dijous, 14 de febrer del 2013

Carnestoltes Espiritual.

Això del Carnestoltes està molt bé. És com esquiar: t'agrada o no. L'Esquí és una activitat esportiva amb uns quants "però" per dir. Per exemple, seria força d'agrair que es fongués com la neu la manerota de ser dels quatre carallots de sempre que volen convèncer als demés usuaris de les pistes que, aquestes i altres muntanyes properes, són una simple extensió del jardí de casa seva. I per cert, per ells ets una grandiosa molèstia en forma humana al bell mig de la pista. Aparta.

Tema a part, durant la Rua es fan visibles dos bàndols. L'un va disfressat ballant els ritmes del moment i l'altre s'ho mira. Potser amb sorpresa, alegria, angunia o "es que no fan res per la tele". 
I com cada any tenim qui va disfressat i no voldria. També qui s'ho mira amb cames tremoloses pensant "L'any que ve, jo! L'any que ve jo penso anar de...". De Romà. Aniràs de Romà.

Al marge de l'encert o no en l'elecció de la disfressa, anar pel carrer convertit en una caricatura sorgida del teu enginy -o d'un prestatge de la tenda dels xinos- està molt bé. Es una forma de participar en la vida social. De sortir al carrer i riure. Com si, per un moment, tots estiguéssim al mateix barco. Però és ben estranya aquesta fal·lera per disfressar-se de forma física només aquest dia de l'any. Potser és l'indicador del Carnestoltes Espiritual que ens acompanya durant tota la vida.

M'explico: Podem justificar-nos amb qualsevol motiu; ja sigui la feina que ens angoixa; les aparences necessàries davant el veïnat; el dissimular una educació mai rebuda; el ser un cregut, o ves a saber perquè. El cas és que surt de dintre nostre un "animal" disfressat. A ulls dels altres podem semblar d'una manera, però la disfressa invisible sap actuar en la intimitat i...Qui som ara? Ah?

D'aquesta manera m'imagino com algú, diguem que ben normal i bona persona, és transforma pel contacte pell-disfressa no visible, en una mena de fill de sa mare; gràcies a aquella fina capa transparent que cobreix el seu cos tot donant espurnetes del seu mal filat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

La banca sempre guanya

Època de silencis i enganys, de mitges veritats o mentides amagades darrera somriures. Temps d'injustícies, de covardia i por. D'am...