Gran

No acostumava a mirar-se al mirall pel matí. Les raons eren evidents, dons la falta pèl a la seva closca donava per resultat que no li calgués pentinar-se. Amb la monotonia de cada dia, es rentava la cara, les mans, les dents i marxava del lavabo sense dir-se bon dia.

Però aquell matí no era igual que ahir. Va mirar-se. Es va aguantar la mirada i per primera vegada és va sentir gran. Però no gran de plenitud sinó de vell. D'anys passats.

Un amic del seu avi -l'avi faria aquest maig 113 anys- li va dir que tenia el fons dels ulls blanc i que allò era una bona senyal, dons indicava ment desperta. 

Recordava aquelles paraules cada cop que estava una mica baix de moral i anava a mirar-se al mirall per comprovar el color del fons dels ulls. Curiosament, quan eren d'un color grisós -com quan estas constipat- passava per una mala època.

Però aquell mati va mirar de reüll la cara que reflexava el mirall del lavabo i va reconèixer la seva mirada. Ulls amb el fons blanc. Bona senyal. També li va semblar la seva cara més rodona i amb algunes bosses lletges als ulls.

De sobte, li va semblar com si fos aquell precís instant el moment indicat per donar sortida a tot el temps viscut, aflorant en la seva pell i el pitjor, també en el seu esperit.

Però no entenia perquè el dia abans l'havien fet fora de la feina amb excuses. Podia entendre qualsevol cosa menys excuses. Un altre capítol escrit en el llibre de l'art d'enredar la gent i fins on de passerell pot ser algú que necessita treballar (en aquest darrer punt no hi ha limit. Ni en el primer).

Amb 50 anys i mirant-se el fons dels ulls.