Aquestes històries reals
m'agraden moltíssim perquè, entre nosaltres, sense feina ni
perspectives de tenir-ne, el meu cervell està tant afectat que li és
impossible d'inventar-se-les.
Bé, anem-hi:
Resulta que tinc un amic
que té un conegut que s'assembla molt a una famosa actriu de cinema.
D'acord fins aquí? Aquest, coneix a una peixatera del mercat central
que, per part de la sogra de sa mare, és família d'un oncle d'un
tipus estrany que té, entre d'altres, un fill. Correcte?
Finals de juliol. Pare i
fill surten al carrer per donar un tomb. En aquestes, el nen diu
trobar-se malament, s'inclina endavant i vomita tot el contingut que
feia uns pocs minuts hi havia dins d'un plat a taula. La vorera queda
tacada per un vòmit al mig, lleugerament desplaçat a l'esquerra i de dimensions més que acceptables.
El pare, un animalot
estrany, atén al seu fill i, mirant la taca del terra, pren
consciència que no podrà recollir el que l'estomac del nen no ha
pogut digerir.
Finals d'agost. No ha
plogut. Cada cop que el pare passa per aquella part de la vorera,
observa amb sentiment de culpa la taca del vòmit. S'aprecien també
trossets de menjar ressecats. Pel que sembla, els serveis de neteja
han fet unes merescudes vacances d'estiu i no els han contractat suplents.
Finals de setembre. No ha
plogut. Les potents màquines netejadores no poden treure la taca, encara visible. Però -sempre n'ha d'haver un- quin coi d'àcid
tenim dintre el cos?
11 d'octubre. La taca
encara hi és. O sols la veu el pare?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.