I pomes, la meva fruita preferida.

En arribar a la parada del peix, la dependenta va notar la meva inexperiència en tema peixos i em va engegar:

- Aquí volem els clients amb experiència! Què vol? Ja ho sap?

La meva tímida resposta la va enfurismar més:

- Lluç amb verduretes? Al forn? On s'és vist això? -va cridar als quatre vents i dues parroquianes - Si de veritat vol comprar, primer n'ha d'aprendre i després vingui.

- Però (sempre n'ha d'haver un) si no em deixa comprar no aprendré mai -vaig atrevir-me a dir abaixant la mirada-.

- Marxi. Està acomiadat. En aquesta parada sols volem gent amb experiència.

Cap cot, vaig anar a la parada de la fruita. Aquell dia ja no tenia gana per menjar peix.

- Que vol? - va començar la conversa la dependenta- Quants anys té vostè?

- Jo?

- Si! Què en veu cap altre al seu lloc?

- Dons -ja hi tornem a ser- cinquanta. Ben portats, això si.

- I amb aquesta edat bé a cercar fruita i verdura? Hauria d'estar jubilat! O millor, mort.

- Però...

- Au, marxi, marxi.

Dons això. Dia de mercat. Igual que un dia d'entrevistes. Cap a casa i amb la gana convertida en una estranya sensació.

L'oblit.

Havia parlat tant dient que era un bon orador que, per fi, li van cercar un espai on lluir-se.

"- Creus que ho podràs fer?

 - I tant! Ja hi pots comptar! A més, la temàtica de la xarrada és una de les meves especialitats...

- Mira que, pel cap baix, tindrem un auditori de centenars de persones!

- No em fa cap por. Es més, m'agrada.

 - Dons tal dia a tal hora.

 - Allà ens veurem."

I apa, la piloteta al teulat. 

L'home va deixar passar els dies, recolzat en la tranquil·litat de pensar que l'inspiració li vindria sola només de pensar en ella. Potser era una autodefensa; potser una demostració d'inconsciència; el cas es que la nit abans de la gran xerrada, va entrar al seu despatx (un racó del menjador de casa) i va començar a preparar la dissertació. 

Seguint la seva forma de fer habitual, va posar-se els cascos i va pujar el volum de la musica. La fulla del Word en blanc. El cursor parpellejant. L'inspiració a Roma. O Dublin. Ui, quina cançó més maca...

Cansat, va decidir amb alegria anar a dormir; segurament en la seva estada al llit barrinaria una solució. La més gran: alguna cosa de què parlar.

A la hora indicada estava allà. Hi havia bastantes persones, dons s'havia fet molta propaganda pel barri. Pel cap baix, l'auditori que podia rebre a centenars de persones estava ocupat per unes deu o quinze, totes assegudes, que es van mantenir atentes i silencioses durant tota la dissertació. 

Menys quan l'anècdota. Just quan començava a introduir el tema, se li va oblidar què volia dir. Aixi que sols li va passar pel cap d'improvitzar:

"Recordo, ja fa molt temps, que la pluja feia acte de presència en la nostra comunitat molts més dies a l'any que ara. Recordo que...".

L'auditori va agrair aquelles dades i records, però és va estranyar que el conferenciat tirés de records en una conferencia sobre "L'oblit".

Gran

No acostumava a mirar-se al mirall pel matí. Les raons eren evidents, dons la falta pèl a la seva closca donava per resultat que no li calgués pentinar-se. Amb la monotonia de cada dia, es rentava la cara, les mans, les dents i marxava del lavabo sense dir-se bon dia.

Però aquell matí no era igual que ahir. Va mirar-se. Es va aguantar la mirada i per primera vegada és va sentir gran. Però no gran de plenitud sinó de vell. D'anys passats.

Un amic del seu avi -l'avi faria aquest maig 113 anys- li va dir que tenia el fons dels ulls blanc i que allò era una bona senyal, dons indicava ment desperta. 

Recordava aquelles paraules cada cop que estava una mica baix de moral i anava a mirar-se al mirall per comprovar el color del fons dels ulls. Curiosament, quan eren d'un color grisós -com quan estas constipat- passava per una mala època.

Però aquell mati va mirar de reüll la cara que reflexava el mirall del lavabo i va reconèixer la seva mirada. Ulls amb el fons blanc. Bona senyal. També li va semblar la seva cara més rodona i amb algunes bosses lletges als ulls.

De sobte, li va semblar com si fos aquell precís instant el moment indicat per donar sortida a tot el temps viscut, aflorant en la seva pell i el pitjor, també en el seu esperit.

Però no entenia perquè el dia abans l'havien fet fora de la feina amb excuses. Podia entendre qualsevol cosa menys excuses. Un altre capítol escrit en el llibre de l'art d'enredar la gent i fins on de passerell pot ser algú que necessita treballar (en aquest darrer punt no hi ha limit. Ni en el primer).

Amb 50 anys i mirant-se el fons dels ulls.