1 de 100.000

Una de les meves aficions són les pedres. M'agrada visitar ruïnes, conèixer de la gent que hi va viure quan estaven actives. Saber els orígens de les coses, costums, menjars...vaja, xafardejar.

Una visita a un jaciment arqueològic, un passeig per carrers medievals -ep! però dels de veritat, no fires medievals inventades per vendre capritxos inútils i passejar els nens en poni- em fan venir aromes del passat junt amb la tranquil·litat que transmeten. Allò de saber que fa un munt de temps que està fet i que manté la seva esplendor, m'agrada.

I ara que hi penso, això dels ponis...Què es creuen, que pel fet de representar l'Edat Mitjana -si, acudit fàcil!- tot era més petit, inclòs els cavalls?

Aquesta afició a la història ha fet que sigui capaç de llegir algun blog interessant. Fins i tot, algun llibre. Un cop vaig llegir en un escrit d'un historiador local, que els 100.000 Fills de Sant Lluís, havien estat acampats durant un bon temps en el terme municipal del Prat.

Ves per on, aquells que em deien que eren potes blaves autèntiques i pures, i que jo, pel fet de tenir una part de la família provinent de Tarragona, no tenia dret a ser un pota blava 100%, ara resulta que tenen una part francesa. Desconec en quina proporció, però estic segur que la meva ha d'estar al menys en un 25%.

Ara entenc millor unes quantes coses del caràcter pratenc. Perquè amb tant de temps aquí acampats, tot homes soldat, els mosquits, les escarxoferes, les patates i l'escassa població que tenia el poble pel 1800, que de ben segur els pratencs tenim sang francesa però, a més, de la guerrera, de la que cerca gresca, amb esperit de conqueridors. Calenta, vaja.

Pratencs, potes blaves, mig blaves o no. Us heu preguntat mai el per què de la costum d'anar a passar-ho bé fora del poble? Ja sigui a la gran capital, com a altres pobles veïns?

Com si el Prat no fos el nostre poble. Aquella costum local de deixar perdre les coses: l'Artesa, les masies, l'antiga estació de Renfe, les zones comercials, les escarxoferes, la pineda...Aquesta poca cura pel poble sols es pot explicar si no ens considerem d'aquí i pensem que en qualsevol moment ens aixecaran el campament.

O el perquè de la costum popular de passejar amunt i avall de l'avinguda, desfilant. Ja sigui a peu -secció Infanteria- o motoritzat -secció Carros de Combat- on, molts de cops, hi passem per exhibir-nos, perquè passar per allà amb cotxe per anar on sigui porta un bon temps d'avorrida marxa lenta. 

Per no parlar dels espies que, disfressats d'amables veïnes d'escala o carrer, vigilen els nostres passos tot informant a qui creuen que ho ha de saber. 

Un record per aquell 1 de 100.000 que em toca. Ara comprenc aquells "ardors guerrers" que sento quan veig injusticies i que, curiosament, no sentia quan vaig fer la "mili".