Avinguda del Canal

Batalletes de Cap d'Any

Quan vaig ser conscient d'on vivia (a l'escola s'enfadaven perquè no em sabia el número de casa), el carrer era de terra, amb voreres, però el carril central era de terra. Els pocs cotxes que hi passaven (si, es podia jugar al carrer, una altra cosa que els pares et deixessin) podien anar en les dues direccions. Quan hi havia una riuada, el Prat era una Venècia i, en marxar l'aigua, al carrer hi quedava al mig les marques del pas de l'aigua, com si s'assequés un canal del riu i quedés allà imprès. Bé, no cal dir que el carrer es diu avinguda del Canal.

Amb l'asfalt, els cotxes van passar a una única direcció i ara, amb la classe política vivint del postureig, és un carrer per vianants. Evidentment, hi passen menys vehicles, però hi passen.

No hi ha remor de cotxes durant el dia, però a la nit, és una atracció perquè passin lentament i cridant a tot pulmó els que busquen, surten o no troben, un bar.

El calendari ens diu que marxa el 2023. Anem deixant enrere el present amb una falta absoluta de realitat, direcció que no sabem i sense mirar. Com el meu carrer, que era així, el van fer aixà, i ara d'un altra manera; amb edificis vells que enderroquen i n'aixequen de nous; amb veïns que desapareixen sense dir adeu i altres que venen sense dir hola.

Mi jugo un sopar que, al pas que anem, d'aquí a uns anys hi haurà gent acampada a l'avinguda del Canal, flamant passeig de vianants, perquè no hi haurà llars, ni mitjans per a tothom.

Ara, a la façana sols hi pixen els gossos. Tindran competència.

Mama, por

He pensat moltes vegades en posar fi a aquest blog, perquè tinc la impressió que no el llegeix ningú, tret que envií l'enllaç, cosa que faig amb una o dues persones, i no sempre.

Però saber que puc posar-me davant l'ordinador i teclejar deixant anar el que no puc dir personalment a ningú -bàsicament perquè la gent ja en té prou amb les seves merdes- m'entristeix tant que no puc deixar-ho. Quan escric estic deixant anar emocions. Res a veure amb aquella/aquell que tecleja una màquina d'escriure fumant una cigarreta amb to seriós; si em fa gràcia ric, si m'emociona se m'omplen els ulls d'humitat. I ja no fumo des dels 33 anys.

Un dia deixaré d'escriure i sols els més propers sabran que ja no hi soc. Els escrits es perdran (no estan en paper ni soc mediàtic), l'únic consol que em queda és rellegir, fer retocs (sempre em sembla que en faig pocs) i convencem que està ben escrit. I ja.

Però avui he escrit una Carta de comiat, així que allà va, per a tots els que no em llegeixen:

“Vaig fent via perquè un dia no hi seré i m'haurà quedat pendent el comiat.

Aquells pocs que estan presents en la meva vida, gràcies.

Aquells amics de fa més de 40 anys que ens hem retrobat, una alegria i una reflexió que m'ha fet entendre com era de jove.

Aquella que, encara que ja no hi és, ha estat part fonamental de la meva vida, suportant-me i fent que baixés dels núvols, gràcies infinites. Sempre t'estimaré.

Aquells a qui estimo i veig, de tant en tant, sapigueu que us tinc present com si estigués amb vosaltres, encara que sigui aquell que treballa les festes senyalades, les vacances o els caps de setmana i no pot estar amb la seva família.

A tots els altres que no us ha importat oblidar-me amb rapidesa, tampoc us he trobat a faltar (res més perquè ja sou grandets).

Així, amb llàgrimes als ulls, us dic adéu. Sempre havia cregut que jo era especial i l'especial sou vosaltres.

Per cert, aniré per l'altre món fet un fantasma. Quan passi la pel·lícula de la meva vida pel davant (diuen els experts que això passa) ja em fixaré bé a qui visitar. Mama, por.”

33.333

Per celebrar les 33333 visites, vaig a fer unes reflexions personals que, com personals que són, sols m'interessen a mi. Així que, no cal que continuïs llegint. Tot en ordre.

Educat -segur que amb bones intencions- amb mantres com "nen, deixa passar aquest desconegut"; "que llest és en Jaumet, i tu per què no ho ets?" o "ves-te'n que ho faig jo", veig com el meu pare, de quasi cent anys, intenta baixar de la vorera per deixar passar gent més jove que no té gens ni mica de respecte ni empatia amb ell.

