Calçotets.

Els Reis aquest any m'han portat calçotets. Lògic. No fumo, no porto corbates, no tinc aficions cares ni vicis il·legals, tinc prou mitjons i mocadors...uns calçotets!

Ep, que l'agraeixo, doncs no en tenia cap com aquest. De marca. D'aquells que els més agosarats ensenyen com sense voler.

- Ah, si? se'm veu els "Marcacaracara". Ah, vaja, que tontusoc.

Però s'ha donat una casualitat que relaciono directament amb aquest article regalat. 

El mateix matí que els estreno, entro en un banc -de lladres, no per seure- i em trobo amb un antic conegut d'una antiga feina i, tal com si fos ahir, ens mirem i fem veure que no ens veiem. Ja té nassos que, després de més de 20 anys amb la gran sort de no veure'l, anem a coincidir els dos en un mateix lloc, justament allà. Però durant el mateix matí, ens trobem pel carrer varies vegades més, fins el punt d'estar quasi, quasi a punt, de saludar-nos.

Camí cap a casa, vaig anar rumiant amb la ironia de la vida. De tant de temps passat, de tantes equivocacions i algun encert i, en canvi, continuar sent incapaços de dir-nos res i continuar fent-nos el boig al veure'ns.

Però a la tarda varem tornar a coincidir, amb el mateix resultat que pel mati. Masses casualitats! Volia respostes i les vaig trobar: els calçotets. 

Per què? Perquè l'endemà pel matí no me'ls vaig posar -rentant-se- i curiosament no me'l vaig creuar per enlloc. Potser vivia fora, potser els calçotets eren màgics... Però, sempre un però, per la tarda el vaig veure de cara i jo no duia els calçotets de marca. Així que vaig agafar forces i sense saludar-lo, li vaig preguntar directament i ben alt: 

- Tu quina marca de calçotets uses?