"Vostè no es mogui d'aqui que ara venim a buscar-lo", li van dir al pobre home en el moment de deixar-lo assegut en un banc de la Diagonal de Barcelona.
Hores després, l'home va començar a impacientar-se i preguntar-se si allò no havia estat una enganyifa. Tenia gana, sed, imaginava poder aixecar-se i anar a pixar...però no ho podia fer, estava esperant.
Hores abans, li havien presentat un pla de futur dur però meravellós. Un somni. Començar de nou, amb totes les forces i l'experiència per continuar i créixer. Seguir viu. Lluitar. Obrir la ment.
Els bancs de la Diagonal de Barcelona son perillosos. Si t'aixeques sense pensar ni mirar, es probable que una bicicleta et faci una carícia. Així que l'home va prometre's no aixecar-se ni fer un gest impropi fins que el trànsit de dues rodes amb tracció animal baixes d'intensitat (més per causa de la tracció que de les dues rodes).
Allà s'està encara. Esperant. Mireu, ara badalla. No us sembla ara que se li està posant una cara rara?
Ep! Qui ha dit idiota?
Ep! Qui ha dit idiota?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.