Dolça amargor

He conegut persones bones, però encara no conec cap sant. En aquest embolic de món, si mostres empatia és fàcil que et prenguin per idiota. Un món amb molta gent, però que està muntat per competir, no per sumar. Supervivència en diuen.

Jo de sant no en tinc res -el llistó estaria massa baix-, però sempre m'he alegrat dels triomfs dels altres. Ja sigui per sort (un "amic" que es deslliura de la mili obligatòria) o per esforç (veure la parella lluitar i aconseguir aprovar oposicions amb una força de voluntat quasi inhumana).

Sols que et tingui afecte, tens el meu suport i la teva victòria m'emociona tant com si fos la meva.

Però no deixa de fer-me pensar que, si els altres ho han fet, ¿Perquè jo no? Elles i ells s'han proposat uns objectius i els han assolit ¿On estava en el moment de decidir actuar? ¿No és trist sentir que no mereixes triomfar? Què està bé alegrar-te pels altres, però ¿I tu? ¿No mereixes ser feliç? ¿Fins a quin punt has arribat que sembles prioritzar els desitjos dels altres als teus?

¿Per què els meus èxits semblen estar eclipsats, oblidats?

Dolça amargor. Com quan explicava acudits als companys de classe i ningú reia. Quan fent un esforç contava el que sentia i quedaven les paraules en un buit que feia que guardés silenci i les amagués. Sentiment que cap de les coses que m'interessaven eren importants.

I és potser això, que vull que els altres progressin, que fa que no entengui per què no he percebut el mateix. 

Continuo alegrant-me dels triomfs dels altres. Desitjo el millor per qui estimo i he estimat. Però m'he de recordar cada dia que, com jo, ningú m'estimarà. 

El pla A abans del B

 

I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una senyera i una pancarta reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.

¿Brutícia? No, aquesta ja la tenim sense ficció.

¿On era la gent? ¿Al bar? ¿Potser quedant per un altre dia per les xarxes socials? ¿Era això un putu somni derivat de tanta meditació transcendental?

Però -sempre n'ha d'haver-hi un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'ell mateix -de moment- anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.

Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.

En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.

Va ser llavors quan es va adonar que era la seva manifestació. Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa convençut que calia posar en marxa el seu pla B. Estufeta, sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a escoltar -i votar- venedors de fum.

Les restes d'un viatge

 

Després de tornar d'un viatge per Centre-Amèrica, motxilla a l'esquena, la meva visió petita burgesa de la vida va canviar. Sabia que amb el pas del temps moltes de les coses viscudes anirien perdent-se dintre de la pantomima i disbauxa general, tornant a ser el bròquil avorrit de sempre; però alguna cosa va quedar.

Aquella gent no tenia res del què nosaltres considerem bàsic, però vivien. Malgrat tot.

Una de les primeres mesures que vaig adoptar a la tornada va ser deixar de jugar a la loteria. Havia vist famílies senceres entrar junts amb el bestiar per la porta de casa: porcs, gallines... que pretenia/volia tenir de més del que necessito; però que no necessito.

Humilitat no vol dir debilitat. Ni indignitat. Burgesos cabrons!

Amb el temps vaig tornar a jugar. Però -sempre ni ha d'haver-hi un- vaig crear el meu propi organisme de loteries.

Un sorteig diari a 2 euros l'aposta. 10 números de 0 al 9. Per donar-li més transcendència, l'horari sempre seria les 22 hores en punt. Agafava un paperet i sorpresa!

Al principi, el primer premi eren 3 euros més el 10% de l'acumulat en el "pot" de no tocar altres vegades. Però com no tocava gairebé mai, vaig optar per mesures dràstiques:

Premi segur, segons l'aparició dels números:
0.- Sopar pizza. Et pots prendre un quinto o un gotet de vi.
1.- Surt a caminar 30 minuts. Si plou, 15. Ràpid i fent respiracions.
2.- Demà posa el despertador 5 minuts més tard
3.- Enhorabona! T'ha tocat el pot! Però deixa els 3 euros, sols t'ha tocat el pot, animal de glà!
4.- Endavant! Entrega demà la teva renúncia a l'empresa! Digués que t'ha tocat la loteria. Campió.
5.- Suïcidat. Però ara no, sòmines. Sense preses. Tens tota una vida per escollir quan!
6.- Demà truca a la feina i digues que no hi pots anar. Et coneixen; ho entendran.
7.- Primer premi! 3 euros més el 10% del pot! Que n'ets de collonut.
8.- Valora el fet d'estar viu i tenir idees. Dosificat, descansa. No pensis. Un petó.
9.- Enhorabona! Gaudeix de la teva soledat anant sol a tot arreu. Lladre!