Una bona "paga" per algú que amb els seus defectes (com en tenim tots, inclòs tu) ha volgut transmetre saviesa i ajuda a qui li ha demanat.

Ull que, si arribo a gran, portaré un bon bastó i, si ara no hi veig gaire, imagina on pot anar a parar el bastó (i no és el teu cap).

Així que jo, el petit dels germans, he crescut a l'ombra esperant que ell, cap omnipotent de la família, solucionés els meus problemes perquè, és clar, sols ell podia arreglar-ho.
He format una mentalitat d'aguantar-ho tot; de ser massa conformista: si ja els anava bé a qui tenia al voltant, a mi també; de tenir massa confiança amb els altres malgrat semblar un desconfiat més.

Culpa meva d'esperar que tothom m'ajudés, de tan bon home que soc.

Carregant-me amb motxilles que no són meves; solucionant problemes que no són meus; ignorant els meus desitjos per fer que els altres aconsegueixin els seus. Culpa meva.
Fins que un dia m'adono del passerell que porto a dins inculcat i exploto sense mesura ni control, però amb determinació malaltissa: no hi ha marxa enrere. S'ha tibat tant la corda estirant el burro Pep, que a prendre pel cul la solució, la corda i el burro.

No facis com jo i esbrina tu mateixa/mateix abans que sigui massa tard qui és el burro.

Així m'han quedat, enterrades en el temps, les ganes que tenia de jove, de viure en un poblet petit de muntanya i, més actualment, la família, la parella i els amics.

Culpa meva per no ser un fill de puta (a tots els que conec els va prou bé. Si! En conec. Si creus que pots ser tu, envia'm un missatge i et respondré per aclarir els teus dubtes).

Em queda el consol de no ser-ho, almenys, de forma conscient. Si alguna cosa em sento, és rebel, però res més que això. Rebel, i no sé per què.

Ziga-zagues

Recordo aquell acudit on un conductor creu que tothom va contra direcció per l'autopista, quan qui va al revés, és ell.

Així em sento jo últimament quan vaig pels carrers de Barcelona. No passa el dia -o quart de dia- on em trobo situacions per mi anòmales, però que potser soc jo l'equivocat.

Qualsevol dia puja a la meva moto un motorista, perquè n'hi ha que s'apropen tant, que entren el meu espai vital i sols els falta dir bon dia i asseure's al manillar; una cosa així: el seu cul a la seva moto i les seves mans a la meva, anant fent ziga-zagues entre el nombrós públic motoritzat.

Una altra cosa que no entenc, i potser ho entès malament, que els autobusos, taxis i altres mètodes de transport, vagin passant sense control d'un lloc a un altre. No tenen ja un carril exclusiu?

L'altre que no entenc -sí, potser una mica curtet- que quan hi ha la presència d'una ambulància a la gent conductora li costi apartar-se. Qui ha d'anar allà dins perquè s'apartin? Un futbolista?

Fins i tot he vist cotxes avançar ambulàncies!

Tampoc entenc la meva precaució de no passar de velocitat, de no saltar-me un semàfor... aquell neguit de la multa que m'hauran fotut sense haver-me donat compte quan un "Fitipaldi" passa a 320 fent una sensació amarga de superioritat: no sols no l'enxampen com a tu, també si el pillen pot pagar l'astronòmica multa.

Fotet.

Però, està bé. Perquè, malgrat tot, millor això que l'atapeït i desesperant transport públic.

Sort del vi

I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una estelada i una pancarta -feta a mà- reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.

Però, on era la gent? Al bar? Potser era això un somni derivat de tanta meditació transcendental?

Però -sempre n'hi ha d'haver un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'un, ell mateix, anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.
Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.

En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.
Va ser llavors quan, al llegir les pancartes que portaven els manifestants, es va adonar que era "la seva" manifestació.

Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa per posar en marxa el trist i realista pla B: Sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a votar venedors de fum.

Festa Major (un altre cop!)

Cada any és Festa Major al meu poble. Enguany he llegit les ofertes d'activitats lúdiques i m'he sorprès, gratament, que no conec a cap dels grups que hi intervenen.

Poc amant de les activitats de masses, tampoc tenia especial il·lusió per trobar alguna cosa interessant; tinc una habilitat especial per fer altres coses o no fer res.

Ara, són altres els que han de sortir a divertir-se fins altes hores de la matinada sortejant borratxos i altres bèsties.

