Per fi!

Bé, ja ha passat. Aquestes coses quan abans les passes millor.

Em truquen d'una prestigiosa empresa on he tingut la pensada de fer arribar el meu meravellós currículum en format PDF i foto inclosa. 

L'interlocutor, molt amable, després d'identificar-se i d'identificar-me, em diu que necessita fer-me unes preguntes per comprovar unes coses.

Primera pregunta: Quina edat té?

Aquí, una barreja de sensacions passen per dins del meu front, a saber: 

1.- Aquesta serà també l'ultima pregunta d'aquest amable senyor que, per la veu, té uns anys més que jo.

2.- I si menteixo? Potser això serà per ells signe d'inconformisme, de valor, de reafirmació existencial. 

3.- Va, digues a aquest senyor el que no veu per la teva foto. 

Aixeco la veu i em surt la resposta de forma segura, però aguantant el somriure: 50!

Imagino la suor d'aquell home que, decidint trucar-me, no sabia esbrinar la meva edat per la foto del Currículum, ni de restar 2012 de 1962, números que coincideixen casualment amb l'any actual i el del meu naixement (cosa que, a aquestes alçades del quinapocafeina, gairebé sap tothom).

L'home encara el tinc suant quan, amb un to de veu un xic més baix, m'explica que l'empresa cerca un PERFIL més jove...

Com home de carrera sanitària que soc, que no de professió, intento estalviar el seu patiment acomiadant-lo afectuosament: "no passa rés, hi estic acostumat. Adéu."

Caram. Abans la gent als 50 tenia nets i pensava en jubilar-se. Ara, als 50, n'hi ha que encara hem de trobar feina. Tot un mar d'oportunitats ens esperen!

Jo vell als 50? UNA MERDA.