Gràcies per haver arribat fins aquí. Si t'he deixat preocupat, ho sento. Jo també estic preocupat des de fa seixanta anys i m'aguanto (el riure).

Una abraçada.

XERRAR

 NOTA: Qui ha llegit algú cop aquest bloc sabrà que, tret de dir bajanades i fer afirmacions transcendentals, serveix per donar-te raons per mirar-me més estranyament quan em trobis pel carrer i facis veure que no em veus.

¿Per què és per això, oi?

La conversa

Trobo a faltar conversar; parlar lliurement, sense filtres, deixant anar les paraules sabent que seran escoltades; parlar tots de tot. Coses que fins aquell moment no ens havíem dit o repetir les que ens divertien. Escoltar idees ja assumides, apreciar l'intel·lecte de qui et parla. Aprendre.

Escoltar i entre tots fer una xerrada amigable, distesa, que uneix; sense malpensar de ningú ni voler atacar; sentint-me diferent per argumentar coses d'una altra manera però sense més pretensió que fer amistat.

Temps passat que ja no tornarà. Als meus 60, puc dir que de converses d'aquestes n'he tingut amb molt poques persones. Moltes llunyanes. Pensar en això em fa sentir el mateix buit que quan escric aquí i sé que poca gent ho llegirà. La comunicació falla, em queda el consol que he procurat explicar-me a mi mateix què em passa.

Estem tancats dintre dels nostres dimonis, amagats de qui ens coneix mínimament i exposats a estranys que ni ens coneixen ni volen. Segones lectures. Interès amagat. Enveja. Mirar-te des de les alçades com si fossis un nan geperut.

No soc perfecte. Però sempre m'he alegrat dels triomfs dels qui jo pensava amics. He anat amb bona fe quan tenia una persona al davant que em tenia com adversari.

Gent que mesura les teves paraules com si fossin declaracions en un judici. No soc jutge jo. I en tot cas, em declaro culpable i anem fent via.

Aquest bloc em serveix per dir, en forma de monòleg pesat, el que podria haver estat una ximpleria o idea en una conversa.

Alguna cosa que he d'aprendre en aquesta vida que encara no sé veure. Sospito que viuré molts anys.

Viatge a Montserrat

ADVERTÈNCIA: aquest escrit és d'una visita a Montserrat el novembre del 2020. REFREGIT

Introducció:

La muntanya de Montserrat em porta a la meva infantesa. L'insípid mató, la pluja, l'àvia materna que es quedava allà en una cel·la. Coses rares pels ulls d'un infant innocent (encara guardo la imatge de l'àvia materna dient adéu darrere el vidre de la finestra).

Jo pujava a posar una espelma per la mort de la mare. No soc religiós, però Montserrat té un aire molt especial i tranquil; sobretot un dilluns laborable.

Montserrat, lloc d'espelmes i promeses; d'aquelles que fas sense pensar, o t'enganyes pensant que en seràs capaç de complir-les quan arribi el moment (hahaha).

No rieu que vosaltres també en deveu haver fet.

El viatge:

Així que la meva setmana i mitja de vacances s'ha convertit per obra de les restriccions en un dia (migdia) a Montserrat. I pujant en cotxe, com un senyor.

Enfilo cap d'alt des de Monistrol i vaig darrere dos cotxes que, curiosament, també van a Montserrat. No m'agrada córrer i vaig al darrere sols que, en la corba més tancada i en pujada, el segon cotxe es para sense motiu al bell mig. Bé, jo també m'he d'aturar, no sense expressar la meva opinió al respecte, ben protegit per la insonorització del Fiat 500 (que no deu ser gaire bona perquè quan tinc música al volum 20 la gent es gira).

