I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una senyera i una pancarta reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.
¿Brutícia? No, aquesta ja la tenim sense ficció.
¿On era la gent? ¿Al bar? ¿Potser quedant per un altre dia per les xarxes socials? ¿Era això un putu somni derivat de tanta meditació transcendental?
Però -sempre n'ha d'haver-hi un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'ell mateix -de moment- anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.
Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.
En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.
Va ser llavors quan es va adonar que era la seva manifestació. Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa convençut que calia posar en marxa el seu pla B. Estufeta, sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a escoltar -i votar- venedors de fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.