Teatre.

A més de ser un dels millors espectacles d'entreteniment que tenim, el teatre és sa, aporta valors i té l'afegit d'estar representat per actors. Unes persones que just en aquell moment estan fent-se passar per algú altre sense cap motiu obscur. Els agrada comunicar. 

No val enredar, sols entretenir i, en molts casos, fer funcionar el cervell de l'espectador.

Es necessari estar fet d'una bona pasta per ser capaç de posar-se en la pell dels personatges, parlar com ells parlarien, pensar coses que tu no pensaries, demostrar uns sentiments que no guardes en el teu cor ni en broma.  Adaptar moviments, tons de veu, personalitat. I tot això sense perdre l'oremus.

Jo soc, com molts, actor en el teatre quotidià. El de tota la vida. Aquell que practiquem tots de forma natural uns amb més fortuna que altres. Com quan arribes tard i fas veure que no sabies a quina hora s'havia quedat, o quan sona el telèfon i et despistes per no anar a agafar-lo.

Ara els nostres representants polítics escenifiquen una opereta titulada "Qui la dirà més grossa?" per tal de protegir-se les garrofes i fer oblidar al personal seu paper protagonista (encara que aquest sistema on vivim ens té un paper amb poc diàleg: el de "ximples palmeros").

Això no ens deixa gaire marge: 

A.- Acceptar, tragar, i quan passem per davant del cementiri anar buscant el nostre lloc allà.

B.- Actuar per canviar això. Com comencem? Dons no ho sé. Podriem començar recordant els sou i la feina dels eurodiputats, per posar un exemple, i cridar ben fort: Fora els privilegis de la classe política!