dimarts, 16 de desembre del 2014

Com ho diria: on està la meva motxilla?

Potser sorprengui algú, o potser algú somrigui tot estirant els braços amunt dient en veu alta: "qui tros de burro!", tot gaudint del plaer de tenir raó. 

Perquè, entre nosaltres, de jove, de ben jove, jo tenia el cap buit. No hi passava rés per allà dalt (amb el temps ni pèl). Hi tenia alguna llum, difuminada tot s'ha de dir, perquè no sabia per on anar. Interiorment, una veu de protesta em deia que s'havia de canviar el món doncs alguna cosa no funcionava en ell. Però aquest buit del cervell, aquesta sensació de no saber què fer per arreglar-ho, aquesta facilitat per queixar-se que saber què fer, sols em duia a criticar els adults per permetre a qui els manava -a ells clar, a mi no- de fer d'aquest món una fastigosa gàbia. 

Però què era millor? Què canviar o com? Ni idea. Cap buit. Uns amics van fer un intent de fer-me entrar en política però va ser inútil. No entenia rés. No aportava rés. No era el meu joc. Me'n re-fotia si Estats Units amenaçaven Cuba amb míssils o al revés.

Amb el temps, vaig trobar una feina ben pagada. Viatges, el Barça, cotxe, casa...canviar el què? Tot més fàcil. No es tractava de pensar. Es tractava de menjar de la menjadora.

Per sort, els meus viatges -sobretot els de motxilla- em van fer veure altres realitats, i em van fer pensar -increïble- que al món hi viu més gent, cadascú amb la seva misèria, i que encara tenim sort de viure aquí tot i la merda que estem ajudant a perpetuar.

Ara, que ja no tinc un sou digne, ni feina estable, ni viatges, continuo amb el cap buit (potser a l'escola si que vaig aprendre alguna cosa i no matemàtiques precisament).

Però el meu cervell patina i em diu a crits que, posats a fer, no em cal una feina ni diners. No m'importa el futbol, ni els cotxes, ni la política de fer-nos mirar el melic. No soc capaç de veure una pel·lícula i sentir interès. No m'ho crec.

Amb aquesta realitat no en tinc prou. Ja n'estic cansat i fastiguejat. 

On he posat la motxilla!

dissabte, 6 de desembre del 2014

La volta

Després de més de 50 anys he aprés a prendrem les coses d'un altra manera. Abans qualsevol contratemps significava posar-me nerviós, malhumorat, impertinent i el pitjor, sabia com transmetre aquella merda a qui estava al meu costat.

Ara, si bé que a cops és missió impossible, he comprovat que encarant els problemes amb un somriure i una actitud positiva, les probabilitats de transmetre seguretat i pau (i no merda) son molt altes.

De petit somniava en, de gran, ser una persona calmada i afable. També imaginava que fumaria una bona pipa però, coses de la vida, vaig deixar de fumar fa 19 anys i ara ja no estic per tonteries.

Però, sempre ni ha un, no fa gaire vaig tenir un dia estrany. Em sentia neguitós i no sabia com posar-me. Una intranquil·litat sortia de dintre del meu cos des de un lloc a determinar. Notava una pressió al pit però la panxa em ronroneixava. Em notava cansat però tenia ganes de sortir a voltar i prendre una mica d'aire.

- Doncs vés a que et doni l'aire home! Marxa...! - Em van dir allargant la primera a.

Vaig fer cas -estic molt ven ensenyat- i agafant un bon abric, uns guants i un "gorro de boleta", vaig sortir a estirar les cames, destensar el cos, i prendre una dosi d'aire fresc.

La primera parada va ser a deu centímetres de la porta de casa (just pel lloc per on a casa tenim el costum de sortir al carrer). Un gos, amb amo lligat al darrere, hi havia pixat a la façana. Sense pensar-ho dos cops i cagant-me en tot, vaig entrar a casa per un cubell d'aigua calenta amb un rajolí de lleixiu. Ho vaig avocar a la pixada amb força, imaginant-me llençant-ho al damunt dels orígens de la humitat; en part gos i en part humana.

En tornar a sortir al carrer em vaig trobar al mateix gos i el mateix amo que anaven pel carrer deslligats l'un del altre. Ocasió que un dels dos va aprofitar per cagar lliurement i divertir-se espantant-me bordant mentre el bròquil de l'humà que l'acompanyava anava cridant de ben lluny que no tingués por, que el seu gos no acostumava a fer rés dolent.

Si. Un cop dins de casa ja no tenia neguit. Ni pressió ni nervis ni gana. Ja podia anar a dormir. 
I feliç.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Olor a peus suats.

Em sap molt de greu quan em desapareix algú d'alguna de les xarxes socials amb les que acostumo a perdre el temps. M'agradaria pensar que una possible causa fos que han llegit alguna de les meves reflexions/bajanades i han optat intel·ligentment per abandonar el vaixell a temps. Però sospito que en realitat, es van confondre de perfil i em van agregar sense coneixem. Clar, de Pep's Marcè ni ha un munt; i també calbs.

En fi. Em sap greu. 

En tot cas, si has entrat en aquest bloc per equivocació i, mira que bé, ets un estudiant de psicologia, psiquiatra o alguna de les modalitats “modernes” amb la que ens volem guarir sense veure un metge, benvingut. Espero que m’ajudis a esbrinar quin tipus d'alienació mental tinc perquè jo em veig bé. A vegades m'agrada sentir-me a contracorrent, però estic bé.

Ànim. Continua llegint. Igual esbrines una nova malaltia mental com d'aquestes inventades i passes a la Historia com una línia petita més d’un totxo de 200000 fulles col·locat en un prestatge d’una sorollosa però avorrida biblioteca universitària i que ningú llegeix ni en època d'exàmens.

