El concert dels Maiden.

Després d'uns anys -bastants- he tornat a viure un concert de heavy. Un estil musical que s'identifica bastant amb la meva adolescència. Aquell temps on no tenia res clar i que sempre semblava que m'havia deixat de fer alguna cosa. Temps d'hormones alterades, cap "apardalat" i on semblava que no havia de créixer mai. La colla d'amics teníem per entreteniment comprar vinils i reunir-nos per escoltar-los tot fent les pertinents critiques musicals. I no sempre estàvem d'acord...

El cas és que encara n'escolto de música -de tot so definit amb aquesta categoria: música- i continuo tenint la suficient capacitat per diferenciar el que, segons el meu parer, té qualitat i el que no. El que és un producte prefabricat i el que no.

Els Maiden tenen qualitat. La tenien els 80 i ara. El que he vist avui -parlo del concert al Sant Jordi del 27 de maig-, a diferència de quan els vaig veure per primer cop a principis dels 80, és que ja son professionals. Ho tenen tot controlat. Es mouen per l'escenari com casa seva. Són com aquell funcionari que sap fer la seva feina de memòria i treballa àgil, ràpid i amb convicció. Viuen d'això i de vendre moltes samarretes -no vaig veure ninguna com la meva- clauers, rellotges, cervesa...Quin negoci noi!

Vaig veure famílies senceres al Sant Jordi. Pares, mares, fills, potser avis, més genere masculí que femení, gent vestida com si estiguéssim en una maquina del temps i fóssim als 70/80. I sobretot, emotius retrobaments de col·legues heavys... tot molt bonic. 

Com que soc un sensible vaig cercar il·lusionat per les grades antics col·legues que, evident, no hi eren.

Primer van actuar els Antrhax que van sonar tot lo malament que podien sonar. Totes les cançons, menys la ultima, absolutament horroroses dintre d'una baralla de so on no era possible distingir instruments, notes, ni res que s'assemblés.

Després, per fi, els Maiden a escena. En un primer moment vaig pensar que era jo que ja havia perdut la oïda però, en realitat, el so tampoc sonava. Hi havia una mica menys guirigall que abans, arribant a distingir-se amb facilitat quines cançons estaven tocant, però tot era brut.

Però que collons! Són els Maiden! Aquest era com un concert de retrobament i comiat entre ells i jo, no calia amargar-se.

El heavy -no tot- representava al meu entendre joventut, rebel·lia, oposició, lluita, implicació, estar a contracorrent. Voler canviar a millor. Ahir alguna cosa d'això vaig recordar, però el negoci es el negoci. Pel músics, on els diners, la fama i altres collonades que ho maten tot. I pels espectadors que, embrancats amb el dia a dia, tinguin una "bona posició social" o no, estan igualment embolcallats en aquest engany que ens fan viure.

Malgrat això, UP THE IRONS.