Títol
real: Merda.
Nota:
m'ha semblat que amb el títol real no tindré tant d'èxit com amb
el títol d'inspiració culinària. Per tant, amic despistat, no t'amoïnis
ni et caguis en mi perquè al final et donaré la recepta.
No
m'agradaria sorprendre a ningú però he de reconèixer que aquest
bloc està en silenci des de la meva última entrada.
Això
no vol dir que durant tot aquest temps no volgués trencar-lo (el
silenci, em refereixo al silenci!). Ho volia. Però com soc un simple, amb opinions simples basades en la lògica, no he estat capaç de
pensar i escriure rés que pogués ser publicat i no sentir vergonya.
En
silenci, la meva massa grisa ha intentat analitzar la informació
rebuda des del exterior. Entrant i obrint-se pas per l'espai existent
entre la buidor del meu cervell (la natural, tot s'ha de dir, que jo no soc diferent
a tu).
No
comprenc la situació política. Ni l'anterior, ni l'actual, ni la
que sembla que vindrà. Per un independentista de sentiment, es
inconcebible que la dreta sembli portar la bandera de
l'independentisme. Els mateixos que ajudàvem a "governar
España". Cap govern central pot ser mai el seu adversari. Han
compartit masses coses meravelloses com, per exemple, conceptes
econòmics i ideals polítics i de societat.
De
jove, sempre havia escoltat la cançoneta de "això de la
independència, és cosa de joves exaltats, ja creixeran".
Més
tard, fet un sindicalista de 3ª, tenia gent que es malfiava perquè
jo era militant d'un partit en aparença independentista.
I
ara...
Ho
sento. A cops ho vull creure però, no m'ho empasso. No m'ho crec.
Estic fora de lloc. Ni Vies ni V. He passat aquest darrers 2 onzes de
setembre com qui forma part de la "majoria silenciosa" que
esperen a veure com bufa el vent per sortir després a cridar
"Victòria o Victoria", segons s'escaigui.
No!
Potser algú pot pensar que he rebutjat la "causa", però
no és cert. Vull la independència però, simplement, no em crec aquest tot aquest teatre i penso, en la meva
maduresa neuronal que donen els anys i les patades directes als
collons, que ens fan viure una vida irreal, on és més important una
bandera que la nostra pròpia pell. Si home, fins aquí.
Merda
(això si, merda i no "mierda", sempre)
Les
llenties:
En
una cassola hi poso oli, un parell d'alls sense pelar,
nets. Mitja ceba. Un tomàquet madur. Un os de pernil, un xoriço
sencer, i les llenties. Ho remeno una mica. Li afegeixo un caldo
de verdures i a bullir fins que estiguin toves.
I
ja està, que no soc l'Arguiñano!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.