Per sort he escollit un dia sense aglomeracions i l'entrada caòtica del pàrquing que recordo, amb uns senyors grassonets, amb gorra i desesperats, ara són una barrera automàtica. Això si, aparcar surt igual de car. Les tradicions no s'han de perdre.

Deixo aparcat el cotxe i enfilo per un camí lateral dret que diria no haver caminat mai. Bé, relaxant. Feliç.

Per despistar:

Recordo que, la dona i jo, vàrem visitar Egipte uns mesos després dels atemptats al temple de la reina Hatseput: quan el gruix de turistes -un autobús- passàvem per davant de les parades de records, aquestes obrien i en passar l'últim "giri", tancaven. Doncs a Montserrat hi ha una cosa similar però sense tancar, amb els venedors de mel, mató i formatges amb moltíssimes ganes de vendre.

Sant Miquel

Recordava haver anat de petit corrents al mirador de sant Miquel, però no recordava que fos el camí en pujada. Però ja hi estava i vaig poder fer unes boniques fotos.

Una mica més enllà, direcció Collbató, uns excursionistes estaven llençant pedres i fent el brètol. Això no ho canvia ni el temps.
Ni coca, ni formatge ni estampetes. Estem en Covid (i el mató és insípid).

Estem de viatge a Montserrat. La Moreneta

Quan vaig estar al davant de la Moreneta, li vaig demanar perdó per haver tardat tant a anar-hi; vaig saludar el nen i també li vaig fer saber que estigués tranquil·la perquè no li anava a demanar res.

De petit ja l'havia visitat, però ara de gran era quan més li veia les faccions "d'imatge". Per no dir "nino"; que no se m'ofengui ningú.

Ja a baix, assegut en un banc de l'església, mirant l'imatge de la Verge a la llunyania, em va venir un pensament que, o per l'oxigen que vaig respirar en pujar a Sant Miquel, o per l'obra de la Moreneta, estic convençut no hauria tingut mai:

He escollit una professió per ajudar, sense importar-me res més; tenia altres opcions, però no les vaig seguir, aquesta sí. Estic orgullós dels meus fills i d'on he arribat. Llàstima que vaig fallar com parella; no tot pot ser.
I qui no vulgui veure, el problema és seu.

No soc un gamberro.

Se'm fa difícil comunicar-vos això perquè, tècnicament i físicament, soc mort. Però és tant bèstia el tema que, com últim detall altruista per part meva dirigit a tota la Humanitat, vull fer-vos cinc cèntims. Un dia m'ho agraireu.

Doncs era un dia normal, però en lloc d'aixecar-me abans que sonés el despertador, no em vaig aixecar. De sobte, estava flotant per sobre del meu cos, un cos pàl·lid i de cara somrient. Una llum blanca al final de l'habitació em va recordar l'escena d'una pel·lícula. 

Consti que no soc cinèfil. Les úniques pelis que m'agraden són d'acció, tipus "Matrix", o comèdies en blanc i negre "Marx Brothers". Quan era més jove, la moda era anar al Maldà, a veure pelis estranyes "d'Art i assaig". Encara en recordo una de francesa, "Troglodita", on el personatge caçava policies de nit i se'ls cruspia. Vàrem anar alumnes de l'institut amb el profe de socials. Era rara, no enteníem res, però estar allà veient-la ens feia "especials".

Perdó el fil, al final no us diré el que vull dir.

Doncs que seguint la llum blanca, el meu cul va anar a petar sobre una incòmoda cadira de fusta. La sala era grandiosa, blanquíssima, i davant meu, molt per sobre, tenia una espècie de Tribunal on quatre persones m'observaven encuriosides. Sense obrir paraula em van donar un full i un llapis amb una única pregunta: "¿Què ha après de l'estança en la Vida? Desenvolupi la resposta".

Jo no esperava morir-me aquell dia, justament, i no duia res preparat (com sempre) així que vaig haver d'improvisar.

