Pi Pi Pi

Allò de la modernitat era increïble: cada cop que anava a pixar, la llum del bany s'encenia sola. Aixi, al poc temps que ell pixava, un so "Pi Pi Pi" indicava subtilment que la llum s'anava a apagar. 

Estalvi en deien. Una colla de científics havien comprovat que apagar la llum als 15 segons exactes després que una persona de mitjana edat comencés a orinar, suposava un estalvi en el rebut de la llum del 25%. A més, després d'aquells segons, la possibilitat que la pixada anés al terra era molt reduïda, dons la persona que la feia anar ja tenia ben clar cap a on apuntava.

Però l'emprenyador del cas era que aquella llum només s'apagava amb ell. Retorçat de mena com era, ho va sospitar des del primer moment. 

- A que aquest collons de Pi Pi només n'emprenya a mi! - va pensar una primera vegada. Tenia  que comprovar-ho. Així que, cada vegada que un company entrava al wc, ell el seguia amb la mirada. Evidentment tothom sospitava una altra cosa, però ell no estava per tonteries.

Un mes de vigilància després les estadístiques no fallaven: la llum s'apagava als 15 segons exactes sols amb ell. Pels altres sonava el Pi Pi però la llum no s'apagava. COMPROVAT: Aquell so i aquella llum del dimoni només anaven per ell!!!

Ho va explicar a la feina i el van dur amablement al psiquiatre. Baixa indefinida. Tranquil, no tinguis presa en tornar.

El que no havia pogut veure en les seves vigilàncies era que els seus companys, quan entraven al WC i sonava el Pi Pi, allargaven la mà cap on la fotocèl·lula de presència tenia el radi d'acció. Un moviment que ell no feia, sempre amb les mans posades en un altre lloc.