Les tantes de la nit.
Em desperto just a aquella hora que sé que no dormiré més, les 4. Falten dues hores per llevar-me, però fins aquí. Suficient, no sigui que després no em trobi bé.
Faig respiracions, medito i, en lloc de dormir, el meu cervell comença a centrifugar idees (si, a vegades té en marxa aquesta funció) imaginant, inventant, discutint autèntiques obres d'art (bé, segons la meva imparcial opinió) que estarien molt ben escrites al blog.
Visualitzo com el meu cos s'aixeca del llit, i com les meves mans cerquen bolígraf i paper. M'assec a la taula i gargotejo fer unes notes ràpides que em serviran de guia quan em posi a escriure "de veritat".
Però encara que despert i amb el cervell fent els primers nyic-nyics del dia, no soc capaç ni d'aixecar un dit, mentint-me despiadadament pensant que després, un cop llevat i amb dos cafès a sobre, ho recordaré tot i ho transmetré tan com l'he imaginat.
Impossible que oblidi de tant magnifica pensada.
El
curiós és que en acabat no recordo res. No sols ni com
estructurava l'escrit, és que no recordo ni de què volia
parlar.
Com quan tens un somni meravellós i et despertes sabent
que l'has tingut, però ni idea de què anava l'assumpte.
Tanmateix,
això també em passa despert de dia. Anant per la vida moltes
vegades em venen idees i les escric de pressa en qualsevol paper que
tingui a mà. Però (si, sempre n'hi ha un) quan reviso el
garbuix que he escrit, no l'entenc, o el comprenc a mitges. La màgia
del moment en què l'he imaginat i creat ha marxat. Tenia pressa.
Una
de dos: O soc jo que ximplejo o són seqüeles les 3 vacunes de la
Covid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.