Gestos i judicis.

Tinc sota el cuir cabellut -vaja, allà on tindria que tenir-hi cabell- un aparell que, entre altres complicadíssimes funcions, té la virtut d'observar el mon que l'envolta i el jutja allà mateix. 

Exemple 1.

Veig que dues nenes van a escola juntes. L'una és grassoneta i li passa un pam d'alçada a l'altre, més petita i fineta. Quan jo las he vist, la gran tenia arraconada contra la pared a la petita, cridant-li amb la seva cara a menys de 10 cm. Per la cara de la petita, aquesta esperava l'arribada d'un imminent mastegot.

No sé quina era la causa, però evidentment el meu subconscient s'ha posat en favor de la arraconada que, almenys, no tenia una conducta agressiva. Per tant, si algun altre dia les veig, em posaré a la defensiva i, si cal, li cridaré l'atenció a la gran.

Podrà ser que la menuda fos una mica toca nassos i l'altre, un gran tros de pa amb la paciència rebentada. Però la visió dels fets "in situ" i el judici ràpid, ja em tenen en una posició presa.

Exemple 2.

Una mare jove -no més de 30 anys- passeja amb sa mare pel carrer Frederic Soler del Prat de Llobregat mastegant un xiclet blanquinós. Camina rítmicament, bambolejant el cos d'esquerra a dreta, equilibrant així la pesada càrrega que duu a les mans.

En una mà hi porta el cotxet d'un nen -amb aquest en el paper de passatger privilegiat- i en l'altre una bicicleta infantil. Fins aquí, correcte. 

Però -si però- en un moment donat, la jove obre la boca amb desgana i deixa caure el xiclet al terra. Sense escopir-lo. Amb un gest no violent. Obre la boca el just mínim per deixar anar el xiclet amb la força de la gravetat. 

Un gets simple que dona moltes pistes a la part d'impartir justícia del meu cervell. Així, aquest automàticament jutja que l'actitud d'aquesta noia vers la vida és com un "deixar passar i deixar caure" (el nen tard o d'hora aprendrà la tècnica del xiclet doncs és evident que observarà i imitarà el que facin a casa). A més, determino que l'importa molt poc el xiclet i encara menys qui el pugui trepitjar. Lleig. 

Al pati de l'escola: "- La meva mare deixa anar els xiclet de la boca així - dirà orgullós el marrec als companys de la seva classe davant l'admiració general".

Exemple 3.

10 minuts per les 9 del matí. Un nen d'uns 9 anys enfila direcció l'escola. Amb la mateixa naturalitat que camina, deixar anar una sonora escopinada. Imagino que, anant a peu entre altres congèneres, li va venir un seguit de mocs producte de varies coses: alguna física, i d'altres, d'imitació.

Tanco el ulls i els apreto. Visualitzo un pis -o casa- net a ulls dels mascles de la família i amb dos dits de pols segons la part femenina. Un lloc on els habitants d'aquell sostre gaudeixen de la llibertat de deixar anar saliva a tot arreu. Taqueta aquí i l'altre allà. Ximpum.

Jutjo el nen i la família en un tres i no rés. I gratis.
Doncs aquest nen escup sorollosament. I encara sort que sols es això. Pitjor seria que visqués en una casa on es parlés malament dels altres, argumentant "raons" de nacionalitat, raça, color, sexe, procedència, ideologia...

Però potser tot és més fàcil -aquesta mania meva de regirar i complicar les coses- i el noi sols fa que imitar alguna de les estrelles de futbol; esport on sembla que aquest llenguatge gestual està molt estès. (Amb una escopinada els futbolistes solucionen tots aquest significats: vaig a tirar una falta; l'encerto; la he fallat; he fet una bona cursa; l'he cagat; tu què en penses; tiro jo el penal; arbitre cabró; i més...)