OLOR A PEUS SUATS

Aquell home estava fent una cura amb professionalitat, ensumant tota l'estona una fortor de peus suats. Encara que estava acostumat a diferents tipus de flaires, el primer que va fer va ser classificar la persona que tenia al davant com porca. Una sentència impròpia si la fa un infermer i suau si prové d'un esser humà. Després, es va preguntar com podia sobreviure una persona amb aquella fortor al damunt.

El pacient sols tenia una cama. Per tant, les opcions sobre l'origen de l'olor eren poques. Vaig fer una comprovació i em vaig adonar que aquella olor era meva. 

Collons. No hem de jutjar els altres si a casa no ho tenim tot net. D'acord tothom amb això o ho he de repetir?

Doncs au.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Si Si

Demà aniré a votar pel 9N.

Serà un vot crític, doncs un fil de veu interior em xiuxiueja -des de dins l'oïda, es clar- que tornem a estar vivint una presa de pèl tant gran com el castell de Penyafort.

No és d'ara això. Sempre he tingut el sentiment que, quan deia que era independentista, hi havia qui pensava que jo era un tipus amb idees radicals i violentes. Doncs no. No em coneixen.

Catalunya? Moltes postures i rés concret. De què serveix ballar sardanes a la plaça de la Vila i fer botifarrades si, a la fi, l'únic que aconseguim és fer una bona migdiada.

Doncs crec que demà farem una mostra més del nostre folklore popular i demostrarem que els catalans sabem manifestar-nos pacíficament, amb il·lusió i ganes d'aixecar aquest país. Que som tan organitzats i educats que fins i tot semblem europeus. Però...

Però continuem espanyols. 

No hi ha altres maneres de fer? Tinc la sensació que no utilitzem les eines adequades. Que ens maregen i canalitzen el nostre desengany, però sense una fi concreta. 

Penso que la independència no interessa als que ens governen aquí i tampoc als que ens governen allà. Que per ells això és una collonada. 

Nosaltres, ens ho hauríem d'anar pensant. En tot cas, demà tornarem a fer el paper de figurant amb dues opcions: 

A.- "Manipulat o obligat" per la Generalitat (aquí ens diuen directament idiotes).

B.- Volem ser lliures (i com que la consulta no és legal, també ens prenen com els A). 

Amb quina et quedes?

dijous, 30 d’octubre del 2014

Converses velles que semblen noves

Avui he escoltat una conversa al carrer que m'ha fet pensar. Cosa digne d'elogi perquè pensar és una feina molt cansada i promoure el seu ús, encara que sense voler, activant el funcionament de parts a estrenar del cervell d'un estrany, és una "gran labor social" pròpia de gent compromesa amb la salut mental de la societat.

No, no vaig veure el "clasico" de dissabte passat.
No, no vaig llegir cap diari "esportiu".
No, no m'agraden perquè diuen ser del Barça i estan tot el dia parlant del Madrid i la dona del CR en pilotes.

Doncs el cas és que, en un d'aquells llocs on hi passes sovint i no hi penses habitualment, un home remenava en unes caixes de llibres (es una bona idea del Cèntric. Si tens llibres que no fas servir o no vols, pots deixar-los en unes caixes a l'entrada -o sortida, segons el teu ànim- de la biblioteca i així, poden continuar amb la seva tasca). També pots remenar i si t'agrada algun llibre, endur-te'l.

Aquest home explicava a un amic, en veu alta, que sovint inspeccionava el contingut d'aquelles caixes doncs hi havia trobat el que, segons la seva opinió, considerava autèntiques joies; ja sigui per contingut com per ser primeres edicions.

Però el que més m'ha agradat de la seva conversa en veu alta, ha estat un breu resum d'un llibre que ha definit com "el millor" en una temàtica concreta de la història (que no recordo perquè, xafarder ho soc, però no un espieta). El llibre feia referència a uns fets succeïts a un poble que va ser doblement massacrat. Primer per motius ètnics, abans de la II Guerra Mundial. Durant la guerra, lògicament, van donar suport als enemics dels seus agressors. Amb la guerra ja perduda, van rendir-se als aliats, pactant uns compromisos que aquest van incomplir per deixar-los a la seva sort a mans dels primers que van tornar a massacrar-los.

El que, a peu dret, a dissertat aquell desconegut, son uns fets que jo ho ignorava totalment i, siguin o no veritat, m'ha fet pensar en quantitat de barbaritats i d'injustícies que el temps i la por han tapat; de la molta gent que ha patit i mort de forma desgraciada i inútil; dels estigmes i rancúnies que, a sobre, han planat sobre els seus descendents. De la facilitat d'oblidar i riure's de les desgracies dels altres. De lo xulos i desgraciats que som quan ens creiem més forts.

Que hipòcrites som.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

La mani furiosa

Sense ell saber-ho, algú havia decidit que hi havien motius més que suficients per fer una vaga de tres dies. L'únic convocant de la protesta era "nosequin" sindicat, doncs altres sindicats del ram no s'havien adherit a la vaga acusant al convocant de voler protagonitzar tot sol la protesta (si, si, jo també ho he llegit un altre cop i tampoc ho he entès).

Aliè a aquestes disputes sindicals, el nostre ignorant va alterar alegrement la seva rutinària vida. Es va aixecar més tard, va esmorzar tranquil i, cap allà les 12 del migdia, va acudir a la gran manifestació convocada a la plaça de la Vila.

Pel camí anava pensant en la felicitat d'aquell dia especial, Res a fer, passejar, potser prendre un cafetó amb els amics, viure una jornada històrica de protestes, cridar una mica, xerrar amb els amics, passar-ho bé. Trencar la rutina del treball i l'estudi.

Un cop a la plaça, retrobaments. Crits, riure's. Diàlegs tipus estàndard; "Com es que no ha vingut la Pepeta?"; "Avui es trenquen tots els esquemes..."; "Demà també he de venir aquí?"; "Algú sap de què protestem?"

