Refranys...

que ningú enten o que, si ho entens, no tenen ni la més mínima gràcia.

Tinc la estranya sensació de que, anys enrere, en temps dels nostres besavis, la gent del poble es comunicava a partir de refranys. Al Prat, venint de pagès, és fàcil imaginar dos treballadors del camps, amb faixa, espardenyes i mocador al cap, en una conversa tant normal com:

- Bon dia, Anton.
- Bon dia, Quimet.
Son educats. Fa calor. Es treuen el barret i s'eixuguen la suor amb la màniga.
- A dies llargs, llargs treballs.
- Als mossos no els deguis massa, perquè et trauran de casa.
- Això rai, jas saps, al pagès doneu-li cols.
- I tant, et diré més, Al porc i al meló, calor.
Riuen, la conversa és agradable.
- A l’estiu, tavernera; a l’hivern, fornera.
- A l’estiu, tota cuca viu.
Un ocell els escolta i es dedica a xiuxiuejar.
- A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell.
- A la mort, ni témer-la ni buscar-la: cal esperar-la.
S'escolten les campanes de l'església, tocant una bonica cançó.
- A la primera, perdó; a la segona, bastó.
- Amb paciència es guanya el cel.
- Descansi en pau.
- Si. Que descansi.

Ara, amb l'evolució de l'espècie i del llenguatge, sembla estrany una conversa així. Però me la crec. (El que volen dir simplement és que saben que algú ha pelat algú per no portar-se bé. Coses de poble).