Any nou.

Al any nou no li demano rés perquè no és una persona, animal o cosa física. No el puc agafar ni insultar. No m'escoltaria i, sospito, no sap ni que existeix.

Però com que aquesta serà la meva darrera entrada en aquest blog durant uns dies i, en aquell moment, ja estarem gaudint de la vida de l'any 2013, em veig en la obligació moral d'escriure unes paraules que, evidentment, no esteu obligats a llegir.

Per intentar vendre-les us diré que encara no sé que vull escriure. Continuo teclejant.

Si l'any 2013 estigués aquí fent la bondat d'escoltar-me, li diria que no fos tan "capullu" com el seu predecessor, un autentic any de "transició" per no dir de merda, dons les paraulotes com merda no queden bé en un escrit i vés a saber si la censura em tancaria la paradeta per escriure merda sense voler escriure merda. Encara que es un gust: M E R D A.

Continuo. Com que el 2013 estaria al davant meu calladet i escoltant-me, és lògic que li demanés coses:

- Per a tots: salut, pau, menys atur...atur, atur....

I ell, el 2013, pensaria que no ho pot fer sol i que tindríem que ajudar tots; amb lo cansat i avorrit que és. Bé la gent s'ha de morir; bé que una mica discussió fomenta la participació i bé que segurament el tema del atur s'anirà arreglant sol.

- Individual: tot. I sense excuses.

Ai, el temps! Quina manera de passar.

I al 2012, dons com bé he dit, que el fotin.

La primitiva.

Confesso que ha estat difícil. Comparable a com quan vaig deixar de fumar:  He deixat de jugar a la primitiva definitivament. Com?

Primer: fent un calcul mental dels diners que em gasto en aquest joc durant un any.

Segon: fent un calcul rapidíssim dels "guanys?" aconseguits durant anys.

Tercer: visualitzant on van a parar els meus diners invertits en fum-il·lusió. En el sou d'algun president d'institució pública? En el seu carajillo diari? En no ho vulguis saber?

Quart visualitzant-me guanyador d'un premi sucós. Resultat: uns anys apartat de la realitat del que ens envolta; vivint sense preocupacions i donant la mala idea de que no cal esforçar-se, que tot ve sol, que sols cal un cop de sort.

Cinquè imaginant-me saltant com un peix que vol menjar-se el cuc d'una canya. Quan l'enxampa queda atrapat en un mon que el portarà a llocs que mai havia somniat -una cuina i una taula més o menys luxosa- però que quedarà cruspit inevitablement.

Quan vaig deixar el tabac vaig guanyar en salut física. Ara serà en salut mental. No necessito aquesta mena d'il·lusió.

Nota 1: en Messi ha fet més gols aquest any que jo entrades al blog. Felicitats.
Nota 2: Per cert, no us fan vergonya les portades dels diaris parlant de la matança de nens als EUA, amb fotos colpidores, junt amb les noticies del futbol al costat? En quina mena de lloc volem viure?

M'explico?

A cops, no sabem com, ens venen ocurrències en forma d'espurna que donen pas a autèntiques parides mentals a manera de frases fetes que, si les analitzéssim amb detall, podrien donar pas a diverses qüestions i comentaris. Fins i tot algun ingrés en centre psiquiàtric.

Fruit d'això, pot semblar imbècil un autentic intel·ligent i passar per intel·ligent un rematat imbecil.

Dintre de les frases que no vull oblidar, hi ha l'epitafi d'en Molière "Aquí yace Molière, el rey de los actores. En estos momentos hace de muerto y de verdad que bien lo hace". O aquella -una de les moltíssimes- que jo vull atribuir a en Groucho "el servicio de este hotel es una mierda" i la meva imaginació em transporta, amb un somriure, al mateix "hotel".

També en tinc una meva: Tenim 3 pensaments: el correcte, l'incorrecte, i el que dubta.

Recordo un còmic d'Asterix on una filera de romans salten alegrement a coll bé els uns sobre els altres. Un dels legionaris li diu a cau d'orella al seu company del darrere "Caius -el soldat ajupit del davant- es tonto, sáltatelo".

Genial. L'un li deia a l'altre que no fes una cosa perquè el que estava ajupit era tonto; però el veritable tros d'ase era el que feia cas i no saltava, dons el joc tractava de saltar l'un per sobre del altre. 

M'explico? Va, torneu a llegir...

Recordo moltes d'aquestes frases en castellà perquè en aquell "entonses" el català era residual. Quan jo era jove, la bona educació ens feia canviar d'idioma ràpidament en comprovar la resposta castellana del nostre interlocutor. Més o menys com ara.

Anem per parts. Si hagués nascut en un altre lloc, tindrà uns altres problemes i, segurament, altres enemics. Perquè jo formaria part d'un grup i estaria sota la seva influencia i semblança.

I tindríem uns antagònics, més lletjos que nosaltres, que representarien tot el que no volem ser. Per contra, sorprenentment, a ells els passaria el mateix.

Si els que ara ataquen el català haguessin nascut en un poblat qualsevol de qualsevol poble del mon, possiblement tindrien altres problemes que anar amb aquestes poques feines i collonades.

Si jo hagés nascut en el poble on els he fer néixer, m'importaria un pito el que passa a Espanya.

Però he nascut aqui, on admeto que m'importen un pito tots els representants que volen parlar per nosaltres atenent al seu propi interès (o de qui representin realment). Siguin del grup tribal que siguin.

El figura.

Després d'acabar el Batxillerat, aquell home va decidir que la seva vida estudiantil havia acabat. Per tant, va posar en practica allò tan "guay" -per transgressor- d'aparcar els llibres. Tots.

Les seves lectures sols eren dominicals, en forma del diari esportiu del bar. Entre setmana llegia de manera  esporàdica, depenent de si la sort l'acompanyava i algú tenia el diari obert a prop seu.

Amb el pas del temps va deixar de llegir. Ni el prospecte de cap fàrmac. Ni les instruccions de cap estri. Fins i tot no volia anar al cinema on fessin pel·lícules subtitulades. No volia llegir.

Un bon dia un bon amic li va recomanar fervorosament una novel·la. La va començar a llegir amb intenció de parar a la mínima sospita d'esgotament. No va parar. 

Envalentit per la fita de llegir de cop un relat de més de 1000 pàgines en tres entregues, va prendre la ferma decisió de convertir-se en escriptor. 

Allò no podia ser tant difícil. Manipularia els personatges. Inventaria histories. Riuria. Va començar aquella mateixa nit. Dues hores i mitja plana infumable després, va anar a dormir. 

L'endemà es va atansar a la biblioteca i, amb aires de persona molt relacionada amb el contingut del edifici, va demanar algun llibre relacionat amb "cóm aprendre a escriure". I tenia molta presa.

Va passar de la primera plana? No. No tenien secció d'autoajuda. Desil·lusionat, va deixar perdre l'inici d'una gran aventura dins del món de les lletres i la imaginació.

Dons no li vull passar el diari. Que se'l compri!

Pèls a les orelles.

Ara resulta que em surt la feina igual que els pèls per les orelles.
Amb el pas del temps, una important quantitat de pèl -sembrat sense el meu explícit permís- es fa visible alegrement en un racó inferior dels dos respectius pavellons auditius, esquerre i dret. Dons això, que no me'n adono i, de cop i volta, tinc generoses ofertes de feina, sorgides sense saber d'on.

Després de les penúries i dificultats del 2012, ara resulta que tinc varies ofertes esperant que acabi el contracte que ara mateix tinc treballant. Estic tant nerviós com un adolescent. Pateixo tot i estar segur de tirar endavant.

Dues orelles peludes. Això m'ha portat l'evolució. Com les dues setmanes que falten per saber si tindre -o no- la sort de tenir un blog que potser podria anomenar "quantameravellosafeina", "flipoamblamevafeinaestable" o "nomhopuccreure", però que, després del via crucis que encara estem vivint, serà -si pot ser- molt més obert, més generós i més solidari.

Perquè les coses que ens afecten no les podem oblidar. La forma com els governants governen és indignant. El poder dels bancs un assassinat. La manera com, en general, ens baixem els pantalons davant qualsevol "entreteniment-almoina", esparverant. 

Siguin les coses que ens passen bones o dolentes, es tracta d'aprendre d'elles i d'enfrontar-se als que volen fer de la nostra existència el seu rebost personal. Imagino que volen guardar per la vida després de la mort. Oi?

Vot compulsiu.