Un individu, micròfon en mà, parla emocionat a la gent concentrada. Xerra. Molt. Ningú l'entén però tots fan veure que si acompanyant els finals de cada frase amb una cridòria (no sigui que qui hi ha al costat se'n adoni que ets un simple d'enteniment i esperit).

Més crits. "Fora!" "Dimissió!" "No ens representen!". Inici de la marxa, carrer avall. Els Mossos s'ho miren de lluny. Tot pacific. Però surten els primers brètols que ningú coneix que llencen coses. Corredisses en previsió d'una resposta contundent.

Poc a poc, l'ignorant es va quedant sol. Els amics, més gent que pensa que allò ja s'ha acabat i, molt abans, els de l'organització marxen a qualsevol lloc llunyà. Al vell mig de la plaça, quatre Mossos amenacen amb les porres l'únic vaguista protestant que hi queda. Li assenyalen el furgó policial: "Va, passa, gamarús".


Per la tarda, no vaig poder anar al bar amb els amics.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Plantejat si pots beure menys

Feia molt de vent. Els cabells anaven amunt i avall. Es va atansar al precipici per admirar el paisatge. 

De petit sempre ho feia. I no sabia dir què li agradava més, si les vistes o escoltar els crits dels pares quan cridaven "Collons de nen, vigila! No donis un pas mes, re-fotut dels collons!"

Havien passat uns quants anys i els pares ja no hi eren. Feia molt de vent. Els cabells anaven amunt i avall. Es va atansar al precipici per admirar el paisatge. 

Era prou gran per saber què havia de fer. Va caure i, durant una mil·lèsima de segon, va riure. Després, ja no ho recordava com havia anat a para al llimb.

Al morir les persones anaven al llimb i eren classificades i etiquetades -mes o menys com en la vida- però segons el motiu de la seva mort. En aquest cas van posar erròniament "Suïcidi".

Així que, en arribar al cel (si ni ha) amb aquella etiqueta al dit gros del peu dret, qui mana allà (si també existeix) va posar el crit al Cel però dirigit a la Terra:

- No! Aquest re-fotut home no es va suïcidar! Es que ho he de fer tot jo? Cagúndéu!
-Shhhh!!- Li van suggerir altres treballadors- qualsevol dia ens acomiadaran per culpa teva, pelut del dimoni.

Per evitar una mala classificació dels morts que arribaven, la solució va ser dràstica: fer obligatori que tots els habitants del planeta Terra escollissin la forma en la qual volien morir. 

Les autoritats, en previsió d'un allau de respostes, van fer una enquesta d'opinió en la qual destacava l'opció "dormint al llit" i "que no me'n adoni". 

Però, en realitat, allò va anar-se'n de les mans, perquè les respostes rebudes van ser tan "animals" que sols podien adonar-se que aquell planeta estava condemnat.

Exemples? Alguna de les respostes:

- Ah, però, què no soc immortal?

- Deixa'm en pau que jo no t'he fet rés.

- D'una hòstia tant gran que no senti ni dolor, anant a 300 per hora dintre d'un Ferrari, contra direcció i fent una "peineta".

- Al mig del escenari en un concert heavy. I que m'aplaudeixin i surti victorejat.

- Convidant a un creuer a 500 persones que no pensin com jo i enfonsant-lo en alta mar. Això si, que ho pugui veure des del cel. O bé, si, des de l'infern.

- Després d'una nit de farra al màxim. I sense pagar rés, tot gratis.

- Puc saludar? Tant me fot, ja ho pensaré quan em toqui.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Recepta de Llenties amb xoriço.

Títol real: Merda.

Nota: m'ha semblat que amb el títol real no tindré tant d'èxit com amb el títol d'inspiració culinària. Per tant, amic despistat, no t'amoïnis ni et caguis en mi perquè al final et donaré la recepta. 

No m'agradaria sorprendre a ningú però he de reconèixer que aquest bloc està en silenci des de la meva última entrada. 

Això no vol dir que durant tot aquest temps no volgués trencar-lo (el silenci, em refereixo al silenci!). Ho volia. Però com soc un simple, amb opinions simples basades en la lògica, no he estat capaç de pensar i escriure rés que pogués ser publicat i no sentir vergonya.
 
En silenci, la meva massa grisa ha intentat analitzar la informació rebuda des del exterior. Entrant i obrint-se pas per l'espai existent entre la buidor del meu cervell (la natural, tot s'ha de dir, que jo no soc diferent a tu).

No comprenc la situació política. Ni l'anterior, ni l'actual, ni la que sembla que vindrà. Per un independentista de sentiment, es inconcebible que la dreta sembli portar la bandera de l'independentisme. Els mateixos que ajudàvem a "governar España". Cap govern central pot ser mai el seu adversari. Han compartit masses coses meravelloses com, per exemple, conceptes econòmics i ideals polítics i de societat.

De jove, sempre havia escoltat la cançoneta de "això de la independència, és cosa de joves exaltats, ja creixeran".
Més tard, fet un sindicalista de 3ª, tenia gent que es malfiava perquè jo era militant d'un partit en aparença independentista.

I ara...
Ho sento. A cops ho vull creure però, no m'ho empasso. No m'ho crec. Estic fora de lloc. Ni Vies ni V. He passat aquest darrers 2 onzes de setembre com qui forma part de la "majoria silenciosa" que esperen a veure com bufa el vent per sortir després a cridar "Victòria o Victoria", segons s'escaigui. 

No! Potser algú pot pensar que he rebutjat la "causa", però no és cert. Vull la independència però, simplement, no em crec aquest tot aquest teatre i penso, en la meva maduresa neuronal que donen els anys i les patades directes als collons, que ens fan viure una vida irreal, on és més important una bandera que la nostra pròpia pell. Si home, fins aquí.

