En Pep sempre havia tingut una oïda molt fina, especialment, per les xafarderies. Però sigui per la cera o per l'edat, ni entenia ni escoltava. Així que un bon dia, després d'un malentès força "especial" que ja explicaré, la família va decidir dur-lo enredat a comprar un "sonotone".
- Provi aquest, és el millor que tenim i té molta sortida - va dir el venedor amagant que necessitava vendre'l per tenir comissió i que sols eren 3000 eurets de res.
- Que Pep, ens escoltes ara, ens entens? - preguntava la família que tenien la certesa que l'audiòfon no el pagarien ells.
- No hi sento res- deia en Pep
Instintivament en Pep va tocar l'audiòfon esquerre i després el dret, i els va donar 3 copets (els 3 copets màgics que serveixen per despertar qualsevol enginy elèctric) i allò va funcionar.
Però no funcionava com tothom pensava. D'aquells aparells que en Pep duia a les orelles sortia una veu dolça que el parlava. I li deia coses que mai havia sentit. Paraules d'amor, d'autoestima, de confiança.
Me'ls quedo – va dir tot decidit.
Se'ls va quedar davant la perplexitat de tothom i la felicitat del venedor que tampoc entenia aquella pressa del client, que va pagar els 3000 i se'ls va endur posats.
A les reunions familiars, al carrer, a tot arreu que anava, en Pep continuava sense entendre res, malgrat els aparells penjats de les oïdes.
Però era feliç com mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.