Des de que va obtenir la majoria d'edat, que no de maduresa, aquell home sempre havia votat en totes les eleccions. Al principi hi anava amb il·lusió, fins i tot por, confiat en poder canviar el món amb un sol vot. Amb el temps, aquella trempera inicial va donar pas a votar uns cops a uns, uns cops a d'altres, però sempre amb aquell regust final de llençar el vot. Moltes vegades se'n penedia el mateix dia d'haver votat. Les entrevistes als polítics després de les eleccions li ho confirmaven. Vergonya.

Decebut, va optar per no votar més. Comparava els resultats electorals a la llista de premis de la grossa de Nadal quan, tots els dies 22 de desembre, no tenia més remei que acceptar la derrota i empassar-se les informacions de gent molt contenta celebrant coses que a ell l'importaven menys que una victòria del Madrid.

Era novembre i tocaven noves eleccions. Durant les ultimes setmanes, l'home va estar pressionat perquè votés per part mitjans i amics. Però aquesta vegada ho tenia clar. Estava segur de no votar.

Però el dia de les eleccions, un nuvol va tancar la seva ment. Va dir a la família que sortia a comprar el pa, o el diari, no sabia. Va agafar un rumb estrany, donant voltes sense entrar a cap panadería, així que es va trobar sense adonar-se dintre del col·legi electoral. 

Encara ennuvolat, va atansar-se a la "mesa". No li va caldre treure el seu DNI, dons ja el portava a la mà. No va ser fàcil, ja que va haver de tornar enrere a agafar una papereta. Es va aturar davant un munt de paperetes i en va agafar una. Com flotant, va votar.

Per la nit, va voler veure l'escrutini. Tot igual. Gent molt contenta, igual que si els hagués tocat la rifa, saltant d'alegria ven bé sense saber si perquè ha guanyat nosequí, o perquè els votants d'altres formacions s'hauran de fotre uns anys.

Ai Pepet! Que un altre cop t'han enredat. Burru!

Miratges.

No vull sentir-me un mentiros: estic treballant. Però -sempre n'ha d'haver un- és un contracte de suplències d'una durada de dos mesos i poc. Serà pràcticament tot el treballat aquest any 2012, sinó compto amb les tres setmanes de "feinaputadamalpagada" de l'estiu.

No cal que faci festes. No em plantejo canviar el nom del blog. Tinc molt coll avall que serà un miratge més, una mica de feineta per no dir que no treballo una merda i, apa, un altre cop a viure del aire.  

Ara treballo, ara no. Dos mesos de feina i un any mirant les musaranyes. No em pensava que els estudis universitaris em portarien a aquesta situació.

Per aquesta raó he baixat les entrades al blog. Tinc diferents horaris, no disposo de temps, i la realitat de tornar a trobar-me davant d'una feina miratge em cansa i desanima. 

Una reflexió: perquè alguna gent que té feina "assegurada" està més pendent del que fem els nouvinguts que de la seva vida sexual, per posar un exemple? Com si nosaltres fóssim l'escapatòria als seus problemes. Creuen estar mal pagats, es queixen de tenir menys dies de vacances, no els agrada haver de tornar hores a l'empresa, es queixen que els treuen la paga de Nadal, els fan anar de bòlit amb els horaris...perquè nassos enlloc de viure la seva i defensar els seus drets s'entesten en complicar la vida dels altres, que ja prou complicada la tenim? Quin misteri més misteriós saber quina mena de missatges distorsionats passen per la seva dèbil ment.

Com li vaig dir a una companya de feina d'un hospital de tercer nivell a qui suplia en les seves vacances: "No cal que t'amoïnis tant per saber com faig la teva feina. Avui acabo el contracte i demà estaré al atur".
En canvi ella estarà allà, treballant, esperant tenir noves vacances, observant l'arribada de nous suplents a qui carregar una bona part -curiosament la més feixuga- de la seva feina.

Dons si, miratges del desert. Com un oasi frondós i refrescant que pots veure però que no existeix.

Tot Sants

M'hi jugo uns quants quartos -no gaires que l'actual situació de crisi no respecta res ni ningú- que, si em moris avui mateix, la funerària local em tractaria com un client més. M'endreçarien la cara intentant reconstruir-la, em netejarien i vestirien per la ocasió. M'encreuarien les mans i tancarien la tapa. Tot això, espero, amb respectuós silenci.

Dues caixes. La més important per la família: el meu reciclatge no és gratuït i no m'agradaria fer malbé el medi ambient. No vull imaginar-me un animaló del delta ofegant-se al menjar un tros del meu cos. 

L'altre caixa per a mi. De fusta barata si us plau, un contraxapat, que tampoc penso estar-hi gaire en ella, dons tinc la sospita que m'evaporaré aviat. I millor això que quedar incorrupte...que no vull sortir a les noticies com una mòmia.

El que no veig clar és què faré al cementiri. Potser hi ha una altre vida allà, però si tothom està tancat i amagat no déu ser gaire profitosa. 

Aquella olor a flors podrides, la reixa de l'entrada que sempre xiuxiueja quan es tanca, protegint els de dins dels de fora; les fotos dels que s'hi estan estirats mirant passar els visitants...

Més que un gran negoci és una vergonya. I la mort no hauria de ser cap de les dues coses. Una cerimònia de record, una cremació i ja esta. No cal guardar el cos de la gent en un racó. No calen flors i ni grans cementiris. Total en menys de 100 anys qui et recorda avui serà veí teu. 

O es que els morts que ara són al cementiri tindran sempre algú que pagui el seu descans? Perquè aquí sinó pagues també et desnonen!

Cotxe nou

El cotxe familiar estava bastant atrotinat i necessitava, més que un recanvi, un adéu amb honors. Però eren temps de dificultats, de poques oportunitats de treballar i d'uns ingressos a la baixa. Si n'hi havien.

Malgrat tot, el pare és mirava els cotxes amb una espurneta de llum: "potser algun dia..." No era mala senyal, dons almenys conservava una mica d'il·lusió.

La família, que no era tonta, va decidir fer una col·lecta. En principi tots van anar posant en un "porquet guardiola" la voluntat. Després, veient que allò no s'omplia, van ampliar fronteres i ja demanaven als veïns, i als desconeguts, tot amb l'excusa d'una malaltia mental greu del progenitor. La cançoneta deia que l'estimaven tant que volien curar-lo. Allò sempre agradava als que hi posaven calerons dins el porquet.

Un dia, per fi, el porc va estar prou engreixat. La família va decidir anar a un concessionari d'una marca "nacional" dons ja que gastaven calers, al menys que anessin a parar a la economia local. Però aquells cotxes "de casa" eren massa cars pel nostre porc i van marxar d'allà ràpidament. Van decidir-se per una marca de cotxes estrangers, més modestos, i van fer el que van poder tot esbudellant el garrí.

Dos dies més tard van fer entrega del vehicle al pare. Amb molta il·lusió i llàgrimes als ulls, els ho va agrair com si fos un futbolista quan rep un cotxe luxós. Va entrar-hi, acaronant i olorant el plàstic reciclat nou, i va observar amb tendresa el cartell que hi havien penjat al retrovisor interior: "Papa no t'enfadis!" en lloc del "Papa no corris". 

Perquè de córrer no corria, però de cabrejar-se al volant, Déu ni do!

Teatre.

A més de ser un dels millors espectacles d'entreteniment que tenim, el teatre és sa, aporta valors i té l'afegit d'estar representat per actors. Unes persones que just en aquell moment estan fent-se passar per algú altre sense cap motiu obscur. Els agrada comunicar. 

No val enredar, sols entretenir i, en molts casos, fer funcionar el cervell de l'espectador.

Es necessari estar fet d'una bona pasta per ser capaç de posar-se en la pell dels personatges, parlar com ells parlarien, pensar coses que tu no pensaries, demostrar uns sentiments que no guardes en el teu cor ni en broma.  Adaptar moviments, tons de veu, personalitat. I tot això sense perdre l'oremus.

Jo soc, com molts, actor en el teatre quotidià. El de tota la vida. Aquell que practiquem tots de forma natural uns amb més fortuna que altres. Com quan arribes tard i fas veure que no sabies a quina hora s'havia quedat, o quan sona el telèfon i et despistes per no anar a agafar-lo.

Ara els nostres representants polítics escenifiquen una opereta titulada "Qui la dirà més grossa?" per tal de protegir-se les garrofes i fer oblidar al personal seu paper protagonista (encara que aquest sistema on vivim ens té un paper amb poc diàleg: el de "ximples palmeros").

Això no ens deixa gaire marge: 

A.- Acceptar, tragar, i quan passem per davant del cementiri anar buscant el nostre lloc allà.