Merda (això si, merda i no "mierda", sempre)

Les llenties:
En una cassola hi poso oli, un parell d'alls sense pelar, nets. Mitja ceba. Un tomàquet madur. Un os de pernil, un xoriço sencer, i les llenties. Ho remeno una mica. Li afegeixo un caldo de verdures i a bullir fins que estiguin toves.
I ja està, que no soc l'Arguiñano!

dijous, 5 de juny del 2014

La creu.

El meu admirat Groucho deia que mai acceptaria ser membre d'un club que admetés gent com ell. Una ocurrència digne del seu estil (si de veritat era el seu d'estil i no una actuació escrita en un guió, cosa que me'n refot doncs no aniré ara a tirar per terra la imatge que tinc d'aquest home).

Per la meva part -què pensàveu? què no trauria a passejar la Bèstia?- tinc una opció que podria definir com: "Puc formar part de molts llocs, clubs, partits, associacions, el que sigui on hi hagi més de dues persones". Però un cop dins em dona per escoltar els altres, per comprendre'ls, per analitzar el lloc on soc i per recordar-me que no he vingut a aquest món a imposar. No cal ser un vident per veure que al final ho he de deixar.

Per sort, com que m'agrada escriure, en alguns casos he redactat unes cartes de comiat maques. En una vaig engegar un sindicat gran. Segur que vaig ser molt injust doncs no tenen cap culpa de ser jo com soc. Però estic tranquil perquè tampoc els importa saber com son els treballadors.

Bé, soc un mentider, ara soc membre d'un col·legi professional d'una professió que no exerceixo. Ganes de donar-me de baixa en tinc i moltes, però seria com certificar la mort de la meva professió. I em vull resistir.

Vaig estar en una gran associació, semblant a una ONG, que després d'omplir un munt de respostes on-line i mogut per l'altruisme que m'ha donat la Infermeria -l'únic excel·lent de tota la carrera (una carrereta per personetes curtetes segons vaig escoltar dir a una infermera veterana que ella mateixa sabrà què li ha hagut de passar a la vida per ser aixi) va ser en Psicosocials- em vaig decidir a fer-me de voluntari. Em van rebre amb els braços oberts, no hi havia problemes i tot era meravellós. Sabien que jo era infermer i el meu oferiment de col·laboració estava obert a tothom. 

Un lloc ple de gent collonuda, amb immillorables sentiments, treballadora, compromesa, solidaria, de confiança i que treballa gratuïtament pels altres amb afany. I també, treballen per una mena d'empresa de Serveis que s'aprofita d'aquest material humà de Primera Qualitat per fer realitzar feines als voluntaris per les quals hi ha gent que es guanya la vida. 

No sé quina però alguna cosa falla. Gent que cobra, altra que no, trist. Sort que són els bons.

dimecres, 4 de juny del 2014

No ho vull escriure, però...

Ho pots llegir ràpid doncs aquesta entrada és curta. És una mica el mateix de sempre, per animar el dia! 

Abans de continuar et recomano que busquis i escoltis "Du hast" dels Rammstein.

Ja? Vale!

Aquest juny es compleixen 3 anys des que vaig finalitzar la Diplomatura de Infermeria. I m'agafa una sensació d'aquelles que arrambaria amb el meu carregament de forces negatives amagades entre paraules repetitives i escopiria foc pels dits que premen les tecles.

Però no. Que no trobi feina d'infermer només és una mala sort de collons. I ja prou. Això i excuses com l'edat, la crisi, la falta d'experiència, la filosofia, la mare que els va matricular i altres, si n'hi han. Per no oblidar que jo he fet un pas enrere, massa temps sense treballar en un hospital...

M'estic embalant com sempre i no ho vull escriure així. 

Demano perdó pels pacients que no he pogut curar. Per les intramusculars que no he posat. Per les sondes que no travessaran cap conducte urinari. Per les paraules que voldrien comunicar suport, per les ofertes a la família d'un èxitus cara a cara, sense barreres, donant el millor que pots posant-te en la seva pell.

Demano perdó perquè no podré donar-te consells ni fer-te un simple electrocardiograma. No escoltaràs les meves ocurrents histories que intenten treure ferro a segons quines situacions i et lliuraràs de que intenti cosir la ferida oberta del teu front. No et faré deixar el tabac ni l'alcohol.

Això, sabies que hi ha gent que treballa a varis llocs alhora? Que si poden et foten? Que hi farem, és la sort de cadascú. Felicitats. 

Du, du hast... M'agraden els Rammstein. Però ara recordo una dels Koma que es diu "Imaginatelos". 

dijous, 29 de maig del 2014

El concert dels Maiden.

Després d'uns anys -bastants- he tornat a viure un concert de heavy. Un estil musical que s'identifica bastant amb la meva adolescència. Aquell temps on no tenia res clar i que sempre semblava que m'havia deixat de fer alguna cosa. Temps d'hormones alterades, cap "apardalat" i on semblava que no havia de créixer mai. La colla d'amics teníem per entreteniment comprar vinils i reunir-nos per escoltar-los tot fent les pertinents critiques musicals. I no sempre estàvem d'acord...

El cas és que encara n'escolto de música -de tot so definit amb aquesta categoria: música- i continuo tenint la suficient capacitat per diferenciar el que, segons el meu parer, té qualitat i el que no. El que és un producte prefabricat i el que no.

Els Maiden tenen qualitat. La tenien els 80 i ara. El que he vist avui -parlo del concert al Sant Jordi del 27 de maig-, a diferència de quan els vaig veure per primer cop a principis dels 80, és que ja son professionals. Ho tenen tot controlat. Es mouen per l'escenari com casa seva. Són com aquell funcionari que sap fer la seva feina de memòria i treballa àgil, ràpid i amb convicció. Viuen d'això i de vendre moltes samarretes -no vaig veure ninguna com la meva- clauers, rellotges, cervesa...Quin negoci noi!

