Ja
fa 8 anys que visito, de forma irregular, l'oficina del SOC. Un lloc
on he après el significat de la paraula paciència. En aquesta
oficina, de feina no me'n donaran, però son comprensius i amables. Valoro
la feina que fan els funcionaris, dons han de donar la cara per una
administració que no sap què fer dels aturats.
Un
cop hi vaig anar a formalitzar papers, desprès de finalitzar un
contracte en una empresa d'etern mal record. La funcionaria, amb to
amable i generalitzant -mal de molts...-, em va recordar que,
abans d'acceptar qualsevol feina, tenia que estar segur de conèixer
tot sobre l'empresa on anava a parar, i del treball que anava a
desenvolupar allà. Em va voler deixar clar que, abans de donar el si
a l'empresa, tenia que tenir tot informat i lligat. Sense sorpreses
d'última hora.
La
funcionaria entenia el meu neguit i la presa per aconseguir un
treball, però que no es podia dir que si a qualsevol cosa, dons
sempre hi havia abusos.
Vaig
complint anys sense agafar més experiència. Les ofertes semblen
inexistents. Amb esforç he finalitzat uns estudis, estic neguitós,
però...
Però,
malgrat això, encara recordo les 2 pitjors empreses on he treballat.
Si, es cert, la feina esta impossible. Però m'han donat tant en la
moral que, inclús la pitjor de les situacions, no hi tornaria a
treballar en elles.
No
soc un pedant. A vegades la culpa ha estat meva per haver acceptat
feines que no eren per mi. Es
emprenyador adonar-se que allà on has anat a parar no és el teu
futur.
Per què jo vull tenir futur.
Ho
entén, senyor Rosell?
Ànims, Pep. Cal perseverar. Perquè és el cal fer, i perquè no hi ha més remei.
ResponElimina