Número

Atrafegat com anava, aquell home era incapaç de atendre tots els seus compromisos. Sense fer-ho expressament -en aquell temps encara no era mala persona-, era capaç de dominar amb facilitat un complicat mecanisme que podria anomenar-se "Oblidar i recordar massa tard".

Dins el seu cervell tot era susceptible de ser oblidat, en especial, qualsevol de les coses importants -dintre del barem de la relativitat que tenen totes aquestes coses- que ocupaven i animaven els minuts, potser hores, de la seva vida.

Els dies s'esmunyien tant ràpidament que sovint l'envaïa la sensació que el temps era un ésser real a qui li agradava anar pel seu propi compte.

L'home es preguntava per a què coi tenia que anar tant de pressa. No es podien fer les coses amb serenor? L'esperaven en algun lloc que era apunt de fer-se fonedís? Anava per la vida a tota pastilla de forma que, quan acabés el que estava fent, ja podia  plegar i morir?

Va ser en una breu aturada obligatòria -no ho vulgueu saber- quan se'n va adonar: li faltava un número (un bull també). Com en un joc, va començar a repassar la llista numèrica mentalment. 1, 2, 3...Ep! Li faltava un!

Va, torna-hi, 1, 2, 3...Buf!

Neguitós per tal tonteria, va començar a dir-los en veu alta. Resultat: continuava faltant un número. No tenia cap dubte que se'ls sabia però, en arribar a un punt, silenci. Un espai buit enlloc d'un número!

Per la nit, abans d'anar a dormir, va prendre dos gots d'aigua ben plens, doncs va escoltar per la ràdio que allò feia funcionar el cervell. Esperançat, es va adormir.

En despertar, primer va tenir que atendre les necessitats fisiològiques del seu cos i fer un llarg pipi. 

Desprès, com si d'una aparició es tractés, va recordar el 21: l'hora que havia quedat per anar a sopar...

Quin xasco. Sort que no hi tenia masses ganes d'anar-hi.

Quin riure de pensar que potser el van esperar massa.