Nadal.

Què hi feia dins d'un gran saló entaulat en una taula que no era la seva i rodejat d'una família desconeguda? Doncs feia el digne paper de pobre. Un que convidaven els "Caler-Excessiu" tots els nadals per creure's generosos i semblar encara més superiors.

El pobre, no havia tingut mai aquella sensació de pobre. Com havia arribat allà?

Després de més de 25 anys cotitzats, aquell home es trobava assegut en una luxosa taula. No era la seva, ni era el centre d'atenció. L'havien convidat per allò d'asseure un pobre a taula per Nadal. Desconeixia si ho feien per pena; per creure's així uns benefactors socials i poder-ho explicar en la perruqueria del Tall Anglès: per ser així bons cristians (dels de primera, dels que donen. Els de segona acoten el cap i reben) o perquè és creien encara més superiors que ell pel simple fet de perquè si.

De rés havia servit els anys d'experiència, ni els estudis, ni les nits sense dormir, ni l'esforç econòmic i moral. De rés havia servit ser un servidor de qui es serveix dels altres.

Ara, entaulat, sense parlar perquè no coneixia a ningú de tu a tu. Mirant l'excés de menjar que se li oferia al davant com una ofensa. Pensant que tot allò que hi havia de més a taula estava simplement tret de moltes altres taules.

Era educat. Massa. La seva educació a casa, a missa i a l'escola publica, l'havien fet una persona treballadora i callada. Massa. No es va aixecar d'aquella taula. Va menjar poc. I va repetir-se una vegada i una altra que, allò que hi havia de més, ho havien tret a d'altres boques.

En acabar de menjar, no va poder aixecar-se i cantar l'himne que "ens uneix a tots" amb la mà al cor perquè no hi ha una unió justa. Així no.