Coça

Una de les coses que faig en la vida és esperar. Em costa, ho reconec, però tothom ho fa diàriament sense sentir la necessitat de dir-ho en un bloc.

Esperen l'autobús, esperen el tren, un semàfor, que s'escalfi la llet, un miracle gloriós, un lloc de treball de bona paga i poc treball, i més exemples que em callo.

Realment faig molt bé d'esperador. Acostumo a estar-me dret, ben quiet, com si allò no pogués amb la meva paciència. Si hi ha lloc per seure doncs hi sec i aprofito per jugar amb el mòbil tot fent veure que consulto dades per Internet.

Així estava ahir, assegut, quan una criatura d'uns 5 anys em va mirar amb un tendre somriure i em va dir "patada". Unes mil·lèsimes de segon després, el seu peu dret impactava amb la meva tíbia esquerra. Sorprès per la força i la velocitat de la coça li vaig contestar, en castellà, "¡Niño, esto no se hace!".

Però ja no es tractava de la excessiva confiança del infant cap a mi demostrada (bé, és un nen a la fi) ni la seva més que evident mala educació (ara bé lo bo) és tractava que aquest innocent del dimoni estava de la mà del seu “modern” i re-fotut pare que, no cal dir, no va dir rés ni al seu fill ni a mi. Més aviat em va mirar amb cara de "que li ha dit al meu fill del ànima?". 

Un incís. El pare és “modern” perquè vesteix aixi. Grosses arracades, barba poblada i sospito que tenyida, americana de pana...segueixo? És a dir, últimes tendències en moda i rés de nou en educació.

Doncs res home, a seguir així amb les ensenyances! Ja veurem la gràcia que et farà quan aquest aprenentatge que li dones al teu fill es tradueixi en una bona guitza als teus ous, tot seguin les teves neutres ensenyances. També li riuràs la gràcia, poca-solta?