Vaig veure famílies senceres al Sant Jordi. Pares, mares, fills, potser avis, més genere masculí que femení, gent vestida com si estiguéssim en una maquina del temps i fóssim als 70/80. I sobretot, emotius retrobaments de col·legues heavys... tot molt bonic. 
Com que soc un sensible vaig cercar il·lusionat per les grades antics col·legues que, evident, no hi eren.

Primer van actuar els Antrhax que van sonar tot lo malament que podien sonar. Totes les cançons, menys la ultima, absolutament horroroses dintre d'una baralla de so on no era possible distingir instruments, notes, ni res que s'assemblés.

Després, per fi, els Maiden a escena. En un primer moment vaig pensar que era jo que ja havia perdut la oïda però, en realitat, el so tampoc sonava. Hi havia una mica menys guirigall que abans, arribant a distingir-se amb facilitat quines cançons estaven tocant, però tot era brut.

Però que collons! Són els Maiden! Aquest era com un concert de retrobament i comiat entre ells i jo, no calia amargar-se.

El heavy -no tot- representava al meu entendre joventut, rebel·lia, oposició, lluita, implicació, estar a contracorrent. Voler canviar a millor. Ahir alguna cosa d'això vaig recordar, però el negoci es el negoci. Pel músics, on els diners, la fama i altres collonades que ho maten tot. I pels espectadors que, embrancats amb el dia a dia, tinguin una "bona posició social" o no, estan igualment embolcallats en aquest engany que ens fan viure.

Malgrat això, UP THE IRONS.

divendres, 2 de maig del 2014

No en traurem un Oscar.

Començo per reconèixer obertament que soc un innocent i que m'empasso moltes mentides, ja siguin dites per mitjans oficials o pel boca a boca. Dit això, ja puc dir la meva.

Diuen que estem en una gran crisi. Certament, tot ho fa indicar, però qui té els diners continua tenint-ne. I no sembla gaire amoïnat si aquesta "crisi" la paguem nosaltres. Sobretot en el vessant moral, perquè en l'aspecte econòmic som considerats "residuals" -per no dir una paraulota- doncs com a simples usuaris d'almoines de diners, no comptem per a rés (i com si ens volguéssim extingir tots demà mateix). 

Som responsables de deixar-nos entabanar i permetre a uns pocs oferir una societat injusta com l'única solució a la convivència humana. Deixem estendre la por, la resignació, la injustícia, les desigualtats... ens estan empobrint en un món on ens fan necessitar diners per viure i créixer socialment. Barrejant símbols com si fos això el més important, ocultant veritats i despistant de forma que semblem nosaltres el problema. 

Som responsables de permetre una democràcia que funciona al servei d'uns pocs, permeten que surtin escollits uns polítics que, en la seva majoria més mediàtica, no sabem a qui serveixen.

Saben que ho sabem. Saben que guanyaran. Saben que enlloc de plantar-nos, anirem passant els dies, acceptant que s'esgoti la prestació d'atur. Acceptant que hi hagi gent que ho perd tot. No els importa.

I a nosaltres? No ens importa deixar aquesta esclavitud als nostres fills? Cóm podem deixar-nos anar així, acceptant aquest tracte com a qui li prenen la cartera, li agafen els diners, li tornen a deixar a lloc i no se'n adona mai? Per què continuem actuant com si l'enemic nostre fóssim nosaltres? 

Tinc l'estranya sensació de tenir el paper d'extra dins una gran pel·lícula èpica. Omplim escena darrere les "batalles importants" dels protagonistes. De moment, el rodatge de la pel·lícula no em sembla gaire esperançador. No en traurem un Oscar. 

2 de maig.

Avui és dos de maig. Ho afirmo perquè així ho diu el calendari, la portada del diari i la pantalla del meu mòbil. Però ja està, rés a dir, és una franja de temps inventada per gent amb poca feina amb la finalitat de tenir controlat i ordenat el temps com en un prestatge (i així poder consultar el moment de la història que vivim, si per casualitat això importa). 

Buf.

El dos de maig és un dia que recordo perquè s'hi van casar els meus avis paterns ja fa unes fraccions de temps enrere (els experts en diuen anys).

"El dos de maig ens vam casar el teu avi i jo", em deia l'avia Pepita

Eren temps on la meva ment s'estava formant -millor dit, deformant- i la informació entrava i sortia del meu cap molt depresa. A casa escoltàvem els "Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós" a Radio Nacional de España, motiu pel qual em semblava que tots els dos de maig estaven sempre plens de francesos invasors. 

Així que, devia jo tenir uns 9 anys quan, en els lavabos del "Liceo Pratense", li vaig dir a un company de classe que els meus avis s'havien casat el 2 de maig, dia de l'alçament contra els francesos. "Si que deben ser viejos tus abuelos" Em va dir. I va marxar cames ajudeu-me. 

Notis que, en aquella època, els comentaris entre nens, professors, ràdios, etc. no eren en català. No, no vull ser pesat, soc molt conscient que les llengües s'han convertit en eines polítiques, l'únic que vull fer notar és que, si en algun moment algú ha volgut fer-me independentista, és en aquells moments de negació del que jo podia sentir en parlar català. El negar i prohibir dona ales als extrems.

Torno. El cas és que aquell company de classe, molt més posat en història que jo, va deixar de ajuntar-se amb mi. I que quan a casa vaig resoldre el tema anys de diferència entre el casori i l'aixecament contra els francesos, em va venir una vergonya que ara encara recordo.

