Clar.

Perdoneu, però ho he de dir.

Ell títol és una de les meves comèdies habituals perquè, en realitat, cada cop ho tinc més fosc. Sento com una amargor que em puja per la faringe; una bola ardent que no sembla voler sortir, doncs la seva tasca principal és estar allà, donant pel sac. 

Amb 51 anys (i una calba que avança amb força i em recorda la fatídica desforestació del Amazones) cada cop tinc més clar que no treballaré més en ma vida. No soc optimista i no ho porto bé. Em fa ràbia pensar que no puc treballar, tot i sentir-me jove.

Que podria i no podré. Que faig tard i el temps passa igual que aquell convidat desconegut a qui ningú ha convidat. Quin mal he fet per sentir-me jubilat a la força i sense jubilació?

Soc injust amb la molta gent bona que he conegut -això no va per vosaltres- però em penedeixo d'haver estudiat infermeria. Vaig escollir aquesta professió pensant en la seva basant més humana, implicada i altruista. Passerell! M'he trobat amb competència (de la dolenta, de la que pica directe a l'espinada), incomprensió, nul·la o poca vocació, egoisme, enveges... Les mateixes coses que governen tots els llocs; amb apunt important, als nostres pacients els interessa la nostra part humana i professional. 

En aquest coi de món, guanyar calers és important, però penso que ho és més sentir-se viu i voler canviar aquesta dinàmica materialista que ens converteix en consumidors sense sentit.

Què puc pensar d'empresaris aprenents de filosof i de gent més preocupada pels números que per les persones que cuida o treballen per ell? Si això hi sumo el meu ridícul "si molesto m'aparto", ja he begut oli.

Conclusió: Entre el pati, els polítics i jo, ja puc oblidar-me de treballar aquí, a Bèlgica o a Normandia. No tinc feina ni d'idiota. Com per pensar en Vies estic!

I si busco un poble abandonat i m'abandono allà?