En això que, quan vaig
voler entrar a la carretera nacional, no vaig tenir mes remei que
aturar-me. Vinga venir cotxes, i cotxes, i ningú feia el gest de
deixar-me passar. Fins i tot els vehicles que venien darrere meu, em
sobre passaven, els molt fills de ....
Quan ja portava uns quants minuts allà aturat, amb l'intermitent esquerre posat, em va entrar una mena
de vergonya -aliena, dons jo no reconeixia culpa- que va fer que
possés els dos intermitents, fent veure que estava aturat allà per
voluntat pròpia. Potser per avaria, o també, per causes majors com vòmits
o pixats.
Però a mida que passaven
les hores, vaig decidir aturar el motor, baixar del cotxe i posar els triangles
d'avaria.
A la fi, a les 3 de la
matinada, el transit va millorar. Vaig engegar el motor, vaig
encendre les llums, vaig posar l'intermitent i vaig cridar ben fort: "Família,
que marxem!"
Una cosa semblant ha
passat aquest agost amb la connexió a Internet. Dos tècnics,
sis trucades i vuit correus electrònics després, donen per resultat
un servei deficient i cap culpable.
Bé, si, jo. Si bé que, en defensa pròpia, diré que soc l'únic aturat de tot això. Que tots els demés "artistes" cobren a final de mes, i jo no. Remarco.
Apa, aneu posant
l'intermitent que marxem. Al menys intentaré fer funcionar això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.