En un primer moment sols em venien al cap imatges de santes i sants màrtirs, però amb la mirada que feien vaig entendre que no es compareixerien de mi perquè ja em tenien calat. Així que, humilment, vaig demanar de tornar a la vida, perquè ben bé no hi havia trobat el sentit; tot i considerar-la un gran invent per part de qui l'havia creat, no hi veia el què. També vaig argumentar que comparant l'eternitat amb els quatre dies que jo havia viscut, no podia donar una resposta acurada.

Em van fer fora.

No m'han retornat; "visc" aquí. Vaig a classes de repàs i, si tot va bé, és possible que tingui una altra oportunitat davant el Tribunal.

Bé. Faig via que m'esperen per anar a fer un tomb pel llimb. Us aniré informant. I tranquil·les, tranquils, no mouré cap moble ni faré sorolls a la nit. No soc un gamberro.

¿Quan començo?

En baixar les escales i arribar a l'andana de l'estació de metro, vaig tenir una estranya sensació perquè, a l'altre extrem de l'andana, també estava jo.

La meva ment va posar-se a buscar respostes a aquella anomalia i el primer que vaig pensar, que era la imatge d'un mirall col·locat allà per fer que l'estació sembles més gran. Com segona solució va ser preguntar-me si era així com començava el final de tot. Si, si, de tot. La meva tercera possible solució tirava de la moda dels "Universos paral·lels", però no podia ser perquè jo, l'altra jo, s'apropava directament cap a mi amb actitud entre sorpresa i enuig.

L'altre jo que no era jo, més despert, em va fer un gest convidant-me a fer-nos a un costat de l'andana perquè la gent ja començava a mirar-nos i un nen cridava "Mira avi! Dos calbs iguals, grassos iguals i vestits igual. Que pallussos!". Un borratxo, que també diu la veritat, balbucejava alguna cosa similar. Crec.

• ¿Qui ets? - Va preguntar-me. Tenia la meva veu, però un accent estrany. ¿Un àlien?

• Això voldria saber jo. ¿I tu?

• ¿Ets dels nostres?

• Si, clar - Vaig respondre, perquè millor que penses que estava de la seva part.

• ¿T'han també assignat la mateixa missió?

• Si, clar la mateixa.

• Estrany. Comprovo. Espera un moment aquí. No et moguis.- Estava molt seriò, enfadat.

Es va aixecar i va fer una trucada amb el seu mòbil, un "pepino" més luxós que el meu. Semblava parlar en idioma diferent i jo no entenia res. Però la meva ment va fer "clic" i vaig poder entendre-ho tot:

"Aquí Vladímir, espia rus destacat al Prat en servei especial secret. Porto la disfressa de persona vulgar i corrent. ¿Què passa amb vosaltres? M'he trobat a qui heu copiat. Sembleu la CIA. Quina tela. ¿Què faig ara? ¿El faig desaparèixer? Just ara que ho havia deixat. Va, que espero resposta".

Així que, senyor director, per això no he pogut venir a la feina aquests dos anys; li dic que em van portar a Sibèria detingut en una presó de màxima seguretat. ¿Què? ¿Què perquè estic tan moreno? UI, no ho sembla, però Sibèria és molt solejada.
No, no he fet fotos, comprendrà que eren instal·lacions militars.
¿Quan em reincorporo? ¿Quan començo?

El concert de Barón Rojo a Razzmatazz

Fa pocs dies, vaig anar de concert. La gràcia és que forma part de la gira de comiat d'un grup que jo havia vist actuar unes quantes vegades els vuitanta.

En aquell temps, escoltava molta música i anava a concerts, però no penseu que jo soc dels que li agrada estar dret i premut com una sardina de llauna, saltant i xisclant. No, a veure com ho explico, el meu caràcter és tranquil, m'agrada més aviat la música punk, rockera... és cert; però gaudeixo també amb un concert de jazz o clàssic. Depèn, entre altres factors, que qui la fa sàpiga transmetre, em faci sentir-la; que m'arribi al cor.

La sala on van actuar els Barón Rojo, era més petita que els pavellons d'esport que omplien els anys vuitanta; així i tot, estava plena de fans que, per sorpresa meva, eren molt més joves que jo i es sabien les cançons, cosa que ni jo recordo que les sabés quan els vaig veure en els seus inicis de carrera musical.