B.- Actuar per canviar això. Com comencem? Dons no ho sé. Podriem començar recordant els sou i la feina dels eurodiputats, per posar un exemple, i cridar ben fort: Fora els privilegis de la classe política!

La caca.

Hi havia una vegada un dinosaure, un Tiranosaure Rex en concret, que va menjar com un lladre una quantitat més que acceptable d'una fruita que fa temps que es va extingir però que aquells animalons feien servir com laxant. De tal manera que va fer una tifarada d'aquelles que fan època i, també, goig i descans de deixar anar.

El temps i la pols van fer que aquella merda quedés ven coberta. Els anys van anar passant a milers fins que un arqueòleg la va descobrir. Era la més gran troballa de la seva vida! Fins i tot ara la seva família -barallada per l'herència- el recorda per això.

Però, sempre n'ha d'haver un de però, va sorgir un gran problema: De quina nacionalitat era la caca? Segurament que de la mateixa que el dinosaure però, d'on era el dinosaure? De quin país venia? A quin rei servia?

Com que la caca havia aparegut enterrada a un lloc anomenat E (acabat amb A), els representants d'allà van dir que la merda era genuïnament seva. A més, ho justificaven científicament pel seu color, aroma i consistència típica. Però com que els terrenys també formaven part d'un país no reconegut que comença per C (i acaba per A), la gent d'aquell país va dir que la merda era seva, faltaria més.

Amb tot, el que jo pagaria per tal de despertar el dinosaure i fer-li veure tot. Es faria un bon tip de riure i, tot rient, faria una bona cagarada estil colom (amb intenció de tacar).

Cognom.

Introdueixo aquest petit escrit per intentar clarificar un dels misteris més grans del llenguatge actual: Cóm es pronuncia i s'escriu el meu primer cognom.

La veritat és que si el mirem de lluny no sembla massa complicat. 5 lletres de les quals tres son consonants i dues vocals, amb la cadència consonant, vocal, consonant, consonant, vocal. Aquesta última vocal l'he vist escrita oberta i tancada. Jo faig servir l'accent obert perquè un antic professor meu de català -que després d'allò va fer carrera política- em va dir que el meu cognom s'escrivia així.

I jo faig molt de cas.

Des de la meva infància que recordo autèntiques barbaritats en 5 lletres i un accent. Unes pràctiques que continuen i no minven amb el pas del temps. I son agermanadores, dons son utilitzades per gent de variada procedència i estudis. A saber:

Mercé: Aquest són els que pensen que el meu cognom és idèntic al nom. Això si, he comprovat que l'accent no el posen bé, dons no deuen saber que fer-ne amb ell.

Marsé: Aquest ja fa temps que no el fan servir. Imagino que el confonien amb un conegut escriptor. No he llegit cap llibre d'ell, però fa temps que vaig veure una entrevista i penso que millor que no me'n relacionin. Tant per ell com per mi.

Marçè: Aquest és més gran que una catedral i l'escriuen habitualment gent amb el C de català. On us han donat el carnet de català, en una tómbola?

Marcet: Havia'm, si no pronuncio la t, perquè l'escrius? Igual que els que escriuen Marcel (hi ha un antic company de classe, avui director d'oficina de la C, que encara em diu així).

Per no dir dels Macé, Maçà, Marçal o Marçà, terra de bons vins. 

Es una gran sort per a tots que no tingui cognoms alemanys. Salut!

Nota: m'agrada més aquesta plantilla pel quinapocafeina. La lletra és més gran, sembla que també té més llum, i tot una pila de llibres sense títol que no llegiré en ma vida.

Viatges

Una de les coses que mai havia pogut fer aquell bon home era viatjar. En aquell moment estava aturat de llarga durada i, tret que no ingressava ni un euro, tenia la sort de disposar de molt de temps lliure. 

Tothom li deia que visitar països i veure món era molt maco, aixi que va decidir acostar-se a una agencia -de viatges en diuen- on semblava que en venien a quilos i a més, asseguraven ells mateixos, a un molt bon preu.

En entrar a l'agencia de viatges, el primer problema que el va fer patir va ser que notessin la seva estranya habilitat per no tenir un cèntim. En principi ho va solucionar prou bé amb unes quantes rialles i el posat d'home viatjat.

Li van oferir unes quantes possibilitats, decantant-se per un viatge que el duria a un país que comença per Aus i finalitza per Tria. Va signar un munt de papers amb el nom d'un antic amic seu i va preparar la maleta que, prèviament, havia demanat al veí amb l'excusa de que tenia que anar al poble a visitar la seva sogra (i això que no estava casat).

Una vegada al aeroport va pujar a un avió; del que va baixar en un altre aeroport unes dues hores més tard. En aquell precís moment l'agencia de viatges estava maleint-lo perquè ja sabien que no en tenia de cales. L'home, que estava aturat però era savi, ja tenia la previsió de no anar al hotel contractat i dormir al metro. Modest com era, i amant de la tranquil·litat, no volia que el busqués ningú.

A més, no pensava tornar.

El primer que va fer a Viena va ser fotres una hòstia a la Plaça Karl Marx. Ara ja anava sense un euro i coix. Sense un lloc on dormir, sense diners, sense menjar...va saludar l'estàtua de la "Sisi emperadriu" que s'estava en uns jardins, tot rient-se de la collonada del nom, i va entrar en una església propera. Allà, li va resar a un crist trist penjat, tot demanant-li feina. "Senyor, he vingut des de molt lluny expressament per demanar-te..." Va mentir.

Però miracle! Al sortir per la porta de l'església i mirar la Sisi, a més de donar-li el sol en tota la cara, va tenir una revelació: ara treballa d'estàtua humana al costat de la Emperadriu. I fa veure que parla amb ella, i es deixa fotografiar amb l'estàtua, junt amb un cartell que diu “Per ella ho he deixat tot. SOS. Ajudeu-me a tornar a casa meva”.

I surt a totes les guies de viatges.

Això és el que hi ha?

"Avui s'ha decidit. Abans de sortir de casa, a tornat a mirar l'adreça del lloc on vol anar inexcusablement. Se la sap de memòria, però alguna cosa molt arrelada dins seu el vol frenar.

Ja n'hi ha prou. S'ha de fer".

Tenir bons sentiments és una cosa molt valorable en el món on vivim. Millora la teva qualitat de vida i la dels que t'envolten. Saber compartir, ajudar i ser ajudat, valorar a qui tens al costat i el que tens. Estàs viu i cal que ho aprofitis.

També hi han sentiments negatius que, com a molt, només poden servir com exemple del que no s'ha de pensar i fer.

Una cosa en comú tenen els dos tipus de sentiments: són una eina que, en males mans i amb el nostre permís, s'utilitzen per manipular i jugar amb tots nosaltres. Qui? Els que parlen per nosaltres. Els que diuen que ens representen i ens manen com si fossin éssers superiors. Tu estas veient, per posar un exemple, com dia a dia puja el preu de la gasolina i ells són conduits en un luxós cotxe oficial. Amb bandereta inclosa!

Ens diuen que em viscut per sobre de les nostres possibilitats -mentida!- i en canvi ens ofereixen una lliçó d'allò que se'n diu "escalar a cops de colze" per, després, aparentar dignitat amb pentinats engominats, somriures artificials, vestits fets a mida, recepcions, concerts, cotxes, riqueses, poder... Escenifiquen allò de "Quan més tens millor ets", amb l'afegit impagable de "i tu no. Desgraciat".

Què la gent passa gana i no té feina? Dons no els cal esforçar-se massa. Uns quants atacs barroers on més li pot fer mal als sentiments de la gent: que si les injustícies del futbol, o declaracions fora de lloc des de totes bandes dites per gent amb estudis però sense escrúpols ni vergonya; i res tu, avall que fa baixada. 

Discursos com "primer els de casa". Bé, algú em pot dir qui va arribar primer a casa i d'on venia?

"Per fi ha arribat a lloc. Sorprenentment no ha hagut de fer cua per la finestreta "Apàtrides". Després ha anat a la del costat, "Apòstates".

El figurant

Quan va entrar pel grandiós i lluminós hall de l'empresa -que no diré nom, però que comença per M i acaba en A- per tal de realitzar la seva primera entrevista de treball en el gloriós espai de temps que són dos anys, va haver de repassar mentalment què havia de fer. 

Com home de lletres que era, va llegir-ho tot en un llibre titulat: "Como ir bien preparado para una entrevista de trabajo. Las claves del éxito en 10 capitulos sencillos y fáciles de leer. Incluso para ti, amigo".