Són altres qui, junt amb un grapat de gent de la seva edat -molts amb fills petits- han de socialitzar i empassar-se totes les coses que es fan habitualment en una Festa Major, com per exemple, anar a sopar a un lloc on la resta de l'any no para ningú, però com està tot ple i s'ha de sopar fora, endavant les gastritis.

Reconec que mai, mai, m'han agradat les festes, ni les aglomeracions, ni les cues perquè sí. Sospito que això és la causa de la meva alopècia.

Reconec que soc un animal casolà, que gaudeix més d'escoltar música, un llibre -a ser possible bo- i un cafè, abans que entaular-me amb qui vulgui xafardejar amb la meva voluntària i solitària vida.

Apa, adéu-siau. 

L'home disfressat

 

Malgrat estar sempre en lluita contra el meu -dubtós- egocentrisme, puc afirmar que la primera persona que va néixer anava nua.

Hi ha professions que demanen anar amb uniforme. En l'àmbit d'higiene ho trobo correcte, però també crec que és un greuge, perquè l'uniforme obliga. Un exemple: si vas vestit de policia, has de fer de policia, et veuen. No et pots escaquejar.

Però qui em va fer pensar en "l'home disfressat" va ser un que va entrar fet un pinzell al bar on m'estava prenent un tallat. Mentre esperava la consumició, algú que no era jo, es va fixar en com anava vestit. Més o menys, davant la meva indiferència, va dir:

"Quin home més ben vestit. I duu unes sabates caríssimes i ben llustrades. Qui deu ser?".

Jo, que prefereixo no fer ostentació -encara que, com sabeu, molts cops m'és impossible- vaig veure la situació de manera diferent, assaltant-me la meva versió rebel.

Aquell disfressat tenia aproximadament la meva edat i amb aquell uniforme sols podia treballar enredant. Possiblement, havíem anat a la mateixa escola, potser 1 o 2 cursos de diferència amunt o avall, però segur que no era del meu cercle d'amistats.

Probablement, un dels típics malparits que es ficava amb els alumnes més vergonyosos, que no dèbils, i de gran havia prosperat amb el penós negoci de viure dels altres (per l'experiència que ja duia).

I allà el tenim, tot fet un "Ken", dret a la barra, esperant que li facin un entrepà, dissimulant amb la disfressa la seva baixa moral.

Au, llustrat les sabates. Aniràs ben disfressat, però per mi sols ets cap de fava.

¿M'he equivocat? Cap problema, no ho sabré mai.

En Ken tòtil tampoc.

Se us ha de dir tot?

Si algun cop em trobeu pel carrer i passo pel vostre costat com si no us veiés, no patiu, realment no hi guipo gaire.

Cada vegada que vaig a l'òptica, els vidres tenen més graduació i l'òptic comença a parlar-me de fons d'ull i de cataractes. Un cabró, vaja.

Però si alguna cosa té la vida, especialment quan estàs avorrit, és en mirar que fan els altres. Així que, estant assegut en una terrassa fent una cerveseta, m'he adonat que moltes taules on hi havia una parella de mitjana edat cap amunt, també hi havia silenci.

Dos refrescos, unes patates, unes olives i el silenci. Ni mirades de complicitat ni romanços. Després d'una estona, un gest d'algun d'ells a l'altres, una aixecada de la cadira amb l'esforç com si la portessin enganxada al cul, una mirada llunyana aquí i allà, i cap a casa (imagino).

Uns marxen agafats de la mà, altres no.

Això em fa pensar -sí, ho sento- amb la desgràcia que ha de ser estar en un lloc on ja no et volen i aguantar allà per ves a saber quin argument.

No cal fer-se mala sang. No cal menystenir a ningú. No cal perjudicar a tercers tampoc. Cadascú amb el seu camí, amb educació, moltes gràcies.

Matemàtiques

A l'hora de no entendre res, les matemàtiques han estat una de les meves assignatures preferides; digne de tenir un capítol en aquest quinapocafeina que podria resumir-se amb aquest senzill problema matemàtic:

X=Y-(Y*X)

"Quin és el valor de la X, si sabem que Y és igual a lectors que fan comentaris. Desenvolupi la resposta"

Recordo un examen de les meves estimades "mates" on vaig copiar amb els apunts i el llibre sobre la taula (la profe dubto que no ho veiés, però sabent la meva habilitat amb l'assignatura devia estar encuriosida pel resultat de la meva gosadia i va dissimular). Ho vaig copiar tot, punts, comes, guions, signes estranys i el que calgués.

