Hobbes.

Hobbes. Aquest senyor devia estar una mica amargat. Malgrat això, molts hem compartit algun cop allò seu de "l'home és un llop per l'home", encara que no sigui políticament correcte.

Sol passar que quan un orador parla aparentment esverat, suant com una aixeta oberta, amb cara de circumstancies -en general sofriment-  transmet missatges que no s'entenen a la primera, o que es surten del to tediós habitual, obté la recompensa de que molta de la gent que calla al seu voltant se'n adona, just en aquell moment, que pensen el mateix. 
- Oh si, i tant!

Ay! Que se'ls hi cau la baba!

Els exemples del tema del llop semblen evidents i en qualsevol moment s'ens passen pel cap uns quants. Però, si tant greus fossin les maldats fetes al món i a la Humanitat, el negoci ja estaria tancat per defunció fa segles. I no, encara anem fent, alguns amb una alegria que dona gust de veure.

En la meva joventut, jo era un ferm seguidor d'en Hobbes, peró he canviat i m'explico:

Si som com som, estem on estem, i encara no ho em engegat tot a pastar fang, deu ser que alguna cosa estem fen bé, oi? En algun lloc amagat de tot el "merdé" de noticies fatals habituals hi ha una espurna d'esperança. Ens hem podem sortir si fem cas del nostre instint, apartant-nos de l'oci i el desànim general. Plantem cara. Indignem-nos! No deixem que el futur dels nostres fills el decideixin quatre aprofitats en els seus luxosos despatxos.

Com? Tenint una actitut crítica. Valorant i filtrant el que ens volen fer empassar. Plantant cara sense violencia, amb inteligencia i sentit de futur. Hem de ser optimistes. I encara que algun llop visqui millor que un home de bé, l'hem d'anar espantant amb la nostra actitut.

El vostre circ no és art. Es una enganyifa.