L'home disfressat

 

Malgrat estar sempre en lluita contra el meu -dubtós- egocentrisme, puc afirmar que la primera persona que va néixer anava nua.

Hi ha professions que demanen anar amb uniforme. En l'àmbit d'higiene ho trobo correcte, però també crec que és un greuge, perquè l'uniforme obliga. Un exemple: si vas vestit de policia, has de fer de policia, et veuen. No et pots escaquejar.

Però qui em va fer pensar en "l'home disfressat" va ser un que va entrar fet un pinzell al bar on m'estava prenent un tallat. Mentre esperava la consumició, algú que no era jo, es va fixar en com anava vestit. Més o menys, davant la meva indiferència, va dir:

"Quin home més ben vestit. I duu unes sabates caríssimes i ben llustrades. Qui deu ser?".

Jo, que prefereixo no fer ostentació -encara que, com sabeu, molts cops m'és impossible- vaig veure la situació de manera diferent, assaltant-me la meva versió rebel.

Aquell disfressat tenia aproximadament la meva edat i amb aquell uniforme sols podia treballar enredant. Possiblement, havíem anat a la mateixa escola, potser 1 o 2 cursos de diferència amunt o avall, però segur que no era del meu cercle d'amistats.

Probablement, un dels típics malparits que es ficava amb els alumnes més vergonyosos, que no dèbils, i de gran havia prosperat amb el penós negoci de viure dels altres (per l'experiència que ja duia).

I allà el tenim, tot fet un "Ken", dret a la barra, esperant que li facin un entrepà, dissimulant amb la disfressa la seva baixa moral.

Au, llustrat les sabates. Aniràs ben disfressat, però per mi sols ets cap de fava.

¿M'he equivocat? Cap problema, no ho sabré mai.

En Ken tòtil tampoc.