Com ho diria: on està la meva motxilla?

Potser sorprengui algú, o potser algú somrigui tot estirant els braços amunt dient en veu alta: "qui tros de burro!", tot gaudint del plaer de tenir raó. 

Perquè, entre nosaltres, de jove, de ben jove, jo tenia el cap buit. No hi passava rés per allà dalt (amb el temps ni pèl). Hi tenia alguna llum, difuminada tot s'ha de dir, perquè no sabia per on anar. Interiorment, una veu de protesta em deia que s'havia de canviar el món doncs alguna cosa no funcionava en ell. Però aquest buit del cervell, aquesta sensació de no saber què fer per arreglar-ho, aquesta facilitat per queixar-se que saber què fer, sols em duia a criticar els adults per permetre a qui els manava -a ells clar, a mi no- de fer d'aquest món una fastigosa gàbia. 

Però què era millor? Què canviar o com? Ni idea. Cap buit. Uns amics van fer un intent de fer-me entrar en política però va ser inútil. No entenia rés. No aportava rés. No era el meu joc. Me'n re-fotia si Estats Units amenaçaven Cuba amb míssils o al revés.

Amb el temps, vaig trobar una feina ben pagada. Viatges, el Barça, cotxe, casa...canviar el què? Tot més fàcil. No es tractava de pensar. Es tractava de menjar de la menjadora.

Per sort, els meus viatges -sobretot els de motxilla- em van fer veure altres realitats, i em van fer pensar -increïble- que al món hi viu més gent, cadascú amb la seva misèria, i que encara tenim sort de viure aquí tot i la merda que estem ajudant a perpetuar.

Ara, que ja no tinc un sou digne, ni feina estable, ni viatges, continuo amb el cap buit (potser a l'escola si que vaig aprendre alguna cosa i no matemàtiques precisament).

Però el meu cervell patina i em diu a crits que, posats a fer, no em cal una feina ni diners. No m'importa el futbol, ni els cotxes, ni la política de fer-nos mirar el melic. No soc capaç de veure una pel·lícula i sentir interès. No m'ho crec.

Amb aquesta realitat no en tinc prou. Ja n'estic cansat i fastiguejat. 

On he posat la motxilla!