Aixi que ho tenia tot revistat, controlat i preparat. Es va respatllar la jaqueta i, amb un to suau però decidit, va mirar profunda i directament als ulls de la recepcionista i li va transmetre enèrgicament qui era i amb qui volia parlar. 

"Un moment si us plau. La sra. M està en una entrevista. Esperi en aquella sala. Ara l'atendrà".

El jove tenia paciència i l'ocasió s'ho valia. Esperaria el que calgués. 

Va anar a la sala i va asseure's en una butaca d'aquelles que t'abracen i et volen cruspir.

Després dues hores d'espera, es va atansar a la recepció. Allà el personal havia canviat, i va haver de repetir el motiu de la visita i de l'espera, sense que es notés com es sentia de molest realment. 

La nova recepcionista propietària d'un gran somriure, va trucar per telefon i va respondre:

"Un moment si us plau. La sra. M està en una entrevista. Esperi en aquella sala. Ara l'atendrà".

El temps passava i les opcions de fer una entrevista havien marxat per la porta. A la fi, el jove va abandonar la sala d'espera amb intenció de no tornar-hi. Romànticament, va voler fer un últim intent amb la recepció, però va rebre la mateixa resposta d'abans. 

Tenia gana i no havia anat al lavabo en un munt d'hores. Va marxar.

I va fer bé. Ningú va preguntar per ell, ja que no hi havia feina per donar ni ningú per fer entrevistes. La sra. M no existia en realitat. Això si, quedava molt bé quan als clients i les visites de l'empresa M, acabada amb A, els explicaven que aquella sala era per atendre la gentada que l'empresa anava a contractar. 

Les visites d'aquell dia van mirar dins la sala sense cap dissimul. A dins van veure una persona jove, ben vestida, esperant impacient i amb cara de neguit. "Aquest, allà on el veuen, és una eminència", els van explicar, tot continuant la visita.

Hombre, catalán!

A vegades perdo el nord...

Avui he tornat al psiquiàtric. Un lloc on he treballat d'auxiliar i d'infermer. Més d'un cop penso que, de no canviar les coses, potser serà en un futur no gaire llunyà casa meva.

Però encara no tenia demanada consulta. Anava a recursos humans a recollir paperassa i, de pas, preguntar de forma amable per alguna possibilitat de feina, encara que fos per escombrar, mileurista, d'horari impropi, ves a saber...

Tot i les meves rebaixades pretensions, he topat amb l'incompetència dels que tenen encara el plat a taula. M'explico:

Truco a la porta de RRHH, la obro, i sense arribar a entrar li comento el motiu de la meva visita a una noieta jove que s'està asseguda darrera una taula plena de papers i un PC. Molt sol·lícitament, la noia, que es presenta educadament, em fa saber que ella mateixa ha preparat la meva documentació. D'una manera molt ràpida l'ensobra i me la dona junt amb un gran somriure, donant per finalitzada la nostra relació.

Però jo vull més, dons no he anat allà sols per allò:

Jo: Com està la feina? Des que vaig treballar amb vosaltres ja fa un any que no treballo...

Ella (mirant-me però sense escoltar-me): Anant fent.

Jo (insistint): Però hi ha possibilitats de treballar?

Ella (ara ja pensa amb el dinar a la taula que li prepara la mare): No ens podem queixar.

Jo (perdent ja els papers de Salamanca): Es que ja tinc 50 anys i no cobro res...Com està la feina? En teniu?

Ella (a la seva): Esta la cosa difícil (imagino que hi voldria afegir "afora").

Jo (Passat Salamanca): Si ho arribo a saber no estudio infermeria.

Ella (Escoltar-me però sense entendre'm): Home, no serà això! Infermeria és molt interessant...

Jo (traient foc pels queixals): Adéu.

Quan sortia direcció carrer m'ha reconegut un pacient. L'alegria que li ha fet veure'm, el seu somriure, la seva eterna pregunta: "hombre catalán, com et va? Si, no?" amb la que em matxacava dia si, dia també; aquella mirada d'ulls que sembla que li vagin a marxar lluny de les orbites, amb aquelles dents serrades, gastades, negres, tristes...

Potser no tornaré a treballar en tota la meva vida. Però si val la pena ser infermer, és per gent així.

I que consti, el boig declarat i tancat és ell. Dintre del seu món i la seva soledat, és l'únic que em recorda un any després.

Sa tia.

Posem-nos en situació:

Imagina que tu tens un blog com aquest. Imagina que tot el que hi poses és calcat al que dic jo. Bé, no cal emprenyar-se, fem-ho al revés: soc jo qui sembla que escriu el que tu penses. Però tot igual, que quedi clar, tu parles de les festes del teu poble i jo parlo de les del meu, en una ballen aixi i el l'altre aixà, però ballen, riuen, suen, beuen, s'adormen, salten, esbufeguen..., d'una manera sospitosament igual.

El cas és que ens coneixem. Ens llegim i ens tenim calats l'un a l'altre. Fins hi tot valorem positivament el treball del altre. Però, sempre n'ha d'haver un de però, amb una diferència: jo escric amb el meu "arial" i tu amb el teu "new roman".

El problema:

La crisi actual econòmica i de valors no econòmics, fa que hagin baixat el nombre de seguidors dels nostres blogs. I mira que, resulta, que amb això ens guanyem la vida.

El nostre respectiu ego vol estar per sobre del altre, tot i que ens admirem i respectem. Ens vigilem i copiem. No cal dir que no em tenim ni punyetera idea de com fer tornar els votants. Què podem fer? 

Ai, he posat votants en lloc de lectors? Vaja, ara ho canvio.

Solució:

Dons escenificar. Posar-hi cadires, llums, en definitiva, fer teatre! 

Ara hi poso que m'agrada la síndria, i tu dius que el millor és el meló. Tu que l'aviació és un gran invent, i jo parlo d'una companyia irlandesa de baix cost. I tot per a que? TEATRE! Cortines de fum per amagar la realitat: que no sabem com tirar endavant.

La realitat supera la ficció: un partit no independentista es llança a la piscina. El partit del Gobierno, tot i que parlen el mateix idioma ideològic, el rebat. Ara calia parlar d'això? No hi van haver temps millors, quan feien parlar l'Ansar en l'imtimitat? Ja ho sé, llavors no feia falta la independència, que ja es guanyaven bé les garrofes i era molt divertit anar a passejar per la "capital".

Ja no hi han retallades? Ja no hi ha atur? El futbol ja no funciona? S'han abaixat el sou? Pensen dimitir?

Cortines de fum per amagar la realitat. Els votarà sa tia, perquè jo no.

Per fi!

Bé, ja ha passat. Aquestes coses quan abans les passes millor.

Em truquen d'una prestigiosa empresa on he tingut la pensada de fer arribar el meu meravellós currículum en format PDF i foto inclosa. 

L'interlocutor, molt amable, després d'identificar-se i d'identificar-me, em diu que necessita fer-me unes preguntes per comprovar unes coses.

Primera pregunta: Quina edat té?

Aquí, una barreja de sensacions passen per dins del meu front, a saber: 

1.- Aquesta serà també l'ultima pregunta d'aquest amable senyor que, per la veu, té uns anys més que jo.

2.- I si menteixo? Potser això serà per ells signe d'inconformisme, de valor, de reafirmació existencial. 

3.- Va, digues a aquest senyor el que no veu per la teva foto. 

Aixeco la veu i em surt la resposta de forma segura, però aguantant el somriure: 50!

Imagino la suor d'aquell home que, decidint trucar-me, no sabia esbrinar la meva edat per la foto del Currículum, ni de restar 2012 de 1962, números que coincideixen casualment amb l'any actual i el del meu naixement (cosa que, a aquestes alçades del quinapocafeina, gairebé sap tothom).

L'home encara el tinc suant quan, amb un to de veu un xic més baix, m'explica que l'empresa cerca un PERFIL més jove...

Com home de carrera sanitària que soc, que no de professió, intento estalviar el seu patiment acomiadant-lo afectuosament: "no passa rés, hi estic acostumat. Adéu."

Caram. Abans la gent als 50 tenia nets i pensava en jubilar-se. Ara, als 50, n'hi ha que encara hem de trobar feina. Tot un mar d'oportunitats ens esperen!

Jo vell als 50? UNA MERDA.

Indefinit.

Va notar els primers signes d'indefinició de ben petit quan, en un partit de futbol de carrer, no sabia si jugar amb els nens de l'equip que l'havia escollit o anar amb els de l'altre equip. Els uns i els altres li agradaven. No es definia. I això es notava en el seu joc: era molt dolent.

Evidentment no en va fer cap cas, era jove i tant se li en fotia. Els únics que no ho veien normal eren els altres companys de joc, que evidentment el tenien per atontat. Però també eren joves, reien molt sense saber perquè i no feien més cas.

