Tinc
aquest solar tant abandonat que recorda a un anunci d'un gos. Una
carretera, unes línies discontinues i un gos gros de mirada trista.
Admeto que la culpa la
tenen, a parts iguals, jo i la meva mandra. Més el Facebook, més la mandra, el Twitter i la mandra.
Segur que tot passarà i tornarà
a reactivar-se aquest espai de lletres mal posades, però encara té que ploure una mica.
Això va més o menys
així: tinc una feliç idea. Penso com escriure-la. Entro al Twitter i
penso en com la puc resumir en 140 caràcters. No me'n surto.
M'avorreixo. Llegeixo tuïts boníssims. Surto del Twitter i...a un
altre cosa.
Una cosa semblant està
passant en el món dels escacs. Pel que sembla, s'està perdent el contacte humà doncs
qui juga ho fa per Internet i no de forma presencial. Però Internet
és tant potent, que les pàgines d'escacs estan buides
d'escaquistes, embarcats com deuen estar en consultar noticies i
xarxes socials.
La meva infància recorda tardes de dissabtes al club d'escacs Prat, en mig de centenars de jugadors silenciosos, i una atmosfera semblant a la boira, però provocada pel fum del tabac. Tot això s'ha perdut.
Els avenços d'aquest món ens donen informació. Tanta, que ens embafen. Ens liquiden a base de massa informació, autèntiques allaus de noticies que no sabem digerir.
Com vaig dir en un tuït:
"això va massa ràpid". De tant ràpid que no entenc rés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.