Olor a peus suats.

Em sap molt de greu quan em desapareix algú d'alguna de les xarxes socials amb les que acostumo a perdre el temps. M'agradaria pensar que una possible causa fos que han llegit alguna de les meves reflexions/bajanades i han optat intel·ligentment per abandonar el vaixell a temps. Però sospito que en realitat, es van confondre de perfil i em van agregar sense coneixem. Clar, de Pep's Marcè ni ha un munt; i també calbs.

En fi. Em sap greu. 

En tot cas, si has entrat en aquest bloc per equivocació i, mira que bé, ets un estudiant de psicologia, psiquiatra o alguna de les modalitats “modernes” amb la que ens volem guarir sense veure un metge, benvingut. Espero que m’ajudis a esbrinar quin tipus d'alienació mental tinc perquè jo em veig bé. A vegades m'agrada sentir-me a contracorrent, però estic bé.

Ànim. Continua llegint. Igual esbrines una nova malaltia mental com d'aquestes inventades i passes a la Historia com una línia petita més d’un totxo de 200000 fulles col·locat en un prestatge d’una sorollosa però avorrida biblioteca universitària i que ningú llegeix ni en època d'exàmens.

OLOR A PEUS SUATS

Aquell home estava fent una cura amb professionalitat, ensumant tota l'estona una fortor de peus suats. Encara que estava acostumat a diferents tipus de flaires, el primer que va fer va ser classificar la persona que tenia al davant com porca. Una sentència impròpia si la fa un infermer i suau si prové d'un esser humà. Després, es va preguntar com podia sobreviure una persona amb aquella fortor al damunt.

El pacient sols tenia una cama. Per tant, les opcions sobre l'origen de l'olor eren poques. Vaig fer una comprovació i em vaig adonar que aquella olor era meva. 

Collons. No hem de jutjar els altres si a casa no ho tenim tot net. D'acord tothom amb això o ho he de repetir?

Doncs au.