Aquesta bajanada inicial va anar creixent i va anar a més. Així, deia que era d'esquerres però quan parlava semblava de dretes. Era independentista però quan sortia d'Espanya no deia que era català, acceptant la nacionalitat que deia el seu passaport. No tenia novia perquè no sabia. En les reunions d'escala no deia res.  Quan li va tocar ser el president, es va vendre el pis. No pintava la casa perquè no sabia de quin color ni tipus de pintura. No mirava el futbol dons no sabia a qui animar. No va estudiar perquè no va decidir la carrera.  En el treball no parlava, fent crèixer així la sospita dels companys que era un enxufat. En els restaurants i bars demanava el que demanaven els altres, sent així la forma amb la que va poder provar la "paella" i el "gazpacho", i l'inici de la "seva" afició als bratswurst amb molta mostassa i la cervesa molt freda. I de postres un "bikini". 

Amb tot, no li dona importància. Es feliç vivint sense voler adonar-se de les decisions dels altres.

Independència.

Sempre he estat independentista. Ho tinc enganxat a dins com ser del Barça. Però -sempre ha d'haver un però!- fa temps que m'ho rumio i miro tot des de una perspectiva diferent. 

Seran els anys de més que porto a sobre o que el sol cada cop té més fàcil el camí per arribar fins la meva calba. El cas és que tinc molt clar que ens manipulen fins l'ultima molècula del moll de l'os.

El meu sentiment independentista es va anar forjant a partir de petites coses i detalls. Per començar l'escola: em van fer sentir igual que un extraterrestre pel fet de parlar català a casa. 

Però les coses van pujar de nivell quan m'explicaven -quasi sense voler- com li van clavar una bufetada a la meva avia per parlar català. O quan vaig saber que el meu avi havia estat presoner d'un camp de concentració francès pel fet de ser "roig".

Quan jo era jovenet, els de la falange del poble tenien permís per boicotejar les ballades de sardanes de la plaça. A més, feien córrer que tenien armes de foc, amb "permís" per dur-les i fer-les servir...

Un d'ells, company de la meva classe, aprovava sempre l'assignatura de "Dibujo" dibuixant una única bandera "rojigualda" onejant. Allà, un professor de qui recordo nom i cognom, feia burles dels que érem catalans. Això si, amb els nostres pares era un tros de pa.

I més coses que tinc guardades. Petites, però que juntes son forjadores de sentiments. Els concerts d'en Lluis Llach...

Ara una manifestació independentista que, penso que amb aquest propòsit, s'ha convocat pel 11 de setembre, ja s'esta convertint en l'exhibició dels nostres "representants". Una manifestació que alguns membres de la classe política ja s'han afanyat a preparar per manipular. Per exemple: "Nosaltres hi anirem, però no per la independència, sinó pel pacte fis..." DONS NO HI ANEU. No feu cap falta allà. 

Ja ho veig l'endemà: per uns, un milió d'independentistes que clàmen llibertat. Pels altres, un milió de catalans que defensen el pacte dintre de la seva estimada España. I també sortiran els que diran qualsevol cosa per tal de que la manifestació no sigui independentista. Coses com "bé si, eren un milió de persones, però cadascuna tenia la seva opinió per manifestar-se i no necessàriament l'independentista. Fins i tot he vist una família que estaba de visita a Catalunya i anava passejant".

Estic decebut. Polítics "nacionalistes catalans" sou un xerraires. Si de veritat voleu la independència, què espereu per demostrar-ho? No serà que sou "nacionalistes catalans" per anar vivint -i molt bé- del "cuentu"?

Cediu pas.

En això que, quan vaig voler entrar a la carretera nacional, no vaig tenir mes remei que aturar-me. Vinga venir cotxes, i cotxes, i ningú feia el gest de deixar-me passar. Fins i tot els vehicles que venien darrere meu, em sobre passaven, els molt fills de ....

Quan ja portava uns quants minuts allà aturat, amb l'intermitent esquerre posat, em va entrar una mena de vergonya -aliena, dons jo no reconeixia culpa- que va fer que possés els dos intermitents, fent veure que estava aturat allà per voluntat pròpia. Potser per avaria, o també, per causes majors com vòmits o pixats.

Però a mida que passaven les hores, vaig decidir aturar el motor, baixar del cotxe i posar els triangles d'avaria.

A la fi, a les 3 de la matinada, el transit va millorar. Vaig engegar el motor, vaig encendre les llums, vaig posar l'intermitent i vaig cridar ben fort: "Família, que marxem!"

Una cosa semblant ha passat aquest agost amb la connexió a Internet. Dos tècnics, sis trucades i vuit correus electrònics després, donen per resultat un servei deficient i cap culpable.  

Bé, si, jo. Si bé que, en defensa pròpia, diré que soc l'únic aturat de tot això. Que tots els demés "artistes" cobren a final de mes, i jo no. Remarco.

Apa, aneu posant l'intermitent que marxem. Al menys intentaré fer funcionar això.

El segundón

Aquella jove promesa de l'esport era un cas estrany. Des de ben petit destacava per la seva velocitat. Li agradava córrer amunt i avall del carrer, amb l'única finalitat d'anar depresa. Un dia, els amics el van empènyer a anar al club d'atletisme del poble. 

Convertit en un dels velocistes principals de l'equip, guanyava les curses dels 100 metres llisos amb una facilitat increïble. Molts espectadors, quan el veien passar, es sorprenien de la rapidesa de moviments amb els que anava avançant metres i contrincants. Dins de la pista, molts atletes no podien creure's la distància que els treia habitualment en tant sols un centenar de metres.

Els primers llocs i els podis es succeïen. Els seus temps apuntaven a futurs rècords i victòries.

Va fer el salt a curses provincials i estatals. La mateixa tònica. La premsa esportiva parlava d'ell com el futur nou rècord-man mundial, amb l'afegit, que era d'aquí. De la terra.

Però quan va sortir a competir fora del país la cosa va canviar. Així, en les màximes competicions d'atletisme a nivell internacional, tota aquella força i velocitat minvava fins fer-se fonedissa. Allà el nostre atleta no guanyava mai.

Des de la premsa se'l va començar a denominar en to burleta com "el segundón", en referència a que mai guanyava fora del estat i sempre quedava segon. Un periodista espavilat, va fer un estudi detallat de les seves curses. El resultat va ser sorprenent i, per tant, publicat ràpidament:

A casa (al poble, a la província, a l'Estat), guanyava sempre. Sobrat i destacat.

A fora, habitualment quedava en segon lloc. Però l'estudi va revelar altres dades misterioses: si el primer classificat era d'un país estranger, el nostre amic quedava segon classificat i pujava al podi. Si el primer classificat era compatriota seu, el nostre "segundón" quedava quart. O cinquè. En cap cas pujava al podi.

Segons la premsa, ho feia expressament per no guanyar fora de l'estat. Va començar una campanya amb tota mena de desqualificacions personals, que no van acabar quan va donar explicacions.Va dir:

"A les competicions domèstiques, em donen una medalla o copa, pujo al podi i ja està. A les internacionals, també, però alcen una bandera i sona un himne que no entenc. No cal que hi pugi allà".

El van respectar els “demòcrates”?

Vacances!?

En conec un que fa anys que no fa vacances. Ni els seus ni ell.

Uns anys, perquè treballava a l'estiu les vacances dels altres, concentrant en aquella època de l'any tot el que podia aportar a la família. Era el que hi havia. 

I callava respectuosament quan els altres tornaven o marxaven de vacances queixant-se de collonades; quan ell tornava a quedar-se sense ingressos per la resta del any.

I callava quan algun company que, tot i estar en la seva mateixa situació laboral, pujava punts a base de desqualificar els altres iguals, segurament, creient-se diferent. O millor?
I callava perquè entenia que després d'un any aguantant aquella mena d'esclavitut legal, els companys mereixien un descans. 

Ara això ha canviat. Aquest que conec no fa vacances perquè no treballa cap dia de l'any. Ha finalitzat la prestació i flipa quan els respectius governs que el manen, li demanen retallar el que ja no pot ni té, emparant-se en el "que aquell és més dolent que jo!" i després van de la maneta en tot, TOT el demés.
Els companys als que suplia en vacances, tenen el neguit al cos, dons l'empresa els assegura que ja no pot més...

A vegades, aquest que conec, no entén aquesta sobtada "calma chicha". Li fa l'efecte que la societat està adormida, conforme amb el que viu, i que tot signe de possible organització i protesta és neutralitzat per la via política o periodistica, que no sempre dona veu a qui mereix ser escoltat.

