Matins.

Com tots els matins, des de feia més de 20 anys, aquell homenet anava caminant cap a la feina. No tenia un treball atractiu ni especial. No podia fer-se el xulo amb ell. Era una feina de subsistència que li havia permès fer créixer la família, anar de vacances algun cop -no sempre- i pagar les coses que es paguen per fer anar el mon i enriquir uns porcs. Un pocs, vull dir. 

I també l'escrit.

Aquell home tenia la sensació de ser un privilegiat. Tot i tenir un horari de merda, un sou mileurista i haver-se de barallar, any si any també, per poder triar les vacances per coincidir amb la família, era un ser privilegiat: tenia feina en plena crisi. A cops li semblava que hom creia que li havien regalat aquella vida.

Cada matí sortia del portal de casa i se'n adonava que allò havia canviat. El trànsit s'havia reduït. El soroll d'un dia feiner a les 7 del matí no era el mateix. Era més trist, menys sorollós. 

També trobava a faltar al personal habitual d'aquelles hores, gent amb la que coincidia quasi sempre, amb diferents destins però units per l'horari d'entrada a la feina.

Però una cosa si havia canviat. Ara es creuava habitualment amb un ciclista que anava sempre per la vorera i contra la direcció del nostre home. A vegades semblava que l'única finalitat del senyor del pedal fos anar contra ell.

Quan arribaven a estar just quasi a la mateixa alçada, el ciclista s'aturava i esperava, plantat al vell mig, amb una cara i un posat barreja d'impaciència i mala gaita. S'esperava a que l'home s'apartés tot solet del seu camí, submís.

L'homenet no entenia perquè tenia que apartar-se. Qui es creia l'altre per obligar-li a aquella cortesia? Només era un ciclista que no anava per on tenia que anar; amb una edat semblant al homenet, però molt més espatllat.

Aquell divendres el caminat no va poder més i li va espetar a la orella "quinscollonsnano". El ciclista es va sorprendre i va girar el cos juntament amb el seu cap. Es va emprenyar però va baixar de la vorera...

Ho farà dilluns?