Dies després quan vaig recollir de mans de la professora l'examen ja corregit, l'únic no ratllat en vermell era el meu nom.

La fórmula matemàtica no fallava, al costat del meu nom hi havia un número 0.

De les incompreses i avorrides classes de matemàtiques no vaig aprendre res; potser l'ús de la calculadora. Així com les ciències naturals, la geografia o la literatura m'eren atractives, les mates, la química, la física (unides per la característica de tenir fórmules fetes perquè utilitzis sempre la que no és) eren un suplici, tant a l'institut com a casa "estudiant". D'aquelles que deixes per "quan arribi a casa m'ho miro que no estic inspirat" i quan estàs a casa et preguntes per què no ho deixes per setembre, amb tot l'estiu per endavant per intentar entendre-ho.
Torno a les "mates", però a la meva manera:
De petits ens diuen que el número més important és 1. Has de ser el primer en tot: en arribar, en anar a la lluna; el primer de la classe; el més llest, guapo, músic, atleta, Déu de l'Olimp i altres. No el segon, això no val per res, has de ser l'1. Davant teu, ningú.
Això ja porta a les primeres decepcions perquè, a mesura que et vas fent conscient de la realitat, penses que li estàs faltant al món, però és a la teva autoestima que marxa a prendre pel cul sense necessitat de fórmules matemàtiques.
Això m'ha portat seqüeles perquè a la pregunta insignificant de "¿Quin és el teu número preferit?" descarto automàticament l'1, passant-me directament al ventall de possibilitats infinites que comença amb el número 2 i sumant números d'un en un: 3, 4, 5... qualsevol va bé.
A la vida tenim tots els números de ser sempre el segon (o més) d'altres. De nosaltres depèn que sigui un problema i si ho és, que no sigui nostre.
Perquè, saps? Jo no he vingut a competir, jo també vull que guanyis.

Sóc un gamberro (continuació)

Continuació escrit de juny

El temps a l'Eternitat també passa, però com n'hi ha tant, en pots perdre sense sentir-te culpable.

Una de les activitats que més m'agraden és passejar pels llimbs junt amb altres repetidors. A part de suspendre l'examen inicial, ens uneixen moltes més coses. Parlar amb altres et fa sentir acompanyat i adonar-te que sempre hi ha algú pitjor que tu, tant físicament com psíquicament.

Tots fem "vida" en cel·les individuals, sense portes ni finestres. Les parets són difuminades, grises, com fetes de núvol. Són cel·les acollidores, però el mobiliari és justet: un llit, un escriptori i una cadira. No hi ha televisió, però no ens cal, passejar pels llimbs i no fer res, cansa molt.

Tots hem de respectar els horaris d'àpats, estudis i passejos. No és un mal lloc; inclús ens hem plantejat suspendre l'examen de recuperació. Perquè, si aprovem, ¿on ens porten?

Tot i les classes obligatòries, no estudiem. El professorat en diu lliçons per "Obrir els ulls i la ment. El perquè de l'Existència". Nosaltres en diem "¿On està la nostra cervesa?"

Bé, han tancat les llums. He de dormir, com tothom. Demà espera un altre dia "etern". Bona nit.

Bon dia. Casualitats, avui, abans d'esmorzar, han publicat les llistes dels convocats a l'examen de recuperació. En dues hores tinc la prova. Ara, hi ha una cosa estanya; en lloc d'anar per ordre alfabètic està ordenada per "Aprofitament d'estudi". No ho entenc, estic l'últim de la llista. ¿Què no havíem quedat que ningú estudiava?

A l'hora assenyalada em presento a la sala. Mateixa sala; mateixa cadira; mateix tribunal. M'entreguen un full:

"¿Què ha après de l'estança en la Vida? Desenvolupi la resposta".

Malgrat no haver estudiat, tocat moralment per la meva posició a la llista, si volia escriure.

"Apreciat Tribunal:

He après a estar sol, és bo per mi. Que hi ha gent que no et vol per res, tret que els interessis. Que tots som egoistes i no veiem més d'un pam davant nostre si tenim un objectiu, sigui absurd o important. Que som solidaris amb qui està lluny i desgraciats amb qui està a prop. Que quan et va malament els primers que s'apunten a la teva execució són els amics. He après, que no tothom vol que et vagi bé, però malgrat això, jo si vull que els vagi bé, que progressin, que siguin feliços, que aportin, que com diuen ara, que sumin.
En resum: Que els vagi bé i no toquin els collons."

Nota final: 5

¿I ara, què?