Viatge a Montserrat

ADVERTÈNCIA: aquest escrit és d'una visita a Montserrat el novembre del 2020. REFREGIT

Introducció:

La muntanya de Montserrat em porta a la meva infantesa. L'insípid mató, la pluja, l'àvia materna que es quedava allà en una cel·la. Coses rares pels ulls d'un infant innocent (encara guardo la imatge de l'àvia materna dient adéu darrere el vidre de la finestra).

Jo pujava a posar una espelma per la mort de la mare. No soc religiós, però Montserrat té un aire molt especial i tranquil; sobretot un dilluns laborable.

Montserrat, lloc d'espelmes i promeses; d'aquelles que fas sense pensar, o t'enganyes pensant que en seràs capaç de complir-les quan arribi el moment (hahaha).

No rieu que vosaltres també en deveu haver fet.

El viatge:

Així que la meva setmana i mitja de vacances s'ha convertit per obra de les restriccions en un dia (migdia) a Montserrat. I pujant en cotxe, com un senyor.

Enfilo cap d'alt des de Monistrol i vaig darrere dos cotxes que, curiosament, també van a Montserrat. No m'agrada córrer i vaig al darrere sols que, en la corba més tancada i en pujada, el segon cotxe es para sense motiu al bell mig. Bé, jo també m'he d'aturar, no sense expressar la meva opinió al respecte, ben protegit per la insonorització del Fiat 500 (que no deu ser gaire bona perquè quan tinc música al volum 20 la gent es gira).

Per sort he escollit un dia sense aglomeracions i l'entrada caòtica del pàrquing que recordo, amb uns senyors grassonets, amb gorra i desesperats, ara són una barrera automàtica. Això si, aparcar surt igual de car. Les tradicions no s'han de perdre.

Deixo aparcat el cotxe i enfilo per un camí lateral dret que diria no haver caminat mai. Bé, relaxant. Feliç.

Per despistar:

Recordo que, la dona i jo, vàrem visitar Egipte uns mesos després dels atemptats al temple de la reina Hatseput: quan el gruix de turistes -un autobús- passàvem per davant de les parades de records, aquestes obrien i en passar l'últim "giri", tancaven. Doncs a Montserrat hi ha una cosa similar però sense tancar, amb els venedors de mel, mató i formatges amb moltíssimes ganes de vendre.

Sant Miquel

Recordava haver anat de petit corrents al mirador de sant Miquel, però no recordava que fos el camí en pujada. Però ja hi estava i vaig poder fer unes boniques fotos.

Una mica més enllà, direcció Collbató, uns excursionistes estaven llençant pedres i fent el brètol. Això no ho canvia ni el temps.
Ni coca, ni formatge ni estampetes. Estem en Covid (i el mató és insípid).

Estem de viatge a Montserrat. La Moreneta

Quan vaig estar al davant de la Moreneta, li vaig demanar perdó per haver tardat tant a anar-hi; vaig saludar el nen i també li vaig fer saber que estigués tranquil·la perquè no li anava a demanar res.

De petit ja l'havia visitat, però ara de gran era quan més li veia les faccions "d'imatge". Per no dir "nino"; que no se m'ofengui ningú.

Ja a baix, assegut en un banc de l'església, mirant l'imatge de la Verge a la llunyania, em va venir un pensament que, o per l'oxigen que vaig respirar en pujar a Sant Miquel, o per l'obra de la Moreneta, estic convençut no hauria tingut mai:

He escollit una professió per ajudar, sense importar-me res més; tenia altres opcions, però no les vaig seguir, aquesta sí. Estic orgullós dels meus fills i d'on he arribat. Llàstima que vaig fallar com parella; no tot pot ser.
I qui no vulgui veure, el problema és seu.