La proximitat del poble amb l'aeroport, m'ha donat l'oportunitat de poder veure de
lluny i en directe, el trist espectacle d'una pila d'avions de Spanair aparcats en
un costat del aeroport del Prat.
Allà, tirats, morts.
M'ha produït una
barreja de sensacions com ràbia i buidor. Què fàcil es jugar amb
els treballadors. He pensat en la humiliació que pateixen
els ex-Spanair. Diuen que els recol·locaràn...si, a les llistes del SOC.
Sé en primera persona que significa deixar una empresa
buida perquè, en el nostre cas, l'empresari no va poder anar contra els interessos dels
propietaris de la fàbrica, que tenien intenció de guanyar diners únicament amb
l'especulació del terreny.
Així que El Prat, el meu
poble, ja té de manera provisional un altre espai mort: aquest racó
del aeroport. Un altre per sumar a espais sense ús com el polígon
Enkalene -deien que on estava la nostra fàbrica hi anaven hotels i
nosequemés-, l'espai que ocupava la Papelera Española, l'espai que ocupa el trist i en runes teatre del Artesà, on recordo haver escoltat en Lluís Llach i rigut amb en Rubianes, on el Reis Mags repartien regals als
fills dels treballadors de la desapareguda Seda de Barcelona.
Qualsevol dia ens cau i fan un parking.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.