De totes maneres, si allò va marcar la nostra amistat, bon vent i barca nova (cregut). Un bon amic no fot el camp...

dilluns, 14 d’abril del 2014

Coça

Una de les coses que faig en la vida és esperar. Em costa, ho reconec, però tothom ho fa diàriament sense sentir la necessitat de dir-ho en un bloc.

Esperen l'autobús, esperen el tren, un semàfor, que s'escalfi la llet, un miracle gloriós, un lloc de treball de bona paga i poc treball, i més exemples que em callo.

Realment faig molt bé d'esperador. Acostumo a estar-me dret, ben quiet, com si allò no pogués amb la meva paciència. Si hi ha lloc per seure doncs hi sec i aprofito per jugar amb el mòbil tot fent veure que consulto dades per Internet.

Així estava ahir, assegut, quan una criatura d'uns 5 anys em va mirar amb un tendre somriure i em va dir "patada". Unes mil·lèsimes de segon després, el seu peu dret impactava amb la meva tíbia esquerra. Sorprès per la força i la velocitat de la coça li vaig contestar, en castellà, "¡Niño, esto no se hace!".

Però ja no es tractava de la excessiva confiança del infant cap a mi demostrada (bé, és un nen a la fi) ni la seva més que evident mala educació (ara bé lo bo) és tractava que aquest innocent del dimoni estava de la mà del seu “modern” i re-fotut pare que, no cal dir, no va dir rés ni al seu fill ni a mi. Més aviat em va mirar amb cara de "que li ha dit al meu fill del ànima?". 

Un incís. El pare és “modern” perquè vesteix aixi. Grosses arracades, barba poblada i sospito que tenyida, americana de pana...segueixo? És a dir, últimes tendències en moda i rés de nou en educació.

Doncs res home, a seguir així amb les ensenyances! Ja veurem la gràcia que et farà quan aquest aprenentatge que li dones al teu fill es tradueixi en una bona guitza als teus ous, tot seguin les teves neutres ensenyances. També li riuràs la gràcia, poca-solta?

dijous, 3 d’abril del 2014

Valors.

L'últim i únic escrit parit el mes passat, vaig fer una referència als "valors de la nostra societat". Uns segons després de publicar-ho em vaig adonar que m'havia passat dos pobles (exactament la distància entre el Prat de Llobregat -aquí tiro cap a casa- fins Torredembarra -aquí també hi tiro- passant per Avinyonet del Penedès -que, va, també- ignorant les punyeteres autopistes escurabutxaques.

Els valors de la "nostra" societat són inexistents. No existeixen. No els expliquen ni la guarderia ni als collegis (públics i privats) ni enlloc. Les úniques directrius ens les poden donar a casa. I cada casa és un mon, com ja deveu saber.

Quan comencem amb l'aprenentatge ens ensenyen a dir les primeres paraules, a no fer pipi ni caca indiscriminadament -fent ús de la tassa del vàter-, a saber fer servir els coberts, gots, tovallons; a llegir, a jugar i moltes altres coses que ens faran falta algun dia. Però la base interior, aquella que portem tots dintre pel fet de ser d'aquesta espècie d'animal "llest" que s'està cruspint la Terra com si no hi hagués un demà, depèn del lloc o casa on anem a parar. Així, si a casa teva han passat de tu com a ésser humà des de que et van donar els primers cops al cul -quina al·legoria de la vida-, tens forces possibilitats de tenir una estima per tu i pels demès propera al cero. 

Això és la selva. Ens movem per interessos. Avui parlo amb el veí i demà no perquè em molesta i no em serveix. 

En un viatge per Centre Amèrica vaig veure, entre altres coses i sensacions, una família recollir-se cap al tard. La meva sorpresa va ser quan per la mateixa porta també van entrar els animals que tenien (en aquell cas una família de porcs). Aquella imatge la guardo com la prova de que és possible viure sense les ànsies per tenir, les presses per arribar abans (en general enlloc), la competició vers els altres per aparentar el que no s'és, i altres desfetes que fan de la nostra societat un lloc individual, esquerp, on no podem avançar ni viure dignament com espècie.

dilluns, 31 de març del 2014

Estripar paper.

Avui he contestat amb la mateixa resposta de sempre a un immigrant que sovint demana almoina davant les portes d'un gran supermercat: "estoy en paro". Però aquest cop ho he fet amb ràbia, tanta que m'ha sabut greu. Tinc clar que ni ell, ni ningú vingut de fora, té cap culpa ni de la meva situació laboral, ni dels mals que afecten aquesta societat buida de valors. A més, si ens posem a comparar possiblement ell ho tingui més pelut que jo. 

En la meva afirmació en castellà -qui tenim el català de llengua materna ja jo solem fer, encara que ens rebenti- hi barrejo una bona sopa que ha bullit massa temps i on els galets estan desfets. El brou s'ha anat cuinant durant força temps amb decepcions, promeses, pardals del meu cap, emprenyaments, mentides i d'altres substàncies sucoses. 

Aquest bon home ha rebut de mi no una almoina, sinó una mentida, perquè ara mateix estic treballant en un "minijob" que té per gràcia treure'm de les llistes oficials del atur, tranquil·litzar la meva ment i on tinc l'honor de ser l'empleat amb més edat, major nivell d'estudis i paradoxalment, qui treballa menys (amb tots els menys que això vol dir). 
Tocat la pera, amb tots el respectes. I gràcies Déu meu.
 
Fa uns dies vaig anar a xerrar per un treball a Alemanya. Em demanaven esforç i diners. Si. Diners. Potser volien que anés a les portes dels supermercats.

Es curiós però ara, en plena era digital on encara estàs més ignorat sinó ets present a les xarxes, em trobo que estic escrivint en paper i bolígraf. En part perquè a la meva mini feina no tinc accés al ordinador. I com que soc molt humà, però molt, em falta temps per passar-ho a net i em sobra mandra. A més, i això no és nou d'ara, quan llegeixo l'escrit un cop en fred, no m'agrada gens. Vinga estripar papers. 

dijous, 13 de febrer del 2014

Optimisme de viatge.

