dijous, 21 de febrer del 2013

La peça.

En rebre el paquet, vaig anar per feina. Feia masses dies que l'esperava i aquesta tardança m'havia provocat una estranya sensació de tenir molta presa. Vaig provar primer d'aixecar amb les ungles algun petit costat que debilités la poderosa defensa que l'embolcallava -composada per una marró i gruixuda capa de cinta adhesiva- fins que una estona després, unes tisores van posar fi a la meva intenció tribal. Un cop oberta la caixa, vaig treure'n tot el contingut i, apa, a muntar l'aparell desitjat.

Tot el contingut? No. Una petita peça es va estar al fons de la caixa fins que vaig decidir desmuntar-la pel seu reciclat. Va caure a terra fent un soroll sec. Pesava. Era compacta. En mirar-la atentament em vaig adonar que estava molt ben feta, amb unes connexions als extrems indicadores d'una utilitat conjunta amb algun altre estri. Molt bonica, però sense utilitat. Estava inclosa al preu, segur, però no feia falta. La seva presència no estava reflectida en les instruccions, ni en cap dibuix explicatiu, ni la vaig trobar a faltar durant el muntatge de les altres peces.

2.- Per fer aquell aparell havien passat moltes coses. Des de la persona o persones que la van idear, fins la gent que va decidir fabricar-la, fins qui va crear la màquina que el va empaquetar. Amb més afegits, com les il·lusions, nervis, odis, enveges, pilotejos, ascensos, acomiadaments, ignoràncies, etc...amb que l'havien creat, fet i posat a disposició del usuari formant part del contingut d'una caixa.

Vaig dur caixa doblegada i peça als contenidors de reciclatge. Dos dies després, el camió de recollida va buidar el contenidor de color que la guardava. Per una d'aquelles casualitats, l'aparell va caure al terra en mig d'un bassal d'aigües brutes. Allà, ben embolicat en el seu plàstic protector.

Ara, comença pel 2 un altre cop (ep. si vols, es clar).
 
Quan acabis, una reflexió: Realment vaig veure una peça com la descrita al costat d'un contenidor. Amb una aparença esplèndida, però tirada i sense saber-ne l'ús. Qui l'havia llençat tampoc hi estava entès, dons estava precintada d'origen.
La meva malaltissa imaginació va fer de la peça un ciutadà i de la caixa una representació de la societat. 
Creació, creixement, formació, deformació, manipulació, incomprensió, victimisme, conformisme. ..fins que, caigui o no de la caixa, acabi llençat, fet servir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

La banca sempre guanya

Època de silencis i enganys, de mitges veritats o mentides amagades darrera somriures. Temps d'injustícies, de covardia i por. D'am...