Somni al cinema.

Aquella pel·lícula era d'aquelles que feien honor al genere. Llargs silencis, plànols massa foscos, propers o allunyats. Escenes violentes i converses sense sentit. Un protagonista envellit “xulo piscines” i una actriu principal convertida en la seva comparsa. Una historia llarga, grisa, simple, pobre, que no donava per a un metratge tant inflat en el temps. Com aquells grups de música que creuen que les cançons han de durar més de 4 minuts i vinga repetir notes, vinga repetir "chorus"... Coi, si la cançó és bona i agrada, es pot escoltar un altre cop! No cal allargar-la!

Aquella mania de convertir els soldats (en actiu o retirats) en herois que tot ho arreglen amb poca diplomàcia - per no dir humanitat- salvant a qui espera que el salvin. Buf.

L'únic que feia remoure del seient al nostre espectador era el soroll de les crispetes mastegades que, producte del estupor que havia transmès per la sala aquella trista historia que s'arrossegava per la pantalla gran, s'amplificava. El nostre home va estar apunt de posar-se en la pell del actor i anar a interactuar amb l'origen del só estrident d'animal rosegador; a donar unes quantes recomanacions dietètiques. Però, per sort, es va relaxar i entre les persecucions, explosions i trets, es va quedar dolçament adormit.

Va somiar. No va anar gaire lluny. Dins el seu somni estava dins un cinema. Feien una pel·lícula d'uns germans anomenats Marx. Reia. Diàlegs plens de gràcia. La estrenaven aquell dia i havien millorat moltes coses. Aixi, per exemple, el germà mut per fi parlava i deixava anar aquella ridícula bocina. El germà "pillo" es feia polític honrat i en Groucho, era en Groucho. Les escenes de cantants "emergents" s'havien eliminat. Les coses s'arreglaven parlant, amb gràcia, amb ganes de bon enteniment, sense baralles. Sense herois.

Al sortir, la seva cara de felicitat va amoïnar al acomodador que va classificar-lo en aquell moment d'ésser simple.