Amb tot, l'any 2022, hi ha coses que no canvien: la quantitat de cervesa que pot ingerir un cos humà pel sol fet d'omplir-lo. Els efectes, en alguns i algunes, eren evidents i van provocar alguna baralla ràpidament sufocada.

S'agraeix, almenys per mi que vaig deixar de fumar fa 30 anys, l'absència de fum dins el recinte, tot i que algun ja els portava fumats de fora.

Per defecte professional, vaig creure detectar alguna malaltia degenerativa entre el personal, però espero estar equivocat.

Musicalment parlant (ara!), tot i que el so feia que no reconegués alguna de les cançons a la primera, els músics van respondre amb molta professionalitat, algun d'ells amb l'edat de jubilació ja passada, estant damunt l'escenari dues hores i mitja, que déu-n'hi-do per un concert de heavy.

Jo estava a peu dret veient-los i vaig sortir d'allà que les cames no responien; sense beure una cervesa, però amb el pas com si hagués baixat del cavall després de fer un trajecte de Tortosa a Barcelona, tot passant per les costes de Garraf.

No va ser un concert memorable. Tanmateix, si l'evidència que la filosofia de consum de música d'aquells anys ja no existeix i que, grans músics i grups com aquells, ja no tenen cabuda en aquesta menyspreada indústria musical on tot són diners i la música (i els músics) el de menys.

Ara, que ningú em toqui els Rammstein. Entesos?

Volar

Vaig entrar sense fer soroll, amb passos lents, aixecant i recolzant els peus amb els talons i les puntes dels dits; amb cura, en silenci; sense pretendre molestar; com voldria passar per la meva vida, provant de no fer mal o apartant-me d'on no he d'estar.

L'habitació, sols il·luminada per la llum que entrava entre les lamel·les de les persianes, tenia un ambient carregat i trist. Vaig encendre una petita llum de taula que no molestava i donava més companyia.

S'apropava el desenllaç final i jo volia estar al seu costat. Hi havia la confiança necessària per haver d'estar allà.

Ella, amb expressió cansada, sense obrir els ulls en cap moment, intercanviava tranquil·litat amb agitació i gestos de dolor. Patia.

Sols quedaria el record de la seva presència i de les coses bones que havíem passat junts. Aquell afecte que es desprèn quan trobes humanitat en aquesta cruel i competitiva societat.

Per un moment vaig voler pensar que sabia que estava allà, agafant la seva mà sense forces, acompanyant els seus últims moments.

Recordo un dels repetitius diàlegs quan anava a visitar-la:

• Gràcies, doctor. Perquè vostè és el doctor? - Preguntava emocionada, mirant-me als ulls.

• No, xxxxxx soc en Pep, l'infermer; no soc el metge.

• Ai si, gràcies, doctor. - Responia més emocionada encara

Estava en aquella habitació per iniciar una pauta mèdica. Aquella que comença quan els metges no donen altra solució. Tot un honor haver coincidit en el temps amb tu; tota una esgarrifança ser jo qui et digui "fins després, fins aviat".

Ximple? Mola ser ximple.

 Les tantes de la nit.

Em desperto just a aquella hora que sé que no dormiré més, les 4. Falten dues hores per llevar-me, però fins aquí. Suficient, no sigui que després no em trobi bé.

Faig respiracions, medito i, en lloc de dormir, el meu cervell comença a centrifugar idees (si, a vegades té en marxa aquesta funció) imaginant, inventant, discutint autèntiques obres d'art (bé, segons la meva imparcial opinió) que estarien molt ben escrites al blog.

Visualitzo com el meu cos s'aixeca del llit, i com les meves mans cerquen bolígraf i paper. M'assec a la taula i gargotejo fer unes notes ràpides que em serviran de guia quan em posi a escriure "de veritat".

Però encara que despert i amb el cervell fent els primers nyic-nyics del dia, no soc capaç ni d'aixecar un dit, mentint-me despiadadament pensant que després, un cop llevat i amb dos cafès a sobre, ho recordaré tot i ho transmetré tan com l'he imaginat.

Impossible que oblidi de tant magnifica pensada.

