La pluja.

Una de les coses que més m'emprenya quan plou, és aquell estri amb mànec de fusta o plàstic anomenat paraigües. O més concretament, m'emprenya qui el mal porta. 

Tots em patit algun cop el neguit de veure una barrera de paraigües de totes mides apropant-se't perillosament, en grup, ocupant tota la vorera, sense que entre ells passi ni una espurna de llum, ni una corrent minsa d'aire. Sense escapatòria.
I apa! que si te'l foten per la galta, que si et donen a la jaqueta, que si en aquell moment qui el porta -generalment un alegre infant- comença a donar-li voltes deslliurant les seves fines gotes d'aigua en totes direccions -particularment aquella en la que tu estàs-; aquells xocs de paraigües enlairats en forma de sabre: touche!

No entenc quina mena de plaer deuen sentir aquells que en porten un de tant gran, que és capaç ell sol de donar aixopluc a tota la família, iaia amb cadira de rodes inclosa. Aquestos son el pitjor perquè, com que saben que el tenen més gran, difícilment pensen que han de deixar pas, avançant xafant-ho tot.

Qui va ser l'inventor del paraigües? Per a què? Si plou molt, no serveix de rés, dons et mulles per tot arreu. En canvi, si plou poc, dons no cal, home, no cal. Que després vas pel carrer amb el paraigües obert i la gent et mira i diu: què fa aquest xitxarel·lo, si no plou?
 
M'agrada la pluja. Es relaxant. Sentir el seu soroll, la seva olor. Estar-se a casa mirant per la finestra com es mulla tot, llegint un bon llibre, olorant la sopa del dinar, badallant.