Estripar paper.

Avui he contestat amb la mateixa resposta de sempre a un immigrant que sovint demana almoina davant les portes d'un gran supermercat: "estoy en paro". Però aquest cop ho he fet amb ràbia, tanta que m'ha sabut greu. Tinc clar que ni ell, ni ningú vingut de fora, té cap culpa ni de la meva situació laboral, ni dels mals que afecten aquesta societat buida de valors. A més, si ens posem a comparar possiblement ell ho tingui més pelut que jo. 

En la meva afirmació en castellà -qui tenim el català de llengua materna ja jo solem fer, encara que ens rebenti- hi barrejo una bona sopa que ha bullit massa temps i on els galets estan desfets. El brou s'ha anat cuinant durant força temps amb decepcions, promeses, pardals del meu cap, emprenyaments, mentides i d'altres substàncies sucoses. 

Aquest bon home ha rebut de mi no una almoina, sinó una mentida, perquè ara mateix estic treballant en un "minijob" que té per gràcia treure'm de les llistes oficials del atur, tranquil·litzar la meva ment i on tinc l'honor de ser l'empleat amb més edat, major nivell d'estudis i paradoxalment, qui treballa menys (amb tots els menys que això vol dir). 

Tocat la pera, amb tots el respectes. I gràcies Déu meu.

 

Fa uns dies vaig anar a xerrar per un treball a Alemanya. Em demanaven esforç i diners. Si. Diners. Potser volien que anés a les portes dels supermercats.

Es curiós però ara, en plena era digital on encara estàs més ignorat sinó ets present a les xarxes, em trobo que estic escrivint en paper i bolígraf. En part perquè a la meva mini feina no tinc accés al ordinador. I com que soc molt humà, però molt, em falta temps per passar-ho a net i em sobra mandra. A més, i això no és nou d'ara, quan llegeixo l'escrit un cop en fred, no m'agrada gens. Vinga estripar papers.