El curiós és que en acabat no recordo res. No sols ni com estructurava l'escrit, és que no recordo ni de què volia parlar.
Com quan tens un somni meravellós i et despertes sabent que l'has tingut, però ni idea de què anava l'assumpte.

Tanmateix, això també em passa despert de dia. Anant per la vida moltes vegades em venen idees i les escric de pressa en qualsevol paper que tingui a mà. Però (si, sempre n'hi ha un) quan reviso el garbuix que he escrit, no l'entenc, o el comprenc a mitges. La màgia del moment en què l'he imaginat i creat ha marxat. Tenia pressa.
Una de dos: O soc jo que ximplejo o són seqüeles les 3 vacunes de la Covid.

En què he fallat?

El camí és llarg, però no saber el destí el fa atractiu. Avançar direcció a la buidor, al no-res.

No veig cap llum a l'horitzó que serveixi de guia, i els costats del camí estan coberts d'una espessa boira. La consigna és endavant, endavant amb la mirada fixa a la foscor.

Ja no sento res. Tampoc por. Sé que no soc perfecte; tanmateix, això forma part del joc, on soc una peça minúscula però indispensable; perquè és el meu joc i l'estic jugant.

Avanço a cegues (de fet, sols cal que em tregui les ulleres graduades) per un camí inestable, fred; a vegades mullat, altre sec i calorós. Tinc la sensació d'estar repetint la història, d'haver caminat ja aquell camí, de conèixer tots els passos.

En què he fallat per tornar a repetir?

Perquè tinc la certesa que el final tornarà a ser inici?

Començar i adonar-te que estàs equivocat, que no pots rectificar, que has de tornar a començar.

Tornar i seguir el mateix camí. Un cop i un altre. Continuar i fallar. Sense saber quina finalitat hi ha. Potser l'única és caminar, arribar, fallar i tornar a començar.

Passos eterns.

La croqueta de pollastre mitològic

La croqueta no recorda els inicis. Sap que és un aliment i que la seva finalitat és ser preparada, acompanyada per altres aliments i sortir del seu món (cuina), per ser apreciada i valorada (ser cruspida) pels grans Destinataris (gent amb gana o sense; sols volen complir horaris i dinar com tothom).

La croqueta no és ximple i vol saber què fa en aquest món. Així que li agrada escoltar als ous, que no callen, i també escolta als tomàquets que parlen de diferents teories de l'origen dels aliments fets de la combinació amb altres aliments, com en el seu cas.

Pel que la nostra croqueta ha esbrinat, el principi de les croquetes és una barreja que pot ser de carns diferents animals mitològics (pollastre, pernil i altres), o peixos salvatges (com la tonyina o el bacallà), formatges artesans, etc. Això barrejat amb una massa cremosa feta de ceba, llet, farina, sal al gust, pebre; tot curosament barrejat i cuinat amorosament.

Llesta la massa, un bon repòs.

En acabar el descans, petits bocins de massa arrebossats amb ou i pa ratllat, per acabar en un bon bany ben calent, quasi cremant.

Després d'escórrer a l'aire, sense tocar cap tovallola, anar al plat acompanyada d'altres companyes de viatge i unes bones amigues que juntes es fan dir "Amanida".

I per fi, la llum al final de túnel! El gran dia, la gran finalitat.

Adéu innocència.

La nostra croqueta va anar a parar davant d'un comensal que menjava com si no tingués cap mena de gust. Partia les croquetes amb la forquilla amb pressa i desgana, barrejant sacrílegament els components d'"Amanida" amb trossos d'altres croquetes que, de tant en tant, li queien de la boca.

Però el final et sorprendrà:

Poc esperava la nostra croqueta que quedaria sola perquè el gran Comensal va dir "estic tip" i la van tornar a la cuina, sola dins un gran plat encara brut de restes d'Amanida i altres croquetes.
Sola, temorosa, no havia aconseguit ser menjada, no sabria què hi havia després de la boca. La creació, el procés, la transformació, l'interès, la il·lusió...

Trista, va anar al cubell de les escombraries tot fent tombarelles a l'aire.

Ale hop! Vola lliure croqueta de pollastre!