Se us ha de dir tot?

Si algun cop em trobeu pel carrer i passo pel vostre costat com si no us veiés, no patiu, realment no hi guipo gaire.

Cada vegada que vaig a l'òptica, els vidres tenen més graduació i l'òptic comença a parlar-me de fons d'ull i de cataractes. Un cabró, vaja.

Però si alguna cosa té la vida, especialment quan estàs avorrit, és en mirar que fan els altres. Així que, estant assegut en una terrassa fent una cerveseta, m'he adonat que moltes taules on hi havia una parella de mitjana edat cap amunt, també hi havia silenci.

Dos refrescos, unes patates, unes olives i el silenci. Ni mirades de complicitat ni romanços. Després d'una estona, un gest d'algun d'ells a l'altres, una aixecada de la cadira amb l'esforç com si la portessin enganxada al cul, una mirada llunyana aquí i allà, i cap a casa (imagino).

Uns marxen agafats de la mà, altres no.

Això em fa pensar -sí, ho sento- amb la desgràcia que ha de ser estar en un lloc on ja no et volen i aguantar allà per ves a saber quin argument.

No cal fer-se mala sang. No cal menystenir a ningú. No cal perjudicar a tercers tampoc. Cadascú amb el seu camí, amb educació, moltes gràcies.