Camí de la platja.

Ara que el meu nom torna a ser una ratlla més d'entre el gran llistat de 6 milions d'aturats (un llistat de lliure creixement, obert a tothom) he reprès el costum d'anar alegrement fins a la platja del Prat. Ara camino una estona, ara en corro una altra; ara esbufego, ara torno a caminar una mica més. I així fins que trepitjo la sorra de la platja, que pertany a la família de les sorres que s'enganxen i són portades a les cases dintre de, per exemple, unes sabatilles de fer esport.

Pot semblar una bajanada, però noto els beneficis d'aquesta activitat quan camino més dret (amb el pas del dia m'oblido de fer-ho). Què millor, en els temps que corren, que aixecar el cap.

Una de les bondats del camí de la platja del Prat és que no té desnivells. Es pràcticament pla, d'agrair per als que en això de fer esport no ens hi va la vida (de moment) i ens conformem amb poc. Aquest meravellós camí de terra aplanada té una curiositat que es fa notar entre els 1400 metres i els 1600 metres: Un terrible guirigall d'ocells que xisclen. Es tracta d'una gravació del atac d'una o més aus rapinyaires a un grup d'ocells que, pels crits que fan, semblen realment esverats.

La por. Aquells sorolls estridents fan que els ocells tinguin por i marxin per les seves pròpies ales dels voltants de l'aeroport.
Rés de nou. Una opció que també ens és aplicada a nosaltres en forma de noticies que fan por, indicadores de que ningú dels que ostenten el poder sembla saber on és, on som i cap a on anem. I el pitjor, ni els importa.

Amb l'exercici que faig, entre esbufeg i esbufeg, s'obren els pulmons i l'aire entra dins el meu cos. Això, segurament, fa que hi hagi també més oxigen dins el meu cervell cosa que, potser, fa que aquest funcioni anòmalament i comenci a fer-se -per lliure- preguntes tipus: Com i on van fer la gravació? Realment passava alguna cosa terrorífica en aquell moment? No és una forma cruel d'obtenir una gravació per fer fora els ocells del camp d'aviació? Què deuen pensar els ocells en sentir tot aquell cridori de congèneres seus atacats, caçats, cruspits, per una bestiola depredadora afamada? Imagino una família d'ocells tapant les orelles als seus petits...

Però, potser, l'exercici també fa que la meva circulació sanguínia s'acceleri, amb el corresponent augment d'irrigació de sang dins el meu cervell. Tot un xoc de trens. I aquí, ja potser començo a desvariar: No es aquesta una manera de fer, amb el pobres ocells, que recorda molt al nazisme?