El meu lloc al mon

He de reconèixer que aquesta afirmació local no sempre m'ha produït bones sensacions. Quan van començar a utilitzar-la, la meva imatge del poble era la d'un lloc desastrós, avorrit, sense identitat, del que no volia sentir-me membre.

Tant es així que, en una entrevista de carrer per un diari local, vaig ser l'únic de tota la plana -amb foto inclosa- que va dir pestes de la festa major (perquè MAI han portar un grup de música decent, sempre supeditats al mercat i la moda).

Amb el temps, un s'estova, i fins hi tot, em fa gràcia portar motxilles i samarretes amb aquest lema. Es agradable identificar i trobar gent del poble lluny d'El Prat.

Crec que es el pas previ a mirar les esqueles del diari, per si reconec algú.

El meu lloc al mon. Fa 2000 anys això era mar. La plaça de la Vila, el Cèntric, la Renfe, els cementiris, tot era mar. Us imagineu el lloc on esteu ara durant aquell temps? En aquells anys, potser, on sou ara hi passava regularment una galera romana, plena de romans, portant vi cap a Tarraco en linea regular. Els seus tripulants miraven cap a la costa. Sense avions ni pol·lució.

Potser els elefants d'Annibal, van passar també pel Prat i, just on tens la tassa del vàter, el mateix històric personatge hi va fer un gran pipi. 

O un assassinat cruel -i mai resolt- on tens el cotxe aparcat, just fa 350 anys.

I què diríeu si sabéssiu d'un tresor amagat a quatre metres i mig sota els vostres peus?

Trossos de terra que son sagrats, i d'altres que no.