La mani furiosa

Sense ell saber-ho, algú havia decidit que hi havien motius més que suficients per fer una vaga de tres dies. L'únic convocant de la protesta era "nosequin" sindicat, doncs altres sindicats del ram no s'havien adherit a la vaga acusant al convocant de voler protagonitzar tot sol la protesta (si, si, jo també ho he llegit un altre cop i tampoc ho he entès).

Aliè a aquestes disputes sindicals, el nostre ignorant va alterar alegrement la seva rutinària vida. Es va aixecar més tard, va esmorzar tranquil i, cap allà les 12 del migdia, va acudir a la gran manifestació convocada a la plaça de la Vila.

Pel camí anava pensant en la felicitat d'aquell dia especial, Res a fer, passejar, potser prendre un cafetó amb els amics, viure una jornada històrica de protestes, cridar una mica, xerrar amb els amics, passar-ho bé. Trencar la rutina del treball i l'estudi.

Un cop a la plaça, retrobaments. Crits, riure's. Diàlegs tipus estàndard; "Com es que no ha vingut la Pepeta?"; "Avui es trenquen tots els esquemes..."; "Demà també he de venir aquí?"; "Algú sap de què protestem?"

Un individu, micròfon en mà, parla emocionat a la gent concentrada. Xerra. Molt. Ningú l'entén però tots fan veure que si acompanyant els finals de cada frase amb una cridòria (no sigui que qui hi ha al costat se'n adoni que ets un simple d'enteniment i esperit).

Més crits. "Fora!" "Dimissió!" "No ens representen!". Inici de la marxa, carrer avall. Els Mossos s'ho miren de lluny. Tot pacific. Però surten els primers brètols que ningú coneix que llencen coses. Corredisses en previsió d'una resposta contundent.

Poc a poc, l'ignorant es va quedant sol. Els amics, més gent que pensa que allò ja s'ha acabat i, molt abans, els de l'organització marxen a qualsevol lloc llunyà. Al vell mig de la plaça, quatre Mossos amenacen amb les porres l'únic vaguista protestant que hi queda. Li assenyalen el furgó policial: "Va, passa, gamarús".

Per la tarda, no vaig poder anar al bar amb els amics.