No cal ser un heroi, ni un valent nat, ni un suicida. No cal ser un revolucionari. Cal tenir clar que ningú té dret a viure com un rei gràcies a l'esforç i sacrifici dels altres.

Anar a fer cua.

Un dels records d'estiu de la meva infància eren les sortides familiars amb cotxe, dons calia anar al poble del pare per visitar la família i passar les vacances.

I què hi havia entre aquell poble formós poble i el Prat? Dons les costes del Garraf. No cal dir que em marejava tant a l'anada com a la tornada.

Perquè en aquella època no existien les llargues rectes de les autopistes. Així que tinc l'honor d'haver-me marejat fins vomitar dins d'un 600 dels anys 60 de segona mà i d'un Simca 1000 recent estrenat.

Aquella situació que tenia que solucionar-se aviat. Una de les mides va ser el pas dels anys, i l'altra, la va posar el "gobierno normal" en decidir la construcció d'una autopista. No per la nostra seguretat i tata-tal, si no amb la visió d'un gran negoci futur.

Recordo passar els primers cops per aquella carretera sense curbes, on el meu pare pagava en monedes llençant-les com si li sobressin, dins un cistellet. Que curiós! Quina gràcia!

També vaig gravar en la meva ment la veu del pare, assegurant que deien que l'autopista seria gratuïta després de 25 anys, dons el gobierno ja la donaria per ben pagada.

Han passar un munt d'anys més dels 25 i no sols no esta pagada, sinó que serveix per pagar-ne unes altres. Però no ens podem queixar, dons diuen que hi tenen una bona part d'interessos econòmics empreses catalanes. I tant, catanalíssimes. 

Caram, ara resulta que pel fet de ser catalans, tenim que defensar aquestes empreses. No sé, però dubto molt que els presidents i membres dels consells d'administració d'aquestes gestionadores de recaptar impostos per l'estado, siguin gaire partidaris de donar-me feina pel sol fet de ser català. Més aviat penso que tant els hi enfot, dons els calers no entenen de fronteres ni nacionalitats, simplement de cobdícia.

Dons jo crec que em d'anar a fer cues. Ja poden posar més guixetes de pagament i fer més anuncis de lo  mega-fantàstics que són a la ràdio, que jo, penso fer servir la Nacional de tota la vida, la normal, aquella que passa per tots els pobles i s'atura a tots els semàfors.

Què el nen vomita...dons a rentar el cotxe, que pel fet d'estar al segle XXI no vol dir que siguem uns finolis.

Què tardem 3 hores en fer 68 kilòmetres? Bé, no n'he estat mai partidari de l'època de fer el fatxenda "vaig a València en dos hores i quart", dons els radars ja l'han fet passar la xuleria.

Que ara toca anar a fer cua! Quan vegin que ningú fa servir les autopistes, potser es pensaran una mica això de collar-nos amb tanta prepotència.

Tant diner necessiten? Avars!

Eurocastanya.

Seré seriós, qüestió que fa temps que intento ser i no sé si me'n surto.

Hi ha una realitat: que no soc un expert de les finances i que estic aturat, amb previsió de gaudir d'aquesta mena de limb econòmic i moral durant força temps. Ara bé, d'això a desitjar que instal·lin l'Eurovegas perquè, diuen, donarà feina a milers, que dic milers, a milions d'aturats, és una barbaritat. 

Què fem? Ens posem a estudiar idiomes i carreres de turisme per acabar transportant les maletes o netejant piscines? (en el millor dels casos). Es això el que passarem als nostres fills?

Sols hi ha aquesta possibilitat de crear feina? Com ja he dit abans, no soc el més indicat per dir què fer per crear llocs de treball, perquè no ho sé, però si que cau pel seu propi pes que tornar a creure que construir edificis i esperar que vingui la gent a fer-los servir uns pocs dies de la seva vida, amb total ignorància de com és realment el lloc on estan vivint (i la ignorància és molt dolenta), és una manera de fer vacances impersonal, que no serveix pel que tindrien que servir les vacances: conèixer llocs, gents, costums, pedres, història, formes de ser. Obrir-se al món!

Jo crec que el model de diversió que ens proposen, a canvi d'uns llocs de feina, ens portarà turistes que vindran a fer vacances on hi havia el Delta del Llobregat, tot pensant que arriben a una població de Hawaii. D'aquí a viure una vida irreal, com dins d'un escenari o dins d'una garjola donant voltes com un hàmster, va un pas.

En tot cas, aquest negoci que ens presenten servirà per enriquir uns pocs, donar bones feines a uns escollits i la resta de treballadors unes engrunes per anar tirant. D'això se'n diu, aparta que vinc jo.

En definitiva, diners a canvi de la qualitat de vida d'un poble, del seu territori i de la seva gent. 

El nostre Delta ha patit força durant aquest anys (Barcelona, el port, l'aeroport...) i només falta aquesta prova definitiva per convertir-lo en un record. O en una foto d'una platja de Hawaii.

On és l'esperit dels Cent mil Fills?

Quinapocafeina.

Ja fa temps que m'ho passo d'allò més bé en les entrevistes de feina. Són una bona oportunitat per xerrar de coses dels meus antics treballs -sense tallar-me un pèl, dons no vull enredar ni enredar-me- amb algú que té per feina, ni més ni menys, que escoltar-me i de pas esbrinar si soc una persona normal, un candidat en potència o un altre passerell sonat. 

M'ho passo pipa explicant les meves batalletes laborals. Perquè en tinc una bona pila: el meu CV sembla el CV d'una estrella del cinema dels anys 50, a saber: cuiner, operari industrial, administratiu, magatzemer, xofer, zelador en varis hospitals, auxiliar d'infermeria, i darrerament, intento ser infermer.

Vaja, és com si al avi li fas parlar de la seva mili. O a la avia dels records de la seva joventut. Ja pots fer bona cara i seure bé. Això si, els tindràs contents per molt de temps.

D'entrevistadors n'he conegut bastants. En general gent seriosa i ben preparada quan es tractava de grans empreses, i els mateixos amos quan eren empreses petites. TOTS amb un nexe comú: mirar si podien fer-me servir, amb més o menys respecte, com treballador o com persona. 

Recordo l'entrevista que em van fer a una clínica privada de bcn que comença per T i finalitza per N. No solament em van pujar la moral, sinó que a més, em van contractar. I no va ser un engany. Chapeau.

Perquè, ho vull deixar clar, no sempre la feina que ofereixen és bona. Realment tu t'estas venent, i el que t'interessa és que vegin com ets i si serveixes pel lloc. Però a vegades qui et fa l'entrevista té un nyap entre mans que frisa per passar-te'l. Una feina que no voldria per ningú de la seva família.

El cas és que en dues ocasions m'han torejat i bé. La darrera vegada fa un mes. No em van deixar gaire marge de maniobra: era el perfil autèntic. Em van parlar d'unes condicions. Vaig pensar mentalment amb els mesos de feina que m'oferien i els diners a guanyar. Hi vaig caure de potes. Tres setmanes més tard, ni el sou, ni la feina, ni la duració d'aquesta -em van tenir uns dies sense contracte sense jo saber-ho-, ni la confiança transmesa van ser l'acordat. I tan frescos.
I quins collons i quina barra.

"Que se jod..."

Avui faré un exercici de concentració molt xungo. Avia'm: 1, 2, 3! Ommmmm

 

M'imagino dintre del Congreso de los Diputados fent de polític. Ara, soc en Pepe, un Diputat de la dreta. O de la esquerra, tant se val. Jo tu, quin xollu! 

Em costa, però m'imagino assegut sense tocar l'escó, flotant a uns 2 centímetres d'ell, dons el meu cul no gosa tocar l'escai. Amb una suprebia que no se la podria empassar ni un tauró de boca gegant i dentada. Allà, mirant a tots costats i no veien res, ben cregut, amb tirants estrenats per l'ocasió amb els colors de la bandera. Amb l'idea que milers de vots -no persones- m'han assegut allí per defensar els meus interessos que, evidentment, són els seus. Qui millor que jo! 

No cal que prepari discursos. No cal que pensi ni que treballi. No estic allà per això. Ja s'encarreguen d'aquest temes gent més important del partit. L'únic que he de fer és participar de les consignes que rebo, que son les millors per tothom, encara que no a tothom li agradin. I a qui no li agradi, "que se joda!".

Ep! He tocat l'escai. Ja estic ben assegut. És ara quan perdo el concepte de la realitat?

"Que se jodan". Torno a caseta.