Vaig a avorrir-vos amb tota la sana intenció de fer-ho.

Remenant pels calaixos de la cuina, he trobat una caixa amb un estri a dins on hi diu: "Moulin à légumes nº1. Garantie 5 ans". Això m'ha fet reflexionar per la data de compra d'aquest aparell manual que, ben empaquetat i net, ha complert la seva garantia guardat com un tresor en un racó. Prova d'això, millor que el Carboni 14, la etiqueta de 3750 pessetes enganxada al seu llom. 
I com que estic en un blog de "quinapocafeina" ho he apropat al meu interès. Així que:

Després de buscar feina durant anys i anys. Després de seguir uns estudis cars i amb el xou d'anar a fer pràctiques ben lluny. Després de treballar del que calgui per portar mig sou a casa (a vegades menys) sabent que no hi ha possibilitats de renovació del contracte, o innocentment, fent de perseguidor de pastanagues (com quan em deien que em renovarien i no pensaven fer-ho ni farts de "Don Simó" o derivats) vaig rebre una proposta seriosa d'un ens oficial.

- Senyor Marcè, tenim una proposta que no pot rebutjar. Home.
Amb la experiència que ja tinc -per edat- vaig fer 1 segon i mig de reflexió. 
- Accepto.
- Vol saber de què es tracta, senyor Marcè?
- Digui'm Pep. 

Vaig entrar a l'oficina anant directament a seure a la taula de les llums i cartells. Enlluernat, sense veure bé la cara del meu interlocutor, vaig firmar més de vint o trenta vegades en diferents documents. Em van donar un tríptic amb les instruccions. El títol: "Obrir camins, explorar nous mons".

El dia 29 de febrer d'enguany, jo i uns quants milions més d'aturats -i altres deixalles- serem enviats al espai com ambaixadors de la Terra, a la recerca de nous mons i noves amistats. No cal treballar ni formar-se de rés. Només viure, colonitzar i gaudir del paisatge.

L'espai, l'ultima frontera...

Calçotets.

Els Reis aquest any m'han portat calçotets. Lògic. No fumo, no porto corbates, no tinc aficions cares ni vicis il·legals, tinc prou mitjons i mocadors...uns calçotets!

Ep, que l'agraeixo, doncs no en tenia cap com aquest. De marca. D'aquells que els més agosarats ensenyen com sense voler.

- Ah, si? se'm veu els "Marcacaracara". Ah, vaja, que tontusoc.

Però s'ha donat una casualitat que relaciono directament amb aquest article regalat. 

El mateix matí que els estreno, entro en un banc -de lladres, no per seure- i em trobo amb un antic conegut d'una antiga feina i, tal com si fos ahir, ens mirem i fem veure que no ens veiem. Ja té nassos que, després de més de 20 anys amb la gran sort de no veure'l, anem a coincidir els dos en un mateix lloc, justament allà. Però durant el mateix matí, ens trobem pel carrer varies vegades més, fins el punt d'estar quasi, quasi a punt, de saludar-nos.

Camí cap a casa, vaig anar rumiant amb la ironia de la vida. De tant de temps passat, de tantes equivocacions i algun encert i, en canvi, continuar sent incapaços de dir-nos res i continuar fent-nos el boig al veure'ns.

Però a la tarda varem tornar a coincidir, amb el mateix resultat que pel mati. Masses casualitats! Volia respostes i les vaig trobar: els calçotets. 

Per què? Perquè l'endemà pel matí no me'ls vaig posar -rentant-se- i curiosament no me'l vaig creuar per enlloc. Potser vivia fora, potser els calçotets eren màgics... Però, sempre un però, per la tarda el vaig veure de cara i jo no duia els calçotets de marca. Així que vaig agafar forces i sense saludar-lo, li vaig preguntar directament i ben alt: 

- Tu quina marca de calçotets uses?

dimarts, 4 de febrer del 2014

No sé perquè s'enfaden.

Al atac! No sé perquè s'enfaden. 

Trobo de molt mal gust, ja no insultar, sinó tractar a la gent d'idiota versió profunda. Com en aquest cas. Us en faig cinc cèntims avia'm què en penseu:

Com sabeu, en la meva recerca de feina arribo a extrems patològics. Així que feia tres mesos que, via correu electrònic, una empresa de contractació d'infermers per treballar a Europa m'enviava setmanalment una oferta de feina que, sincerament, jo creia que donat el meu perfil no era per mi. Però es clar, de tant insistir, vaig pensar que potser em valorava poc; així que vaig enviar resposta.

Passats uns dies, em van trucar i citar per una entrevista. Un cop allà, una persona que es va identificar com infermera, em va fer un profund qüestionari. Per sort, no els importava ni l'edat ni experiència; si els estudis. En arribar a l'apartat idiomes, va produir-se el daltabaix.

- Quins idiomes parla?
- Català, que és la meva llengua materna, i castellà. Tinc nocions d'Anglès i Francès.
- I de Polac?
- De "polac"? Bé, matern. Títol oficial el C.
- No sap Polac? Què hi fa vostè aquí? És un graciós? Sap el temps que perdem amb bajanades com aquestes?
- Vostès van insistir tant que jo pensava que li deien "polac" al català...i jo, per tal de treballar, el que calgui. Bé que hi tenia que venir, no?

No em va donar ni la mà. Es va aixecar i va indicar-me a sortida. Com defecte professional meu, em vaig adornar que li havia pujat la tensió, doncs tenia la cara molt vermella.

Ja no rebo aquesta oferta. Quina gent. Au, vés.


dimecres, 15 de gener del 2014

Coses meves.

