Vot compulsiu.

Des de que va obtenir la majoria d'edat, que no de maduresa, aquell home sempre havia votat en totes les eleccions. Al principi hi anava amb il·lusió, fins i tot por, confiat en poder canviar el món amb un sol vot. Amb el temps, aquella trempera inicial va donar pas a votar uns cops a uns, uns cops a d'altres, però sempre amb aquell regust final de llençar el vot. Moltes vegades se'n penedia el mateix dia d'haver votat. Les entrevistes als polítics després de les eleccions li ho confirmaven. Vergonya.

Decebut, va optar per no votar més. Comparava els resultats electorals a la llista de premis de la grossa de Nadal quan, tots els dies 22 de desembre, no tenia més remei que acceptar la derrota i empassar-se les informacions de gent molt contenta celebrant coses que a ell l'importaven menys que una victòria del Madrid.

Era novembre i tocaven noves eleccions. Durant les ultimes setmanes, l'home va estar pressionat perquè votés per part mitjans i amics. Però aquesta vegada ho tenia clar. Estava segur de no votar.

Però el dia de les eleccions, un nuvol va tancar la seva ment. Va dir a la família que sortia a comprar el pa, o el diari, no sabia. Va agafar un rumb estrany, donant voltes sense entrar a cap panadería, així que es va trobar sense adonar-se dintre del col·legi electoral. 

Encara ennuvolat, va atansar-se a la "mesa". No li va caldre treure el seu DNI, dons ja el portava a la mà. No va ser fàcil, ja que va haver de tornar enrere a agafar una papereta. Es va aturar davant un munt de paperetes i en va agafar una. Com flotant, va votar.

Per la nit, va voler veure l'escrutini. Tot igual. Gent molt contenta, igual que si els hagués tocat la rifa, saltant d'alegria ven bé sense saber si perquè ha guanyat nosequí, o perquè els votants d'altres formacions s'hauran de fotre uns anys.

Ai Pepet! Que un altre cop t'han enredat. Burru!