Un mandat donat expressament des del Congreso de los diputados i de part d'una dona que pertany al partit que té la majoria absoluta (absoluta, quina paraula més plena de significat). Segons ella, jo com aturat privilegiat i penques, m'he de fotre. Jo i uns quants milions més.

Que em cardi? Per què? Per acabar uns estudis universitaris i no ser capaç de trobar una feina? Feina que, gracies a tots els que estan allà al Congreso igual que si estesin al final de la seva vida laboral, es impossible trobar.

Diria que mai m'han enviat a fer una cosa així de forma tant directa. Ai caram. Qui es aquella dona per dir-me això? Què no sap que soc molt sensible? Aleshores, puc dir-li amb la mateixa confiança que se'n vaig a prendre pel cul?

Sols per una cosa l'envejo senyoreta. No pel seu sou, ni per la seva "feina", ni pel seu meravellós lèxic -si bé una mica xavacà-, ni per tenir una de les famílies amb més sort lotera de tot el món mundial. L'envejo per la seva rossa cabellera. Qui tingués una mica de cabell al cap, encara que fos tintat!

1 de 100.000

Una de les meves aficions són les pedres. M'agrada visitar ruïnes, conèixer de la gent que hi va viure quan estaven actives. Saber els orígens de les coses, costums, menjars...vaja, xafardejar.

Una visita a un jaciment arqueològic, un passeig per carrers medievals -ep! però dels de veritat, no fires medievals inventades per vendre capritxos inútils i passejar els nens en poni- em fan venir aromes del passat junt amb la tranquil·litat que transmeten. Allò de saber que fa un munt de temps que està fet i que manté la seva esplendor, m'agrada.

I ara que hi penso, això dels ponis...Què es creuen, que pel fet de representar l'Edat Mitjana -si, acudit fàcil!- tot era més petit, inclòs els cavalls?

Aquesta afició a la història ha fet que sigui capaç de llegir algun blog interessant. Fins i tot, algun llibre. Un cop vaig llegir en un escrit d'un historiador local, que els 100.000 Fills de Sant Lluís, havien estat acampats durant un bon temps en el terme municipal del Prat.

Ves per on, aquells que em deien que eren potes blaves autèntiques i pures, i que jo, pel fet de tenir una part de la família provinent de Tarragona, no tenia dret a ser un pota blava 100%, ara resulta que tenen una part francesa. Desconec en quina proporció, però estic segur que la meva ha d'estar al menys en un 25%.

Ara entenc millor unes quantes coses del caràcter pratenc. Perquè amb tant de temps aquí acampats, tot homes soldat, els mosquits, les escarxoferes, les patates i l'escassa població que tenia el poble pel 1800, que de ben segur els pratencs tenim sang francesa però, a més, de la guerrera, de la que cerca gresca, amb esperit de conqueridors. Calenta, vaja.

Pratencs, potes blaves, mig blaves o no. Us heu preguntat mai el per què de la costum d'anar a passar-ho bé fora del poble? Ja sigui a la gran capital, com a altres pobles veïns?

Com si el Prat no fos el nostre poble. Aquella costum local de deixar perdre les coses: l'Artesa, les masies, l'antiga estació de Renfe, les zones comercials, les escarxoferes, la pineda...Aquesta poca cura pel poble sols es pot explicar si no ens considerem d'aquí i pensem que en qualsevol moment ens aixecaran el campament.

O el perquè de la costum popular de passejar amunt i avall de l'avinguda, desfilant. Ja sigui a peu -secció Infanteria- o motoritzat -secció Carros de Combat- on, molts de cops, hi passem per exhibir-nos, perquè passar per allà amb cotxe per anar on sigui porta un bon temps d'avorrida marxa lenta. 

Per no parlar dels espies que, disfressats d'amables veïnes d'escala o carrer, vigilen els nostres passos tot informant a qui creuen que ho ha de saber. 

Un record per aquell 1 de 100.000 que em toca. Ara comprenc aquells "ardors guerrers" que sento quan veig injusticies i que, curiosament, no sentia quan vaig fer la "mili".

Insomni

Ja feia un munt de nits que aquell bon home no podia dormir. Dins el llit, ara donava la volta per l'esquerra, ara per la dreta. Ara mirava cap a munt...i la són no venia. Posava la ràdio, però tenia que apagar-la dons se li escapava el riure escoltant la repetició d'un programa que comença per La i acaba amb Competència.

Potser prenia masses cafès. O potser era l'edat, dons recordava que de petit els seus avis es queixaven sovint de la seva falta de són nocturna. "No puc dormir per la nit". Un record que s'ampliava amb la visió dels avis dormint davant de la tele, en un sofà o en una cadira amb el cap abaixat i els braços creuats.

Potser la causa de l'insomni eren els mals de cap. Vinga enviar currículums i no rebre resposta. Cap entrevista de feina en un any. L'atur acabat. 

I de cop, quatre entrevistes. La nit abans d'anar a vendre's no va poder dormir, nerviós. En la primera va fer una bona quilometrada per a no rés. En la segona, li van donar una feina que unes poques setmanes després no era el que li havien dit, i s'acabava molt abans. En la tercera, tot anava bé però li demanaven fer un curs en un horari no compatible. Que ja el trucaran, que estan molt interessats. En la quarta...no hi ha quarta. Em sembla que n'he contat de més. No, si! Vaig fer 140 quilòmetres en la 125cc per a res.

El resultat de totes va ser acabar com  amics o coneguts, sense dret a passar d'allà.

Un dia, l'amic nostre va dormir malament. Pel matí, es va llevar d'hora dons tenia que anar amunt i avall fent encàrrecs. A la tarda va anar a la feina que aviat s'acabaria i va pencar com ell sap. Va arribar tard. Va sopar amb la família. Va anar a dormir quan tothom.  Aquella nit va clapar. 

Insomni? El que li cal és treballar!

Hobbes.

Hobbes. Aquest senyor devia estar una mica amargat. Malgrat això, molts hem compartit algun cop allò seu de "l'home és un llop per l'home", encara que no sigui políticament correcte.

Sol passar que quan un orador parla aparentment esverat, suant com una aixeta oberta, amb cara de circumstancies -en general sofriment-  transmet missatges que no s'entenen a la primera, o que es surten del to tediós habitual, obté la recompensa de que molta de la gent que calla al seu voltant se'n adona, just en aquell moment, que pensen el mateix. 
- Oh si, i tant!

Ay! Que se'ls hi cau la baba!

Els exemples del tema del llop semblen evidents i en qualsevol moment s'ens passen pel cap uns quants. Però, si tant greus fossin les maldats fetes al món i a la Humanitat, el negoci ja estaria tancat per defunció fa segles. I no, encara anem fent, alguns amb una alegria que dona gust de veure.

En la meva joventut, jo era un ferm seguidor d'en Hobbes, peró he canviat i m'explico:

Si som com som, estem on estem, i encara no ho em engegat tot a pastar fang, deu ser que alguna cosa estem fen bé, oi? En algun lloc amagat de tot el "merdé" de noticies fatals habituals hi ha una espurna d'esperança. Ens hem podem sortir si fem cas del nostre instint, apartant-nos de l'oci i el desànim general. Plantem cara. Indignem-nos! No deixem que el futur dels nostres fills el decideixin quatre aprofitats en els seus luxosos despatxos.

Com? Tenint una actitut crítica. Valorant i filtrant el que ens volen fer empassar. Plantant cara sense violencia, amb inteligencia i sentit de futur. Hem de ser optimistes. I encara que algun llop visqui millor que un home de bé, l'hem d'anar espantant amb la nostra actitut.

El vostre circ no és art. Es una enganyifa.

Futbol.

Fa angunia veure alguns balcons decorats amb un símbol patriòtic típic de qualsevol "fiesta mayor". Símbol on sovint hi apareix la silueta d'un brau, un àliga aplanada o un escut pre, o també, constitucional. Bé, cadascú a casa seva pot fer el que li sembli, sempre que no faci mal als altres. Però crec que posar al balcó símbols per refermar-te en una idea o en la pertinença a un grup, és un indicador de la necessitat d'autoajuda i que estas més sol que el xerif de "Solo ante el peligro".

Però el que més em preocupa és que aquesta sobtada febre patriòtica té el seu origen en el futbol. I es dona la paradoxa que els mateixos jugadors que aquí treballen per un club de futbol que, a la seva vegada, s'identifica en exclusiva mundial amb un país petit, allà representen per art de la màgia "lo normal" d'un altre país. Com si tinguessin les dues cares del policia: el poli bo i el poli dolent, segons com es miri, però sempre un bo i un dolent.