Des de fa uns anys que, diàriament, he agafat el costum de visitar diferents pàgines de cercadors de feina per Internet no fos cas que, per aquella causalitat, trobés un lloc adient on col·locar el meu nas (anava a posar cul, però no ho fet). Podria explicar "anècdotes" diferents fruit d'aquesta activitat però no cal. Es el reflex de la vida on no tot és el que sembla i que, com vagis amb bona voluntat, rebràs uns copets a l'esquena, t'explotaran treballant el que altres no volen, i allà al Servei d'Ocupació de Catalunya t'atendran molt bé.

El cas és que entro també a la bossa de treball del col·legi d'infermeria (lloc del que estic al corrent de quotes des que vaig finalitzar els estudis) i me'n faig creus perquè, potser sigui jo massa primmirat, em fa tot l'efecte que aquesta gent viu una realitat diferent. M'explico:

Passen una enquesta on pregunten si treballes, on i altre coses interessants. La contesto esperant un lloc on poder dir la meva sobre la gran terra d'oportunitats que s'ha convertit Catalunya i Espanya. Però, es clar, NO hi és. No cal.
Continuo a la web del col·legi. Llegeixo un article sobre la feina d'una companya de professió que ha treballat més de 25 anys -cal felicitar-la, tot s'ha de dir, ho trobo excel·lent- però penso que allà hi hauria d'escriure una companya de 25 anys sense feina, amb futur incert, que li demanen idiomes, experiència i la bíblia, i uns pares amb diners que vagin pagant màsters i estudis perquè pugui treballar algun dia.

Tot perquè després, algú que mana als col·legis d'infermeria, digui que no anem a Alemanya a treballar que ens faran rentar culs. Bé, és feina. I si s'han de rentar, els rento, eixugo i els poso crema hidratant. 
Quin problema hi ha? Els pets alemanys són diferents?

Doncs el problema és que viuen bé. Que es creuen ben considerats. Que han tingut la sort que no tenim i que, evident, no han rentat mai culs.

dijous, 9 de gener del 2014

Culpables.

Imagina que estas enfadat perquè la grua s'ha emportat el teu cotxe. El primer que fas és visualitzar l'escena, amb els operaris treballant fidelment amb el teu cotxe, i t'imagines un guàrdia urbà una mica apartat, apuntant diligentment la matricula en un modern -i car- aparell. Després, en segon terme, visualitzes la cara de l'alcalde del municipi (pots variar, ja que podries estar de visita en diferents poblacions) amb una expressió política d'aquelles de somriure forçat de "no et conec de res però mira que soc guapo i simpàtic". Penses que aquells diners recaptats injusta i traumaticament aniran a pagar el seu cotxe oficial, el seu sou, i t'agafa un atac d'anarquisme que ja veuríem fins on podríem arribar...

T'han posat la multa perquè has aparcat en una zona de càrrega i descarrega. El cotxe, és evident, no molesta a ningú i la zona de càrrega no la fa servir ni Déu perquè les industries i tendes de la zona estan en hores baixes (tu també) però a grua ha de treballar!

De qui és la culpa? Meva? No serà del guàrdia? Bé, aquest dirà que son ordres i li passarà la culpa al seu cap. Aquest, dirà que son les normes, i li passarà la culpa al seu cap polític. I aquest, dirà que son les de la població, i li passarà la culpa al senyor alcalde que et recordarà que governa democràticament, i li passarà la culpa al "populatxo". I també et preguntarà si has votat per ell.

Si l'has votat, ho has d'entendre, és una norma que tu volies que s'aprovés i no hi pots estar en contra.
Si no l'has votat, una altre vegada no t'equivoquis de papereta i vés a queixar-te als "teus". A més, tindries que tenir una mica més de cultura democràtica i acceptar les regles del joc. Au, té una papereta per les properes eleccions.

Ho has endevinat? La culpa ÉS TEVA.

Nadal.

Què hi feia dins d'un gran saló entaulat en una taula que no era la seva i rodejat d'una família desconeguda? Doncs feia el digne paper de pobre. Un que convidaven els "Caler-Excessiu" tots els nadals per creure's generosos i semblar encara més superiors.

El pobre, no havia tingut mai aquella sensació de pobre. Com havia arribat allà?

Després de més de 25 anys cotitzats, aquell home es trobava assegut en una luxosa taula. No era la seva, ni era el centre d'atenció. L'havien convidat per allò d'asseure un pobre a taula per Nadal. Desconeixia si ho feien per pena; per creure's així uns benefactors socials i poder-ho explicar en la perruqueria del Tall Anglès: per ser així bons cristians (dels de primera, dels que donen. Els de segona acoten el cap i reben) o perquè és creien encara més superiors que ell pel simple fet de perquè si.

De rés havia servit els anys d'experiència, ni els estudis, ni les nits sense dormir, ni l'esforç econòmic i moral. De rés havia servit ser un servidor de qui es serveix dels altres.

Ara, entaulat, sense parlar perquè no coneixia a ningú de tu a tu. Mirant l'excés de menjar que se li oferia al davant com una ofensa. Pensant que tot allò que hi havia de més a taula estava simplement tret de moltes altres taules.

Era educat. Massa. La seva educació a casa, a missa i a l'escola publica, l'havien fet una persona treballadora i callada. Massa. No es va aixecar d'aquella taula. Va menjar poc. I va repetir-se una vegada i una altra que, allò que hi havia de més, ho havien tret a d'altres boques.

En acabar de menjar, no va poder aixecar-se i cantar l'himne que "ens uneix a tots" amb la mà al cor perquè no hi ha una unió justa. Així no.

La banca sempre guanya

Època de silencis i enganys, de mitges veritats o mentides amagades darrera somriures. Temps d'injustícies, de covardia i por. D'am...