Sort del vi

I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una estelada i una pancarta -feta a mà- reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.

Però, on era la gent? Al bar? Potser era això un somni derivat de tanta meditació transcendental?

Però -sempre n'hi ha d'haver un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'un, ell mateix, anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.
Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.

En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.
Va ser llavors quan, al llegir les pancartes que portaven els manifestants, es va adonar que era "la seva" manifestació.

Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa per posar en marxa el trist i realista pla B: Sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a votar venedors de fum.