L'oblit.

Havia parlat tant dient que era un bon orador que, per fi, li van cercar un espai on lluir-se.

"- Creus que ho podràs fer?

 - I tant! Ja hi pots comptar! A més, la temàtica de la xarrada és una de les meves especialitats...

- Mira que, pel cap baix, tindrem un auditori de centenars de persones!

- No em fa cap por. Es més, m'agrada.

 - Dons tal dia a tal hora.

 - Allà ens veurem."

I apa, la piloteta al teulat. 

L'home va deixar passar els dies, recolzat en la tranquil·litat de pensar que l'inspiració li vindria sola només de pensar en ella. Potser era una autodefensa; potser una demostració d'inconsciència; el cas es que la nit abans de la gran xerrada, va entrar al seu despatx (un racó del menjador de casa) i va començar a preparar la dissertació. 

Seguint la seva forma de fer habitual, va posar-se els cascos i va pujar el volum de la musica. La fulla del Word en blanc. El cursor parpellejant. L'inspiració a Roma. O Dublin. Ui, quina cançó més maca...

Cansat, va decidir amb alegria anar a dormir; segurament en la seva estada al llit barrinaria una solució. La més gran: alguna cosa de què parlar.

A la hora indicada estava allà. Hi havia bastantes persones, dons s'havia fet molta propaganda pel barri. Pel cap baix, l'auditori que podia rebre a centenars de persones estava ocupat per unes deu o quinze, totes assegudes, que es van mantenir atentes i silencioses durant tota la dissertació. 

Menys quan l'anècdota. Just quan començava a introduir el tema, se li va oblidar què volia dir. Aixi que sols li va passar pel cap d'improvitzar:

"Recordo, ja fa molt temps, que la pluja feia acte de presència en la nostra comunitat molts més dies a l'any que ara. Recordo que...".

L'auditori va agrair aquelles dades i records, però és va estranyar que el conferenciat tirés de records en una conferencia sobre "L'oblit".