Tots hem conegut gent que la vida els somriu: són atractius, simpàtics, intel·ligents. Són allò que voldríem ser de grans. Però, ho són ells, no nosaltres.
Tot els va de cara i saben què fer en els moments en què tothom dubta. Tenen un atractiu que els fa especials, els busquem perquè són resolutius, són un exemple del que voldríem ser. Aconsegueixen tota l'atenció i èxit amb una facilitat insultant.
A vegades no tenen bones intencions i malgrat moure una munió de persones darrere les seves idees, no sempre són per un bé comú. Exemple en tenim en les guerres on ens deixem anar per l'odi que deixem que ens injectin.
A cops confiem en qui sols busca aparentar ell, fent que et rebaixis i perdis l'autoestima tan valuosa (per a tu, és clar).
També hi ha qui lluita i aconsegueix el que desitja, sense fer mal ni buscar reconeixements. Gent bona i equilibrada.
També hi ha qui directament fa pena. Ni se'l reconeix ni, vagi per Déu, ni s'esforça perquè per a què. És un zero a l'esquerra en una societat materialista. Ja pot anar fent que sempre restarà a l'ombra.
El seu treball, les seves opinions, la seva forma de ser, el fet de voler acontentar a tothom, intentar ser millor cada dia, dir “ep! Aquí estic jo” des de ben petit i recollir silenci i el no-res.
Si hi ha una reencarnació i venim a aprendre, en una altra vida aquest tipus devia ser una egòlatra que menyspreava i ignorava a tothom. El personatge odiós, dolent, gras i calb, d'una pel·lícula de romans de sèrie B que quan el maten tot el cine se'n alegra.
Doncs apa. A meditar, tot esperant la il·luminació. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.