Converses velles que semblen noves

Avui he escoltat una conversa al carrer que m'ha fet pensar. Cosa digne d'elogi perquè pensar és una feina molt cansada i promoure el seu ús, encara que sense voler, activant el funcionament de parts a estrenar del cervell d'un estrany, és una "gran labor social" pròpia de gent compromesa amb la salut mental de la societat.

No, no vaig veure el "clasico" de dissabte passat.

No, no vaig llegir cap diari "esportiu".

No, no m'agraden perquè diuen ser del Barça i estan tot el dia parlant del Madrid i la dona del CR en pilotes.

Doncs el cas és que, en un d'aquells llocs on hi passes sovint i no hi penses habitualment, un home remenava en unes caixes de llibres (es una bona idea del Cèntric. Si tens llibres que no fas servir o no vols, pots deixar-los en unes caixes a l'entrada -o sortida, segons el teu ànim- de la biblioteca i així, poden continuar amb la seva tasca). També pots remenar i si t'agrada algun llibre, endur-te'l.

Aquest home explicava a un amic, en veu alta, que sovint inspeccionava el contingut d'aquelles caixes doncs hi havia trobat el que, segons la seva opinió, considerava autèntiques joies; ja sigui per contingut com per ser primeres edicions.

Però el que més m'ha agradat de la seva conversa en veu alta, ha estat un breu resum d'un llibre que ha definit com "el millor" en una temàtica concreta de la història (que no recordo perquè, xafarder ho soc, però no un espieta). El llibre feia referència a uns fets succeïts a un poble que va ser doblement massacrat. Primer per motius ètnics, abans de la II Guerra Mundial. Durant la guerra, lògicament, van donar suport als enemics dels seus agressors. Amb la guerra ja perduda, van rendir-se als aliats, pactant uns compromisos que aquest van incomplir per deixar-los a la seva sort a mans dels primers que van tornar a massacrar-los.

El que, a peu dret, a dissertat aquell desconegut, son uns fets que jo ho ignorava totalment i, siguin o no veritat, m'ha fet pensar en quantitat de barbaritats i d'injustícies que el temps i la por han tapat; de la molta gent que ha patit i mort de forma desgraciada i inútil; dels estigmes i rancúnies que, a sobre, han planat sobre els seus descendents. De la facilitat d'oblidar i riure's de les desgracies dels altres. De lo xulos i desgraciats que som quan ens creiem més forts.

Que hipòcrites som.