Vaig entrar sense fer soroll, amb passos lents, aixecant i recolzant els peus amb els talons i les puntes dels dits; amb cura, en silenci; sense pretendre molestar; com voldria passar per la meva vida, provant de no fer mal o apartant-me d'on no he d'estar.
L'habitació, sols il·luminada per la llum que entrava entre les lamel·les de les persianes, tenia un ambient carregat i trist. Vaig encendre una petita llum de taula que no molestava i donava més companyia.
S'apropava el desenllaç final i jo volia estar al seu costat. Hi havia la confiança necessària per haver d'estar allà.
Ella, amb expressió cansada, sense obrir els ulls en cap moment, intercanviava tranquil·litat amb agitació i gestos de dolor. Patia.
Sols quedaria el record de la seva presència i de les coses bones que havíem passat junts. Aquell afecte que es desprèn quan trobes humanitat en aquesta cruel i competitiva societat.
Per un moment vaig voler pensar que sabia que estava allà, agafant la seva mà sense forces, acompanyant els seus últims moments.
Recordo un dels repetitius diàlegs quan anava a visitar-la:
Gràcies, doctor. Perquè vostè és el doctor? - Preguntava emocionada, mirant-me als ulls.
No, xxxxxx soc en Pep, l'infermer; no soc el metge.
Ai si, gràcies, doctor. - Responia més emocionada encara
Estava en aquella habitació per iniciar una pauta mèdica. Aquella que comença quan els metges no donen altra solució. Tot un honor haver coincidit en el temps amb tu; tota una esgarrifança ser jo qui et digui "fins després, fins aviat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.