Segurament, el futbol és l'esport que més ha practicat en algun cop tothom. Qui no ha donat mai una puntada de peu a una pilota? Potser per això és un esport que porta molt avantatge de popularitat respecte d'altres.

L'esport de la piloteta és un record viu de la meva infantesa dels anys 70. Recordo anar a buscar al meu avi a la sortida del futbol, al camp que hi havia just al seu carrer. Es també aquella tarda del diumenge amb la família jugant a les cartes i nosaltres, els nens, corrent amunt i avall, amb el so de la retransmissió per la ràdio, en castellano lo normal, del partit d'un equip que rarament guanyava o prenia avantatge. Una jornada que s'arrodonia a la nit sopant les restes del dinar amb la repetició en blanc i negre de les jugades dels partits de la jornada. Comentades per un arbitre i uns periodistes, tant parcials com ho son ara. Com podia ser que no veiessin les coses com a casa les veiem?

Ara, després del pas dels anys, veig l'estadi de futbol com un circ romà. Dubto que els gladiadors guanyessin tans calers com els futbolistes d'ara, però van desenvolupar una tasca molt important d'entreteniment de les masses al servei del poder. Eren una eina més de control. Amb tot, quants noms gladiadors coneixeu? Es van deixar la pell allà. Qui s'enrecorda del seu patiment i de les seves gestes? Quants futbolistes coneixeu? Què passa quan es retiren? La majoria són oblidats. Ja els han fet servir.

Una eina que fa sortir en les masses sentiments estranys que els fan manipulables. Una eina que dona de menjar a impresentables fomentadors d'odi. Capaç d'aixecar la moral d'un "país" pel sol fet de que la pilota entri; i si no entra, se la fa entrar. Fer-nos creure que som els nosequé del món i no som res més que uns més. Que entre aquell que és d'un altre equip i tu no hi ha cap diferència, que en la nostra divisió tenen la seva força. Que s'ens enriuen a la cara!

Un esport on no hi ha justicia i no sempre guanyen els millors, no transmet valors. Què en podem esperar?

Barreres idiomàtiques.

Això de la informàtica és la pera llimonera. Ens permet fer un munt de coses que, no fa gaires anys, no sabíem que voldríem fer.

Fa uns anys, tot el que escrivia quedava en un paper -en general ja perdut- i les dificultats per fer públiques les meves inquietuds literàries, per patiment meu i goig del sofert personal lector, eren grans.

Ara recordo que, al institut on vaig estudiar, han de tenir arxivat un escrit meu presentat per uns "amics d'aquells que diuen que ho són però que no ho són", amb el meu consentiment, per tal d'aprovar una assignatura que intueixo que no era Matemàtiques. 

Ep, els del Insti! L'escrit dels punkis signat per uns tal A. i P. era meu! I mira que posa'ls un trist notable...

Ja està, tenia que dir-ho. S'ha fet justícia. Per on anava.

Imagina que un amic teu et porta un escrit mitjà, de 165 pàgines, i et diu que el llegeixis aviam que et sembla. El primer que penses és que hauries de canviar d'amics. Te'n portes l'escrit per educació. A la nit, avorrit de la TV, penses que pots fer dos coses: anar a cagar o fer un intent de lectura. Clar que fer les dos coses alhora és la clau. Abans de llegir la primera paraula penses en que tens un amic friki, solitari i/o amargat. Després de llegir l'escrit ho confirmes.

Ara no cal perseguir a ningú. Ho penges al blog, i apa, per l'art de la ciència ja no sembles un friki perdut en el temps. Certament no s'entén el que vols dir, però que caram, no estas tant peix en tecnologia com d'altres, i no vull mirar a ningú. Però això no és el cinema i cal puntualitzar.

El meu portàtil va deixar de funcionar fa uns dies. No sabia on dur-lo a reparar, així que vaig fer una ronda per diferents llocs de reparació. A la fi em vaig decidir per una tenda on "en castellano, lo normal" semblava que entenien el que li passava al meu PC i em donaven confiança. Tota l'atenció i papers van ser en castellà. Encara tenen dubtes els que diuen que esta discriminat el castellano? "No hay peor ciego que el que no quiere ver".

Però ara és ben be igual aixó. Domino prou bé la llengua castellana com per no tenir problemes d'ús, però és que aquells informàtics castellanoparlants deien unes coses i parlaven d'uns estris que, per mi, com si parlessin en Ugandès.

Barreres idiomàtiques dintre d'un mateix idioma? Oh!

Matins.

Com tots els matins, des de feia més de 20 anys, aquell homenet anava caminant cap a la feina. No tenia un treball atractiu ni especial. No podia fer-se el xulo amb ell. Era una feina de subsistència que li havia permès fer créixer la família, anar de vacances algun cop -no sempre- i pagar les coses que es paguen per fer anar el mon i enriquir uns porcs. Un pocs, vull dir. 

I també l'escrit.

Aquell home tenia la sensació de ser un privilegiat. Tot i tenir un horari de merda, un sou mileurista i haver-se de barallar, any si any també, per poder triar les vacances per coincidir amb la família, era un ser privilegiat: tenia feina en plena crisi. A cops li semblava que hom creia que li havien regalat aquella vida.

Cada matí sortia del portal de casa i se'n adonava que allò havia canviat. El trànsit s'havia reduït. El soroll d'un dia feiner a les 7 del matí no era el mateix. Era més trist, menys sorollós. 

També trobava a faltar al personal habitual d'aquelles hores, gent amb la que coincidia quasi sempre, amb diferents destins però units per l'horari d'entrada a la feina.

Però una cosa si havia canviat. Ara es creuava habitualment amb un ciclista que anava sempre per la vorera i contra la direcció del nostre home. A vegades semblava que l'única finalitat del senyor del pedal fos anar contra ell.

Quan arribaven a estar just quasi a la mateixa alçada, el ciclista s'aturava i esperava, plantat al vell mig, amb una cara i un posat barreja d'impaciència i mala gaita. S'esperava a que l'home s'apartés tot solet del seu camí, submís.

L'homenet no entenia perquè tenia que apartar-se. Qui es creia l'altre per obligar-li a aquella cortesia? Només era un ciclista que no anava per on tenia que anar; amb una edat semblant al homenet, però molt més espatllat.

Aquell divendres el caminat no va poder més i li va espetar a la orella "quinscollonsnano". El ciclista es va sorprendre i va girar el cos juntament amb el seu cap. Es va emprenyar però va baixar de la vorera...

Ho farà dilluns?

Evolucionar.

Som com som perquè hem evolucionat. Es cert que, a vegades, sembla que uns més ràpid que altres, però tampoc massa allunyats en el calendari evolutiu.

Això de l'evolució de les especies és fascinat. Saber que existeixen espècies d'animals que han tingut que adaptar-se al medi on viuen. Després de passar milers d'anys patín en silenci incomoditats de tota mena, han aconseguit fer-se un lloc i viure. Aquells peixos que van desenvolupar potes per caminar la terra...

Els que no, dons no sabem ni com eren.

En la especie humana això també val. Un mateix, sense anar més lluny. Soc una mica o bastant calb, segons com es miri. I per què? Dons perquè no em cal tenir cabell. No em serveix de rés! Visca, he evolucionat.

L'evolució esta present en el dia a dia. Donaré uns exemples reals per il·lustrar el que dic, i que demostren que encara estem bullint, coent-nos, en definitiva, evolucionat.

- Individu que passa amb el cotxe en contradirecció per un carrer peatonal del Prat, insultant els vianants que no s'aparten: li falta un bull d'evolució.

- Un altre puja a la vorera (a la rambla, al carrer marina...) i circula per ella per tal de saltar-se un semàfor. Com a mínim li falten 10 anys de cocció a foc lent.

- Aquell que compra dos banderes d'un país artificial als "xinos", amb l'única excusa de que hi ha una competició a nivell continent europeu d'un esport de masses.

- Els noiets, estudiants d'una carrera universitària, que xerren al mig de la vorera pujats en dues bicicletes, ocupant-la totalment, i que no s'aparten ni que vingui la seva avia.

- Aquells que justifiquen la violencia i que inciten a ella amb les seves declaracions i actituts, tant en l'esport com en la vida diària.  

- Encara pitjor, els que es creuen els d'abans.

- La senyora gran que, fent-se la despistada, intenta colar-se davant de tota una filera. Imagino que no té presa. Vol experimentar plaer.

- Aquell gamarús que va per la vorera amb la moto i donant gas.

Segur que en sabeu més de exemples. Tot són hores i hores de cocció, anys d'evolució que falten encara.

I d'educació.