Balcó.

Mai havia hagut un balcó a casa seva.

Era la pregunta clau per fer esverar els pares: "Per què no tenim balcó?", acompanyada d'un bon cop de peu al terra, una mirada fixa i la cara esgarrifosament seriosa; símbol que aquest tema era molt important.

Els pares, al començament, s'ho prenien en broma "mira que n'és" deien, sense fer-ne gaire cas. Així, que les respostes anaven donant al seu fill sempre eren simples, inútils, i variaven segons el nen creixia.

En els primers anys de vida, fins el 6 anys, la resposta de més èxit es referia a que el bloc de pisos l'havien fet així, sense balcons. I era molt més bonic, el més bonic del carrer, on vas a parar.

Dels 6 anys als 9 anys, el més convincent va ser dir que així es mantenia més net l'edifici.

Fins els 11 anys, que l'ordenança municipal prohibia fer balcons en aquell edifici, degut a la petita amplada del carrer. I que si en posaven un, un guàrdia urbà posaria a la presó el cap de familia. Aquí el nen ja desconfiava.

A partir dels 12 anys, el millor era explicar que, al constructor li va sortir d'allà, i prou. Acompanyat de recordar al nen que ja estava bé la broma i que quan tingues el seu propi pis ja tindria la collonada del balcó, si tant el volia.

Ara per fi, als 45 anys, aquell nen ha pogut tenir el seu balcó. Es gran i li toca el sol. A l'estiu paren les mosques per descansar i, durant tot l'any, els ocells si caguen i s'omple de fulles dels arbres. Es un espai mort de la casa, brut i vuit. Mai hi surten.

I es pregunta moltes vegades:

Per a què serveix uns balcó? Per que et tirin les claus oblidades? Hauré de tornar a fumar.